dijous, 29 de juliol de 2010

Sense paraules

Que la música arriba allà on les paraules no poden arribar ho sap tothom. Però fins i tot la música és incapaç d’expressar-ho tot. Hi ha racons que se li escapen. Sóc en un d’aquests racons des de fa tres dies (i no em faria res no sortir-ne mai més). Provar de descriure’l seria, a més de presumptuós, del tot inútil, per tant em limito a certificar-ne l’existència.

Picasso. Maternidad (1901).

dissabte, 24 de juliol de 2010

Explorant els Beach Boys

Com és ben sabut, la línia que separa termes com influència, còpia, plagi, semblança, imitació o homenatge és primíssima i, a més a més, la legitimitat d’alguns d’aquests conceptes ha variat molt durant la història. Resumint-ho una mica per sobre: si en èpoques el que es valorava d’una obra d’art era que fos totalment fidel als models pretèrits, en d’altres el que es buscava era trencar amb el passat i ser... ehem... original.
A Osmosi musical no ho complicarem tant. Els sons que sentireu (si voleu) parlaran per si sols. De vegades, és cert, es vorejarà el plagi, però, com que som benpensats de mena, provarem d’atribuir-ho, sempre que es pugui, a una sobreexposició exagerada als models o, potser, a homenatges gens dissimulats. Podria ser, fins i tot, que la semblança fos casual o que només la veiéssim nosaltres.
Primer cas:


dimecres, 21 de juliol de 2010

Brams d'ase no pugen al cel...

El 24 d’agost de 1920, el Palau de Concerts de Berlín és ple de gom a gom. Ja fa setmanes que, per tota la ciutat, centenars de cartells anuncien la conferència. Per fi algú rebatrà, amb arguments, les darreres teories sobre la relativitat. L’ambient és tens. El primer a prendre la paraula és l’enginyer Paul Weyland que es disposa a demostrar la falsedat del que, segons ell, és la farsa més gran de la història de la ciència. Només arrenca una bona quantitat d’aplaudiments quan qualifica la Teoria de la Relativitat d’Einstein de contrària a l’esperit germànic. Einstein ha hipnotitzat les masses, afegeix. I conclou: «el relativisme és dadaisme científic.» Després de la mitja part, és el torn del físic Ernst Gehrcke que llegeix monòtonament el que du apuntat. Repeteix les paraules de Weyland però amb un discurs una mica més elaborat. Al mig de la seva intervenció, se sent un murmuri: «Einstein, Einstein». A la llotja principal, Albert Einstein, acompanyat del seu amic Walther Nernst, ha esclatat a riure. Quan l’acte acaba, afirma que s’ho ha passat molt bé, «divertidíssim».
Tanmateix, tres dies després, Einstein publica una carta al Berliner Tageblatt contestant, punt per punt, les acusacions de Weyland i Gehrcke. La carta comença així: «Sé molt bé que els dos conferenciants no es mereixen cap mena de rèplica, però...» I aquest «però», tan legítim com innecessari, espatllà la gran resposta amb forma de riallades del dia
24.

divendres, 16 de juliol de 2010

El mut

L’any 1984, Werner Herzog filmava al sud d’Austràlia. Allà, en un asil de Port Augusta, hi va trobar un aborigen que devia tenir uns vuitanta anys. L’equip de rodatge l’anomenava El mut perquè mai no deia res. L’únic que feia era cantussejar contínuament una cançoneta per si mateix. Més tard van esbrinar que El mut no deia res perquè era el darrer parlant de la seva llengua. Ho explica el mateix Herzog a Werner Herzog, manuel de survie. No se sap quina llengua parlava aquell vell. Ni idea. Amb la mort d’aquell home, però, el que sí que se sap és que desaparegué, definitivament i per sempre, un bocí de món.
Des de 1984 ençà han desaparegut moltes maneres d’interpretar, d’ordenar i de narrar la nostra existència i la de tot el que ens envolta. Per entendre la gravetat de l’assumpte, posem-nos -una estoneta només- en el lloc de l’aborigen de l’asil de Port Augusta. Som el darrer parlant de la nostra llengua. S’ha acabat. Ningú més. Emmudits. Només podem pensar, i cantar i parlar en veu alta per fer ressonar per darrer cop aquelles paraules antigues, molt antigues. I recordar com sonaven en boca dels altres. No som una balena ni un linx ibèric, som una persona.

dimecres, 14 de juliol de 2010

Antics contra moderns 12


Cafè per a tothom.

diumenge, 11 de juliol de 2010

Humor poètic

dimecres, 7 de juliol de 2010

Justícia

Sembla que darrerament molta gent d’aquest país està descobrint que la justícia és injusta. Però els fans dels Trashcan Sinatras ja ho sabíem fa molt de temps, això. «Els fans de qui?», sento. D’acord, comencem des del principi. Si el món fos just, tothom coneixeria els Trashcan Sinatras. Els manobres en taral·larejarien les cançons penjats a les bastides; els taxistes en xiularien les melodies mentre somriuen pel joc de paraules que creuen descobrir a Obscurity Knocks. A qualsevol botiga, sonaria el seu darrer disc i els clients mentre fessin cua discutirien les diferències entre Weightlifting i Cake. Les adolescents folrarien les seves carpetes amb fotografies de Frank Reader. I els entrevistarien a totes les ràdios i tothom es meravellaria que després de vint-i-tres anys continuessin fent el pop més elegant i intel·ligent de l’univers. I hi hauria peregrinacions a Irvine, Escòcia, per conèixer els carrers on van créixer. I a la Fira del Disc se subhastarien pèls de l’avantbraç esquerre d’en John Douglas. A l’ascensor ningú no parlaria del temps, sinó de la versió acústica de Got Carried Away. Al pati dels col·legis els nens intercanviarien els seus EPs, talment fossin cromos i alguns fins i tot es barallarien per aconseguir una còpia de The Main Attraction. Al mòbil la majoria hi tindria Easy Read i la minoria, Leave Me Alone. I serien els protagonistes dels espantosos anuncis estiuencs de Cerveses Damm. I ells somriurien feliços des de la portada de qualsevol revista i es podrien comprar unes mansions escandalosament immorals a Beverly Hills i... i...

Sort que John Douglas (el guitarrista rítmic) ens fa despertar del somni just:
"I reckon I had more intelligence when I was eight than half of the bands around today. At the same time I always knew then that I wanted to play music and I grew up to love the guitar. We've just got to go with the songs, melodies, feelings, and hope that people connect. Sure it would be nice to be successful but not necessarily in monetary terms. We lead a very frugal lifestyle. We do what we do and if it brings in the money then fine, but if it doesn't then that's still fine. We've been honest, we've had a good time without money. Even if I did have money I know I'd only spend it on some big guitars."


Gràcies, John. I descansa, que aquesta nit hi ha concert davant de dotze persones en un pub de Glasgow.


divendres, 2 de juliol de 2010

Llocs

Sobre els camins insospitats de la memòria, després de Proust, no som capaços de dir-ne res més. Per tant abaixarem el nivell intel·lectual (fins a recórrer tot l’espai que ens separa del gran Marcel) per esmentar la curiosa relació que molt sovint s’estableix entre una determinada lectura i el lloc on s’esdevé aquella lectura. Molt sovint, mirar el llom o la coberta d’un llibre és rememorar el lloc on el vam llegir. Per exemple (i perdoneu les referències personals), una repassada ràpida a algunes lleixes de casa ens pot transportar a un minúscul pis de la Zona Franca on un nen assegut en un tamboret declama Tintins i Astèrixs (fent veus diferents per cada personatge, és clar) mentre la seva mare cus, cus, cus i cus en una atrotinada però infal·lible Singer. Durant tres hores un adolescent devora Macbeth sota un arbre d’un poble holandès de mala mort fins que algun veí, es veu que espantat per un comportament tan estrany i sospitós (no havíem quedat que era un país protestant?), li demana que se’n vagi. Un noi s’adorm tot fent guàrdia de nit en una residència: és objector de consciència i recolza el cap sobre l’enorme exemplar de El Quixot que té sobre la taula. Un estudiant desfila amb Joseph Roth al ritme de les notes de La Marxa Radetzky pels jardins de la universitat després d’haver fugit tots dos d’una classe insuportablement tediosa. I ho prova amb el Tractatus de Wittgenstein mentre espera en uns vestidors d'una botiga de roba (n’hauria entès el mateix -o sigui quasi res- en una cabana perduda a la muntanya). Més tard, Zweig i el seu món d’ahir en una casa de Puigcerdà; una cervesa a la salut de Jiří Weil en un bar de Girona; Jane Austen encisa en un sofà de pell gastada; Kafka trasbalsa, de nou, en un avió que, és clar, es dirigeix a Praga... Cadires i llits. Balcans i Calders. Trens i Proust. Canetti i el Parc de la Ciutadella. Llegir i el lloc. El llibre no només com a generador de significats múltiples sinó com a evocador de tot el que en qualitat d’objecte és capaç de suscitar. I m’adono que, un cop més, parafrasejo barroerament Walter Benjamin. Rellegit en una habitació d’hotel a Florència.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA