diumenge, 29 de novembre de 2009

Desvariejament dominical

El senyor Hippolyte Taine (1828-1893) va ser un crític, historiador i filòsof francès que creia fermament que les obres artístiques eren el resultat de factors com la raça, el clima i la història. Avui en dia, no podem evitar un lleuger somriure quan llegim les seves conclusions, però, tanmateix, n'Hipòlit hauria estat ben content de saber que el naixement del rocksteady s'atribueix a una llegenda que, si fos certa, confirmaria -encara que sigui sense voler- les seves teories. Taine i el rocksteady? Doncs sí. Resulta que l'estiu de l'any 1967 va ser extremadament calorós a Jamaica. Els músics d'ska que pujaven a l'escenari no podien mantenir el ritme exigent d'aquesta música i van haver d'alentir les cançons. Els metalls tampoc no tenien prou aire i van haver de passar a un segon terme. I el públic va embogir. Els va agradar tant que l'ska va haver de deixar pas al rocksteady. El clima, doncs, va ser la causa del sorgiment d'un nou estil musical. Taine, el positivista, potser hauria ballat i tot.

dijous, 26 de novembre de 2009

Orgull aliè

Joan Miquel Oliver em fa sentir orgull aliè, que és just el contrari de la vergonya aliena que em fan i feien sentir la majoria de grups catalans. Deixant els tòpics de banda (univers particular, aire fresc, l'ànima d'Antònia Font, surrealista, un abans i un després en la música en català...) només se m'acut de dir que és una alegria immensa parlar i pensar en la mateixa llengua que ell.


diumenge, 22 de novembre de 2009

Carrer Rètézova, dos quarts de dotze de la nit.

Cada dia, a dos quarts de dotze de la nit, al carrer Rètézova de Praga se senten uns crits esgarrifosos. Els hostes de l'hotel King George que és just al costat (carrer Liliovà), aterrits, no gosen obrir les finestres i mirar, i, invariablement, acaben marxant de la capital txeca sense tenir ni idea de quin fet espantós provoca aquells laments tan paorosos. Hi ha alguna manera de poder desxifrar el misteri? Sí, alguns (molt pocs) ho han aconseguit, però no ha estat gens fàcil. Aquests escollits han necessitat que l'atzar fes caure a les seves mans el text sagrat que ho explica tot. Es diu «La Praga misteriosa» i és un fullet mal imprès que anuncia el secret: «Per 1.250 corones, endinsa't en la nit misteriosa i enigmàtica de Praga i prepara't per les sorpreses més inesperades.»
Realment, el turisme té una capacitat per esborrar l'imprevist que fa por.

divendres, 20 de novembre de 2009

La veritat ofèn

dimecres, 18 de novembre de 2009

La nit estelada

Vincent Van Gogh. De sterrennacht (1889).

dimarts, 17 de novembre de 2009

El rei Tolstoi

Lev Nikolàievitx Tolstoi (1828-1910) va ser un escriptor excepcional. I no suportava Xècspir. El va llegir durant més de cinquanta anys, però no el suportava. El trobava immoral i poc sincer. I, en això, tenia part de raó: Xècspir no és un moralista i no està interessat en la veritat. Però, és clar, què té a veure la moralitat amb l'art? Des de quan la sinceritat és un valor literari? Si fos així els poemes d'amor de la nostra adolescència serien obres excelses, i no ho són, oi? Doncs això.
D'entre tot el que va escriure Xècspir, Tolstoi odiava especialment El rei Lear. I és ben curiós, perquè, com observen Harold Bloom i Jonathan Bate, entre d'altres, Tolstoi va ser, al final dels seus dies, un rei Lear autèntic: vagant per Rússia, havent renunciat a les seves possessions i títols nobiliaris, amb els cabells i la barba blancs semblava talment una còpia del personatge xecsperià, desolat i delirant enmig de la tempesta. La paradoxa final és que, gràcies a El rei Lear, podem entendre molt millor com es devia sentir Tolstoi abans de morir. Un autor immoral i poc sincer sap reflectir els darrers dies de la vida d'un gran escriptor encegat, però, per prejudicis curiosament pastats als de molta de la crítica literària políticament correcta actual.

dissabte, 14 de novembre de 2009

Poesia sense paraules

Poesia sense paraules? Sí: Pascal Comelade.


Ídols

Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d'oliveres (dues
llavors nues dins un fruit que l'estiu
ha badat violentament, i que s'omple
d'aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per la submisa fe de després.

Gabriel Ferrater

dimecres, 11 de novembre de 2009

L'obligació d'estavellar-se contra molins

«Els qui accepten acríticament els esterotips i prejudicis més visibles i superficials del seu entorn quotidià immediat són, quan arriba el moment, els més fàcilment reclutables per a l'empresa del mal.» Són paraules de la filòsofa Hannah Arendt. Malgrat la controvèrsia (comprensible, en alguns casos) que alguns dels seus escrits i actituds van provocar, moltes de les seves reflexions sobre el mal són d'una gran agudesa.
I quina és la manera com avui en dia es difonen més els estereotips i els prejudicis? A través de la imatge. No cal ser un gran observador per copsar que la imatge s'imposa arreu i elimina totalment i dictatorial la capacitat de qüestionament imprescindible per arribar a qualsevol mena de consideració crítica del que ens envolta. El regnat de la imatge idiotitza. Per això és tan important (encara que en alguns casos sembli un objectiu quixotesc) educar els joves en l'anàlisi crític del que els arriba a través d'això que molts en diuen mitjans de comunicació. Però si ens quedem aquí només, no entendríem l'abast del problema perquè no són només els mitjans de comunicació: ho és tot.
Que el fracàs sigui el que espera a qualsevol que intenti de lluitar contra aquests molins, no vol dir que no s'hagi d'intentar.

Jeanne Hebuterne amb barret

Amedeo Modigliani. Jeanne Hebuterne à la cloche (1917)

dissabte, 7 de novembre de 2009

Austen Park

Jane Austen (1775-1817) va escriure sis obres i va morir. Poca cosa més se sap de la seva vida. Ara, el que sí que podem saber (un cop llegides les sis novel·les) és que es tracta d'una de les escriptores més extraordinàries que hi ha hagut mai. I per què? Doncs, per exemple, perquè Austen (com Xècspir) aconsegueix que els seus personatges ens semblin més reals que moltes persones que coneixem. Són personatges que evolucionen, que s'equivoquen, que malinterpreten... La Catherine de Northanger Abbey, la Fanny de Mansfield Park, l'Emma Woodhouse d'Emma, i, sobre tot, l'Elizabeth de Pride and Prejudice són, gràcies a la ploma d'Austen, personatges immortals de la literatura de tots els temps.
El microcosmos austenià -sovint descrit com a superficial per ments poc atentes- és molt més universal que quantitats ingents d'obres que pretenen tractar temes profunds oblidant-se de la importància de l'estructura narrativa o de la ironia. La quotidianitat ben relatada té un ressò molt més gran que segons quines preteses originalitats.
Per molts llibres que s'escriguin i es llegeixin, hi ha pocs moments que es puguin comparar al fet de seure en un sofà en una tarda plujosa (o no), obrir per enèsima vegada Pride and Prejudice i tornar a deixar-se portar per l'enginy i la mestria de Jane Austen: «It's a truth universally acknowledged, that a single man in possession of a good fortune must be in want of a wife.» Comença la diversió.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA