dimecres, 31 de març de 2010

A una dona que passa

Udolava entorn meu el carrer eixordador.
Alta, minsa, en gran dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
capalçant, balançant la randa i el fistó;

amb sa cama d'estàtua, noble i àgil camina.
Jo bevia, crispat com un extravagant,
dins el seu ull, cel lívid que el torb va congriant,
amb el plaer que mata, la dolçor que fascina.

Un llamp... després la nit! ―Fugitiva beutat
que em retorna a la vida tot d'una amb la mirada,
mai més no et podré veure sinó en l'eternitat?

On? Molt lluny! massa tard! o mai més tal vegada!
Car jo ignoro allà on fuges, tu d'on vaig no en saps re,
oh tu que hauria amat, oh tu que ho vas saber!


Charles Baudelaire
(traduït per Xavier Benguerel)

dissabte, 27 de març de 2010

Aigües fangoses

Durant vint anys, els pisos han anat canviant i les parets, és clar, també. Només un pòster ha continuat presidint, amb gran dignitat, algun mur dels diversos habitatges. S'hi veu un home negre, d'uns quaranta anys. Té els ulls tancats i toca una guitarra elèctrica. És McKinley Morganfield (Muddy Waters), el rei del blues de Xicago. Morganfield va néixer el 1915 al Mississippí, en una plantació de cotó i de blat de moro, va descobrir Chuck Berry i Little Walter entre d'altres, va popularitzar el blues com ningú i va morir el 1983. La seva llegendària rivalitat amb Chester Burnett (Howlin' Wolf) va fer que ambdós artistes s'esforcessin per escriure i interpretar cançons insuperables.

I aquí sota teniu Muddy Waters amb Sonny Boy Williamson II, Willie Dixon, Otis Spann, Matt Murphy i Bill Stepney fent xalar uns quants blanquets.


dilluns, 22 de març de 2010

dissabte, 20 de març de 2010

Més petiteses

Aquest matí he anat a La Central del carrer Elisabets per comprovar la notícia. I, sí, és cert: l'editorial Minúscula ha encetat una col·lecció (Microclimes) en català. És una gran alegria. Fins ara, cada cop que em comprava algun llibre publicat per Valeria Bergalli (a qui mai podrem agrair prou la seva gran tasca) em preguntava el mateix: «I això no es pot fer en català?» Doncs sí, ara es fa. Gràcies. De moment la col·lecció consta de dos títols, però quins dos títols!: L'illa de Giani Stuparich i Verd aigua de Marisa Madieri. Doncs, apa, a veure qui més s'hi anima.

dimarts, 16 de març de 2010

Petiteses

Anatoly Konenko fa miracles (del llatí miraculum, 'fet admirable'). De debò. Aquest home ha copiat el relat El camaleó de Txèkhov en un llibre d'un mil·límetre quadrat i hi ha inclòs tres il·lustracions. En voleu més? Ha fet desfilar dotze camells per l'ull d'una agulla. A can Konenko, els escarabats juguen al dòmino a sobre d'una closca de nou; els saltamartins toquen el violí; hi ha quadres més petits que una ala de papallona, i les obres de Puixkin i Dostoievski caben dins d'un didal. Aquest meravellós sonat siberià fa real allò que és impossible, cosa que, com tothom sap, només és a l'abast dels més grans sonats.
I ara les proves: aquí hi ha les obres que demostren que, en un món de descreguts, encara es produeixen miracles (si sabeu rus, molt millor). Veig que encara dubteu; molt bé: visiteu el Museu de miniatures i microminiatures de Besalú, d'on segurament sortireu cantant l'Ain't No Miracle Worker dels Brogues, però si això de l'anglès no és el vostre fort, proveu d'imitar Els Trons.

diumenge, 14 de març de 2010

La com-odditat del com

Parla un locutor de ràdio: «Estic com trist». Un adolescent enmig de la nevada: «Tinc com fred». Un familiar: «Aquí hi he estat com quatre cops». Un dissenyador explica: «Tinc com dues persones que m'ajuden». I una diputada afirma: «És un tema que té com tres eixos». Tot això en un dia. Tot és com; res no és. Què és una com persona? I quan algú té com fred, què sent? Quantes vegades són com quatre cops?
No us penseu, ni de bon tros, que aquesta mena d'oracions detritus són patrimoni exclusiu del català. En anglès (sobretot el dels EUA), like s'ha convertit en la paraula més utilitzada. I em sembla que en espanyol passa el mateix amb el seu como. La pregunta, és clar, és i per què? M'agradaria molt saber-ho. Tan difícil és dir les coses com són? És el triomf definitiu del relativisme? És mandra? És moda? No ho sé, però molesta molt.

Per cert, llàstima que Academy no s'escrigui Acadamy.

dimecres, 10 de març de 2010

Mr. Dandy

Robert Forster té 52 anys i és australià. Però això no és tot. Durant 28 anys, va formar part, amb Grant McLennan, d'una de les parelles de compositors més brillants de la història del pop. Es deien The Go-Betweens. El senyor Forster és un home elegant i un dels crítics musicals més valorats del seu país. Li encanta Pride and Prejudice i no el veureu somriure gaire sovint.
Escolteu Demon Days
aquí (si voleu), la darrera cançó que va compondre amb en McLennan, just abans que aquest morís.
I aquí sota, la mateixa cançó en directe:

dimarts, 9 de març de 2010

Caçadors a la neu



Pieter Bruegel. Jäger im Schnee (Winter) (1565).

dijous, 4 de març de 2010

Drohobycz, 1942.

És escriptor i dibuixant però ara ha de catalogar llibres confiscats i, de tant en tant, pintar murals propagandístics. Per exemple, tot just fa uns dies va haver d'encarregar-se de la decoració de l'habitació dels fills de l'Oberscharführer SS Fèlix Landau, el seu protector.
La situació al seu poble cada cop és més insuportable, però s'obre una petita escletxa d'esperança: l'escriptor, dibuixant i protegit ha obtingut documents que l'acrediten com a ari, i el 19 de novembre pretén fugir de Drohobycz.
A les onze del matí del dijous 19 de novembre de 1942, a prop de la cantonada que fa el carrer Czacki amb el carrer Mickiewicz, l'Scharführer Karl Günther s'acosta a l'escriptor, dibuixant i protegit, li dispara un tret al clatell i el mata.
Feia pocs dies que Landau havia matat el dentista jueu de Günther. Per això Günther va disparar un tret al clatell de Bruno Schulz.

dimarts, 2 de març de 2010

The Lodger

Els Lodger també enyoren els Good Old Days.

dilluns, 1 de març de 2010

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA