dimarts, 31 d’agost de 2010

Billy Preston embogeix

Ball semblant al que demà al matí, a les nou, faré davant de la feina abans d’entrar-hi. (Perdoneu la frivolitat però és que avui no dono per més.) I el pobre Ray sense veure-s’hi.

diumenge, 29 d’agost de 2010

Conscienciar

Conscienciar: segons el diccionari és fer prendre consciència (a algú) d’alguna cosa. Res a dir, doncs. S’assembla a avisar i, de tant en tant, està bé que t’avisin. Però no; avui en dia conscienciar no és això. Conscienciar és bastir, construir consciències. Que les masses s’han de conscienciar és una idea cada cop més estesa, sobretot entre aquesta mena de capellans laics que ocupen el seu temps en qualsevol despatx de qualsevol administració. Les masses, segons aquests imprescindibles benefactors, es concreten en una sèrie tan nombrosa com estúpida d’individus-receptacle àvids de missatges que donin sentit a la seva vida. “Més! Més!” cridem tots encantats quan, per exemple, algú ens comunica que la millor manera de no incendiar un bosc és no fer-hi foc.

I, és clar, les sèries de televisió han de conscienciar, els llibres de lectura de les escoles (aquells que insulten la intel·ligència dels nostres adolescents) han de conscienciar, els anuncis institucionals i les notícies han de conscienciar... Hi ha músics i escriptors ―i sobretot periodistes― que creuen que la seva missió en aquest planeta és conscienciar. I què és tan important que ens n’hagin de conscienciar? Doncs conceptes que, de tant anomenar banalment, han perdut tot el sentit que tenien. Això de conscienciar deu anar bé per a netejar consciències. Per a res més.

dijous, 26 d’agost de 2010

Llibreries de vell

Compulsivament m'atrapen les llibreries de vell.
Com el jugador, que tomba cada carta
convençut que els déus la van posar a les seves mans
per a salvar-lo o perdre'l,
així miro els llibres, esperant que l'imprevist
salti d'entre els fulls en qualsevol moment.

Quan en surto, polsegosos els tous dels dits,
és com si després de caminar
un planeta xifrat i memoriós
tornés a Buenos Aires
que,
plantat sobre els sorrals del temps,
madura amb mi mentre el vaig enfilant.

Eliahu Toker
(traduït de l'espanyol argentí per un servidor, que no ha quedat gaire satisfet de com ha quedat el darrer vers. L'original diu «madura conmigo mientras lo voy yendo». En català sona una mica estrany «madura amb mi mentre el vaig anant», per això he triat «enfilant», però podria ser «seguint», o «rodant»... Si algú té algun suggeriment, serà molt benvingut. Traduttore, traditore, ja se sap).

dilluns, 23 d’agost de 2010

Fins que un és mort no se sap qui l’estima

No sabem si quan l’any 1968, Roland Barthes va anunciar la mort de l’autor ho va fer seguint l’exemple del famós «Déu ha mort» nietzscheà de quasi cent anys abans, el cas és que les raons que tots dos exposen per explicar aquest doble òbit s’assemblen bastant. A nosaltres, la prudència sempre ens ha fet dubtar de qualsevol màxima d’aquelles que avui en dia ja ni épaten els bourgeois, però no voldríem pas que el nostre escepticisme malaltís ens fes oblidar les grans aportacions de Barthes al món de la semiòtica. Entre d’altres coses, Barthes va ajudar a entendre que separar el jo narratiu del jo autor és primordial per estudiar qualsevol text i que, com que el principi productor d’allò escrit no és l’autor sinó el llenguatge (per definició, interpretable) mai no hi pot haver un sentit únic i definitiu en res del que els humans expressem. I si cap text no té un sentit únic i definitiu, la figura de l’autor es dessacralitza, cosa que ens sembla perfecta i molt convenient. Ara: de dessacralitzar a eliminar hi ha un bon tros. És evident que darrere de tota obra hi ha un autor (per tant un idiolecte) i una intenció, voler negar-ho qualificant l’autoria d’invenció burgesa i capitalista sembla contrari al sentit comú. Fer visible el lector (un altra mèrit de Barthes i dels teòrics de l’estètica de la recepció) no ha d’implicar necessàriament eliminar l’autor. Per entendre’ns: K. i Gregor Samsa no són Kafka; encara que Mark Twain fos pèl-roig, mal estudiant i dominés els accents del sud, això no vol dir que fos Tom Sawyer; Madame Bovary (malgrat el seu autor afirmés el contrari) no és Flaubert; Rodoreda no és la Colometa; Pip no és Dickens, etc. però... oi que aquestes negacions tenen un regust empobridor i, en certa manera, frustrant?

dijous, 19 d’agost de 2010

The New Mastersounds

D’entre els fills il·lustres de la ciutat anglesa de Leeds, destaquen Kevin James Hector, exjugador del Derby County; Matthew Lewis, actor conegut per fer de Neville Longbottom a les pel·lícules de Harry Potter; la senyora Florrie Baldwin que, fins a la seva mort aquest any, era la persona més gran d’Europa (114 anys), i Eric Rucker Eddison, autor del llibre El cuc Ouroboros. Es pot demanar res més? Doncs sí, va: un grup de funk i soul-jazz del de debò que sigui digne hereu de llegendes com els Meters, Kenny Burrell, Jimmy Smith, Jack McDuff, Ramsey Lewis, Jimmy McGriff i Booker T. & The M.G.’s. Pot ser? Pot ser: The New Mastersounds. Per com sonen, juraríem que els New Mastersounds són de Nova Orleans o Memphis, com a mínim, però no; són de Leeds. De Leeds, Anglaterra? Sí, de Leeds, Anglaterra. Però allà no diuen que plou i mengen coses bullides i tot això?
The New Mastersounds es van formar fa deu anys, han tret deu discos i setze singles excel·lents. A més de ser molt bons, tenen una cançó que es diu Barça, un disc gravat a la Cova d'en Xoroi de Menorca i editen en vinil.
One Note Brown va ser el seu primer single i és una bona mostra del que són capaços de fer:


I aquí els teniu treient fum a l'estudi:

dilluns, 16 d’agost de 2010

Antics contra moderns 13

No fa pas gaire, una de les ments més enginyoses que coneixem ens va proposar de dedicar un Antic contra moderns a comparar dues pedres i un encenedor. Val a dir que, tot i ser una proposta temptadora, va ser rebutjada -de moment- per excessivament caricaturesca.
En la d'avui, a banda dels criteris estètics habituals que ens fan decidir per allò antic, voldríem evidenciar-ne molts d'altres que esperem que siguin ben clars a través de les imatges escollides.

dijous, 12 d’agost de 2010

La veritat

A fora fa molt fred. A dins, la cada cop més esmorteïda llum de la llar de foc encara dibuixa ombres al sostre. De fons, Nick Drake continua girant al tocadiscos. Dues copes mig buides de vi. Al sofà, ell l’agafa per l’espatlla. Ella se’l mira amb ulls melosos i li fa aquella pregunta que li agrada fer sovint: «M’estimes?». Ell respon: «La veritat és que sí».
Ho ha espatllat tot. Jo, d’ella, el deixaria plantat al sofà, amb les copes i Nick Drake i me n’aniria a buscar algú que digui «sí» quan és sí i «no» quan és no. «La veritat és que sí»? Si us plau! La veritat ens havia de fer lliures (el treball, mai!) i resulta que de tant anomenar-la ens ha acabat fent ximples.
I, a continuació, la manera que té Pelle Carlberg (síntesi curiosa entre Simon & Garfunkel i Belle and Sebastian) de comunicar el seu amor. Sembla sincer.


(Post inspirat –però molt més superficial- en el d’ahir de Café de Madison; blog excel·lent i recomanat, és clar).

dimecres, 11 d’agost de 2010

diumenge, 8 d’agost de 2010

La grandeur de Monsieur Onfray

Ho explicava en Joan-Lluís Lluís a la revista Presència diumenge passat, però vaig voler comprovar-ho. I, efectivament, el 10 de juliol, a Le Monde, Michel Onfray va escriure un dels articles més injustos i repugnants que recordo haver llegit mai (llegeixo molt poc el diari, també és cert). Resulta que a Monsieur Onfray, filòsof hedonista i autor d’uns quants llibres, alguns fins i tot amb certes idees remarcables, se li ha acudit que el millor seria que tots parléssim la mateixa llengua. No siguem malpensats, però: per aquesta tasca tan beneficiosa té la decència de no proposar el francès; amb el cosmopolitisme de l’esperanto en tindria prou, diu. I per què hem de canviar tots ara? Doncs perquè, segons ell, l’abundància de llengües és un problema que només comporta incomprensió, pobresa i, atenció!, xenofòbia ja que els obstinats parlants de «llengües regionals» o «patuesos» utilitzen les seves parles com a signes identitaris (paraula de moda a banda i banda dels Pirineus, es veu). Onfray, segurament sense voler, s’oblida del «Soyez propre, parlez français» aplicat elegantment i sense cap ànim d’ofendre al nord de Catalunya o del «Nos ancetres les gaulois» escrit a les pissarres de les escoles del Camerun. La memòria falla, de vegades, ja se sap.
En aquest mateix article l’amic Onfraynides es fa un embolic antològic entre dialecte i llengua que el du a descobrir la sopa d’all quan afirma que no existeix una llengua corsa ni una llengua bretona, sinó que hi ha tota una sèrie de variants, sovint molt properes geogràficament. Molt bé! Aquestes variants, eminència, es diuen dialectes i formen una llengua. Perquè amb el francès això no passa, oi, senyor filòsof? Al Quebec parlen com a Lió, n’est-ce pas? I a les banlieues de París tenen el mateix accent que a Normandia, sí, sí.
Furgant una mica en la idiosincràsia del personatge arribem al cap del carrer i apareix allò que ens temíem: la ideologia. Onfray, ciutadà del món... Una llengua, un pensament, oi? L’anarquista ateu (fins aquí, cap problema) disfressa el seu totalitarisme (gran problema) darrere de reflexions pseudofilosòfiques. Cap novetat. I és que algú que afirma que «el dubte és una deshonestedat intel·lectual», que «als 10 anys ja sabia [sic] que Déu no existeix», o que «el cristianisme és la matriu del nazisme» es mereix veure publicada tota la seva obra només en esperanto. Mentre esperem, delerosos, aquest dia, us recomanem Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos per acabar d’entendre el neguit de Monsieur Onfray.

dijous, 5 d’agost de 2010

La qüestió humana

«Des de desembre de 1941, noranta-set mil han estat tractats («verarbeitet») de manera exemplar amb tres cotxes el funcionament dels quals no ha posat de manifest cap defecte.» Així comença un document, escrit el cinc de juny de 1942 que du el segell Assumptes Secrets d’Estat («Geheime Reichssache») i que es refereix a les modificacions i millores tècniques que calia dur a terme en els camions especials que operaven a Chelmno. «Tractar» vol dir gasejar, i el subjecte el·líptic de la forma passiva (aquests «97.000» d’un total de 300.000 des de 1941 fins a 1944) són persones. Durant tot el text «massa», «pes», «càrrega», «peça» són les paraules de ferro que s’empren per eliminar-ne només una altra: jueu.
Podeu llegir la totalitat d’aquest document esfereïdor a La question humaine, breu novel·la (tot just 100 pàgines) de l’escriptor belga François Emmanuel. Publicada l’any 2000, aquesta obra és una reflexió (amb forma de thriller psicològic clàssic) sobre el llenguatge de la mort. Un llenguatge que el protagonista de la novel·la, s’adona que impregna, també, la seva feina com a psicòleg al departament de recursos humans a la seu francesa d’una empresa alemanya. «Optimitzar recursos humans», «afinar criteris de selecció», «reduir el personal poc eficient», «millorar l’aparell productiu»... són expressions impregnades de ressonàncies terribles. És un llenguatge, el tècnico-burocràtic, centrat en l’eficàcia immediata, que representa el pensament comptable i econòmic i que ignora, o que fa veure que ignora, disfressat de neutralitat, els seus efectes d’anul·lació.

L’obra de François Emmanuel (que va ser duta a la pantalla l’any 2007 per Nicolas Klotz), ha estat traduïda a deu llengües entre les quals hi ha l’italià i l’espanyol. En recomanem, però, és clar, la versió original, tot seguint el gran Cervantes que no entenia l’existència de traduccions entre llengües romàniques.

diumenge, 1 d’agost de 2010

Django Reinhardt i Barcelona

Charles Delaunay (1911-1988) va ser un dels fundadors del Hot Club de França -la famosa societat parisenca dedicada a promoure el jazz- i amic d’un dels guitarristes més grans de la història, Django Reinhardt (1910-1953). L’any 1961, Delaunay va publicar una biografia de Reinhardt farcida d’anècdotes de tots colors, moltes presenciades en primera persona. A banda de dedicar-se a tocar la guitarra com ningú (i fent servir només dos dits perquè la resta dels de la mà esquerra els tenia encarcarats a causa d’un incendi que quasi li costa la vida), Django era un home que, per bé o per mal, no passava mai desapercebut i el llibre de Delaunay és un excel·lent testimoni del tarannà anàrquic i indòmit d'aquest geni de les sis cordes.



I vet aquí que els dies 29 i 31 de gener, i 2 de febrer de 1936, el Quintet del Hot Club de França, liderat per Django Reinhardt i Stéphane Grapelli (una altra llegenda del jazz) va actuar a Barcelona, tot compartint cartell amb el gran Benny Carter. Els dos primers concerts foren al Cinema Coliseum i al Palau de la Música, respectivament, i el tercer se celebrà al Teatre Olímpia. Es veu que el públic català va reaccionar amb un entusiasme extraordinari, com recullen les cròniques d’aquells concerts de La Publicitat, L’Instant i La Vanguardia, i els músics van quedar bocabadats davant d’aquella acollida. Però encara van quedar més astorats en comprovar que l’organitzador dels concerts (un Fèlix Millet avant la lettre) va fugir amb tots els guanys. En Django i companyia van haver de pagar el bitllet de tornada a París de la seva butxaca, amb l’únic consol d’una botifarra per anar halant (mot d’origen caló que emprem aquí en honor al mestre) durant tot el viatge.



I com que parlar d’en Reinhardt i del Quintet del Hot Club de França fa venir ganes d’escoltar-los, acabem amb una peça meravellosa que alguns barcelonins potser van poder sentir en directe fa 74 anys.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA