dijous, 31 de desembre de 2009

Elogi d'una mala opinió d'un mateix

L'esparver no té res que s'hagi de retraure.
Els escrúpols són estranys a la pantera negra.
No dubten de la justesa dels seus actes les piranyes.
L'escurçó sense reserves aprova el seu caràcter.

En tot el món no trobareu un xacal autocrític.
La llagosta, l'al·ligàtor, la triquina i el tàvec
viuen com viuen i n'estan prou satisfets.

Cent quilos pesa el cor de la balena assassina,
però des d'un altre punt de vista resulta prou lleuger.

No hi ha res més animal
que una consciència ben neta
al tercer planeta del sistema solar.

Wisława Szymborska
(traduït per Josep M. de Sagarra)

Les cabres salvatges

The Mountain Goats són un grup de Durham, Carolina del Nord. Bé, dir-ne grup és una exageració, perquè sense John Darnielle no serien res. En Darnielle és un tipus curiós. Té tot l'aspecte d'un professor despistat, encara que podria passar també per un oficinista qualsevol (amb tot el respecte pels oficinistes qualssevol), però no: ha fet d'infermer en un psiquiàtric, ha rentat plats en pizzeries... i, el més important, el 1991 va decidir de començar a gravar música i ho va fer. A casa. Guitarra acústica i radiocasset. Música casolana. Allò tan antic de prémer el botó de rec i començar a cantar. Això que els experts en diuen lo-fi. Des d'un bon començament, el que més destacava de les seves cançons era la capacitat d'en Darnielle per condensar en tres minuts petites històries quotidianes, crues, doloroses i iròniques. Una cruesa que, sovint, contrasta amb la serenor i, de vegades, fins i tot, l'alegria que transmet la música que trobem als seus darrers àlbums que són molt més accessibles que la seva producció inicial i, no cal dir-ho, absolutament recomanables. Tallahassee (2003), We Shall All Be Healed (2004), The Sunset Tree (2005), Get Lonely (2006), Heretic Pride (2008) i The Life Of The World To Come (2009) són unes obres tan magnífiques com poc conegudes per aquí. En Darnielle és una persona humil i no sabem si estaria d'acord amb tants elogis, però, sincerament, ens és igual.


Escolteu (si voleu) Romans 10:9 aquí.

diumenge, 27 de desembre de 2009

Divendres, 10 de novembre de 1916

Munic. Briennerstrasse, 8. Al primer pis del Café Luitpold hi ha la galeria d'art Goltz. Encara que no ho sembli (el lloc no està gaire ben il·luminat i no hi ha calefacció), també s'hi fan lectures públiques. Avui Franz Kafka hi llegeix A la colònia penitenciària. Seu en una cadira que hi ha a l'escenari. És la primera lectura que fa fora de Praga i no està sent un èxit. Tres persones han perdut el coneixement. Entre el públic que queda (ja han marxat alguns espectadors, tots fent cara de fàstic), hi ha la seva promesa, Felice Bauer. Si es força una mica la vista, a les parets de la sala s'hi poden veure alguns quadres expressionistes. Els més coneguts són els de Vlaminck i els de Van Dongen. Els crítics presents creuen que la lectura és massa llarga, poc captivadora i la temàtica, repugnant.
Els avisadors del foc no tenen escapatòria: només se'ls recorda quan arriben les flames.

divendres, 25 de desembre de 2009

Cases a Ceret


Juan Gris. Casas en Ceret (1913).

Tot consensuant

Les paraules escumoses són les que no heu d'oblidar mai si voleu quedar bé en qualsevol tipus de conversa. El seu sentit és inversament proporcional a les vegades que les sentireu durant el dia. També es poden anomenar paraules tendrum perquè són molt flexibles però no tenen cap mena de gust. La primera:
Consens: segons el diccionari «és la confirmitat d'interessos, d'opinions, acord.» Molt bé. I segons l'ús abusiu que se'n fa avui en dia significa «objectiu final de qualsevol diàleg, debat o conversa.» Un diàleg que no acabi en consens, és un fracàs, es veu. I per què? Si precisament el consens elimina que el diàleg pugui anar gaire més enllà! Si ja estem d'acord, de què hem de parlar? De quina-gràcia-que-fa-que-pensem-igual? «Hem de buscar el consens» es diu una i una altra vegada. Suposo que l'objectiu és que tots acabem dient el mateix.
Que algú em contradigui, si us plau.

dimecres, 23 de desembre de 2009

Black Sheep Boy

Avui Tim Hardin hauria fet 68 anys. Juntament amb altres cantautors com Nick Drake, Fred Neil, Eric Andersen, Bill Fay, Phil Ochs i uns quants més, no va arribar a assolir mai ni una ínfima part de la popularitat de figures com Bob Dylan, Donovan i, amb menor mesura, Leonard Cohen. Tanmateix, la seva obra és plagada de composicions que haurien de ser recordades per sempre. Les menys desconegudes, gràcies a les versions que se n'han fet, són Reason To Believe, Hang On To a Dream i If I Were a Carpenter, però la preciosa veu de Hardin és present en moltes altres cançons. Black Sheep Boy n'és només un exemple. Va morir el 29 de desembre de 1980.

Escolteu (si voleu) Black Sheep Boy aquí.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Lliçons

Formació
Creure que un és esplèndid i gradualment convèncer-se que no és
esplèndid. Ja és prou feina per una vida humana.

Czeslaw Milosz
(traduït per Xavier Farré)


He menjat una mica de pa
He menjat una mica de pa. He estimat unes quantes
dones.
He llegit uns quants llibres de nit, a la llum d'una
bombeta.
No sé més avui del que ja sabia.
Nu sortiré d'aquest món, com nu vaig arribar-hi.

Pinkhas Sadé
(traduït per Manuel Forcano)

dijous, 17 de desembre de 2009

Sherlock Jr. (1924)



Sherlock Jr. és una obra mestra del cinema i del surrealisme. Amb 45 minuts, Buster Keaton en té prou per fer passar a la història una pel·lícula extraordinària que relaciona el món dels somnis, allò que entenem per realitat i l'art. L'escena en què el personatge interpretat per Keaton entra a la pantalla (Woody Allen la recreà a The Rose Purple of Cairo 61 anys després), és d'una poesia visual inigualable.



Des de 0.56 a 3.56. Tres minuts meravellosos.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Pobre John

Artista desconegut, Nova York (1937)

Antics contra moderns 6

Com que el millor és tenir-lo apagat i deu ser l'aparell més lleig dels que hi ha a les cases, ens inclinem, sincerament, pel televisor de la primera imatge.

divendres, 11 de desembre de 2009

En aquest poema jo no hi era

En aquest poema jo no hi era,
tan sols tolls brillants i nets,
l'ull petit d'un llargandaix, el vent
i la música d'una harmònica
que no s'havia clavat als meus llavis.

Adam Zagajewski
(traduït per Xavier Farré)

dimecres, 9 de desembre de 2009

Lottery

Els fets: Damien Jurado és un cantautor de Seattle. En els seus sis discos hi ha un bon grapat de cançons tan memorables com desconegudes pel gran públic. Fins ara no ha gravat cap vídeo oficial que es pugui trobar al iutub (on només hi ha els d'algunes actuacions). És l'únic artista capaç de fer una versió de Pink Moon de Nick Drake que s'acosti al nivell de l'original.


Escolteu (si voleu) Lottery aquí. Aquesta cançó i no qualsevol altra seva perquè confesso (bastant avergonyit, la veritat) que enguany, per primer cop, participaré (amb una inversió tan minça com m'ha estat possible) en aquesta magna aixecada de camisa que es diu loteria de Nadal. És per una bona causa, però.

dilluns, 7 de desembre de 2009

La paraula del matrimoni Mandelstam

Que una llengua és molt més que un instrument de comunicació ho han entès perfectament els poders polítics totalitaris que hi ha hagut al llarg de la història. Per això sempre han volgut sotmetre la paraula; l’han manipulat, banalitzat i esterilitzat, i quan algú no s’ha avingut a participar en aquesta degradació moral col·lectiva o no se l’ha considerat prou implicat en la construcció de la nova societat, ho ha pagat molt car. És el cas del poeta rus Óssip Mandelstam, mort el 1938 en un camp de concentració estalinià, a prop de Vladivostok. Durant més de dues dècades, la seva esposa, Nadejda, va amagar en una olla els poemes del seu marit. Com que tenia por que finalment li prenguessin els textos, els memoritzà religiosament. Molts anys després es van poder publicar. La confiança cega de Nadejda Mandelstam en el poder d’una literatura que vagi més enllà de sorolls interessats s'erigeix com a exemple especialment encoratjador en el món actual, en què la burocràcia i els mitjans de comunicació han pres el relleu als totalitarismes per tal d’aconseguir desnaturalitzar la paraula.
Cal llegir la introducció d’Helena Vidal al meravellós recull de poemes de Mandelstam que ella mateixa ha traduït i que Quaderns Crema ha editat fa ben poc.

dissabte, 5 de desembre de 2009

Paisatge de Canha (La Gaude)

Chaïm Soutine. Paysage de Cagnes (La Gaude) (1923).

dimecres, 2 de desembre de 2009

El llenguatge del silenci

Walter Benjamin creia que quan la paraula deixa de ser misteri i es transforma en un mitjà per assolir unes finalitats concretes, corre el perill de fer-se còmplice de les atrocitats més inimaginables. El traductor i assagista Adan Kovacsics exposa en aquest magnífic llibre els perills que assetgen el llenguatge i com el silenci, molt sovint, acaba sent l'única sortida davant de tant de soroll interressat.
A més a més, una obra que citi rigorosament Walter Benjamin, Karl Kraus i Paul Celan s'ha de llegir sempre.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA