dimarts, 30 de novembre de 2010

Aquaris de butxaca

El Partit del Progrés Moderat Dins del Marc de la Llei (Strana mírného pokroku v mezích zákona, o sigui l’SMPVMZ) es va presentar a les eleccions del districte burgès praguenc de Královské Vinohrady l’any 1911. El seu líder era Jaroslav Hašek, l’autor de Les aventures del bon soldat Švejk. Exactament igual que amb la seva novel·la, a través del Partit del Progrés Moderat Dins del Marc de la Llei, Hašek pretenia escarnir el caràcter obtús de la burocràcia austríaca i el fals moralisme de la burgesia txeca a través d’un humor satíric recollit a les tavernes dels barris i suburbis de Praga.
El Partit va aconseguir entre 36 i 39 vots, segons la font que es consulti, dels quals només 20 van ser considerats vàlids. Tot i haver promès un aquàrium de butxaca per a cada votant, sembla que la cosa no va acabar de funcionar. O sí. Se sap que entre els 20 fidels hi havia un ensinistrador de puces, un director de circ, una funàmbula, un lluitador i diversos comediants. Els mítings, que començaven cada dia a les vuit del vespre, eren, evidentment, improvisats, iconoclastes i, sobretot, etílics i duraven fins que algú aconseguia fer callar en Hašek, cosa, certament, complicada.
El dia de les eleccions, des de les primeres hores del matí, el Partit del Progrés Moderat Dins del Marc de la Llei se’n va autoproclamar guanyador per majoria absoluta i a la seva seu electoral, la taverna U Zvěřinů (L’estable), tothom va ser convidat a cervesa. La gresca va anar pujant de to fins que un policia va haver de demanar als enfervorits amics de Hašek que retiressin els cartells que havien anat enganxant pel barri en què celebraven la victòria. El líder del partit, enmig dels aplaudiments enfervorits de l’ensinistrador de puces i companyia, va assegurar a l’oficial que l’endemà mateix seria ascendit a sergent i que rebria a casa un aquari de butxaca. Sembla que el policia se’n va anar bastant conformat i que la festa va continuar fins que va quedar ben clar que les existències de cervesa s’havien exhaurit.

(Amb aquest post esperem esvair per sempre algunes insinuacions que ens acusen de no tractar mai temes d'actualitat.)

dissabte, 27 de novembre de 2010

Formats

Jonathan Safran Foer, nascut a Washington l’any 1977, ha publicat dues novel·les, Everything Is Illuminated (2002) i Extremely Loud and Incredibly Close (2005), i un assaig, Eating Animals (2009). Les novel·les valen la pena; l’assaig, no ho sé. Al gener del 2011, apareixerà Tree Of Codes que és... bé ... representa que és una novel·la, però no l’ha escrita ell. Bé, sí, però no. Tampoc no és un plagi; no. Aclarim-nos: es veu que en Safran Foer ha fet una mena d’exercici cabalístic amb una narració de Bruno Schulz (la impagable «El carrer dels cocodrils») i que el resultat és una història continguda en el text original de l’escriptor polonès. Com? Doncs ha eliminat algunes paraules del text original i n’ha conservat unes altres. La manera com ho ha presentat és molt original (ara que la paraula format està tant de moda, val la pena fixar-s’hi), però no sé si gaire pràctica. La idea recorda una mica el desig (irrealitzat) de Walter Benjamin d’escriure un text a partir de citacions d’altres escriptors, però també podria ser considerat com un exercici pràctic d’intertextualitat.

Que a Safran-Foer li agrada experimentar ja ho sabíem perquè les seves dues novel·les anteriors contenien, per exemple, fotografies, dibuixos i textos manuscrits, però en aquest cas el risc ha estat molt més gran. Jo me’l compraré, no pel format, sinó pel contingut. M’ho prendré com si en Safran Foer hagués trobat la famosa novel·la perduda de Bruno Schulz, no pas en unes golfes d’una casa de Drohobycz sinó justament codificada dins de «El carrer dels cocodrils».
I ara l’explicació que l'autor nord-americà ens ofereix sobre l’origen i la confecció de Tree Of Codes.

dimecres, 24 de novembre de 2010

The Magyar Canon (I)

(En ordre més o menys aleatori.)
Imre Kertész (Budapest, 1929). Deportat l’any 1944 a Buchenwald i Auschwitz. Igual que Paul Celan, es planteja com expressar allò inexpressable. Tota la seva obra, tant la de ficció com els assajos, gira al voltant del trencament definitiu que la Xoà representa respecte a la tradició cristiano-europea. «Per a assassinar milions de jueus, l’Estat total no necessita antisemites, sinó bons gestors.» Molt crític amb la manera com Hollywood ha provat d’acostar-se a l'Holocaust, ha escrit, també, pàgines dolorosament lúcides sobre la penosa supervivència de l’artista íntegre en el món totalitari comunista (en el qual va haver de malviure durant quaranta anys). Per a Kértesz, com diu Adam Kovacsics, ser escriptor és la conditio sine qua non per a desvincular-se del llenguatge regnant.

Quaderns Crema n’ha editat diverses obres en català; Acantilado, Taurus i Herder, en castellà; Actes sud, en francès; Bompiani, en italià, i Vintage, en anglès. D’en Kertész ho recomanem tot, però especialment Sense destí, Jo, un altre, La llengua exiliada, Kaddish pel fill no nascut, L’Holocaust com a cultura i Diari de galera.
Curiosament, l’any 2002, li van concedir el Premi Nobel.

dilluns, 22 de novembre de 2010

El naixement d'un somriure

Quan un infant enceta el seu somriure,
amb entreratlla d'amargor i dolçor,
les comissures de la boca ballen
en l'oceà sens límit ni senyor.

Ell és feliç, immensament feliç,
tempteja el rictus amb magnificència
i va marcant l'entrada al paradís
del reconeixement de l'existència.

S'aixeca un continent sobre les aigües
―el caragol dels llavis que es desvessa―
en un segon atlàntid que ens enlaira
amb música de lloa i sorpresa.

Óssip Mandelstam
(traduït per Helena Vidal)

dijous, 18 de novembre de 2010

Nick Drake

«Nick who?» diu la senyora Payne mentre li ensenyo la casset que m’acabo de comprar en la meva visita llampec a Londres. «Never heard of him». I quan sent les tímides notes que surten del radiocasset que hi ha a l’habitació que m’ha llogat, fa cara de full en blanc, i com que és educada m’ofereix la trenta-dosena tassa de te del dia. No coneix cap Nick Drake però em diu que el noi d’abans meu es va deixar una cinta d’Oasis, que si vull me la puc quedar, i com que sóc educat li contesto «Let’s have that cup of tea».
Seiem a la taula el menjador i, malgrat la sobredosi de teïna que explica la taquicàrdia que començo a sentir, l’hi torno a preguntar. Potser no m’ha entès. «Are you sure?». «Absolutely.» O sigui que es pot ser anglès i no conèixer Nick Drake ni, és clar, Five Leaves Left, ni Bryter Layter, ni Pink Moon i, el pitjor de tot, oferir una cinta d’Oasis a algú que estava escoltant «Northern Sky». Del disgust m’empasso tot el te d’un sol glop i, entre tics nerviosos, li’n demano una altra tassa. Brighton, 1995.



dilluns, 15 de novembre de 2010

Notícia d'actualitat

Un quart de nou. Cada dia. El noi llegeix el diari assegut dins la marquesina tot esperant l’autobús. Una nena d’uns quatre anys i la seva mare travessen el pas de vianants i s’acosten a la parada. El noi es mira la nena, plega el diari, el desa al seient, es posa dret i somriu. La nena, amb el seu abriguet llarg, es queda palplantada al seu davant i també somriu. La mare també somriu. Dins el cotxe l’home que s’ho mira cada dia aturat davant del semàfor en vermell també somriu. I escolta els Lucksmiths. I recorda que fa uns dies, tot just a un quart de nou i en aquella marquesina, el noi es va passar la jaqueta per sobre les espatlles fins a cobrir-se’n el cap per fer una broma. La nena no es va espantar i va somriure, palpantada amb el seu abriguet llarg davant del noi. I la mare també va somriure. El noi, l’edat del qual es fa difícil de dir perquè té la Síndrome de Down, acaricia el cap de la nena i li diu alguna cosa. L’home del cotxe sent una comunió difícil d’explicar amb aquelles persones i, de retruc, amb el món. Tant se li en dóna del cinisme postmodern que prova de ridiculitzar sensacions com aquesta. Es mira el noi, la nena i la mare, somriu, s’esforça per evitar alguna llàgrima traïdora i veu que el semàfor, és clar, ja és verd.


dimarts, 9 de novembre de 2010

Opino el mateix que l'Oz

Opinar. Cal opinar. De què? Doncs del que sigui i quan sigui. Però ser un bon opinador no és gens fàcil: cal empassar-se tots els telenotícies i els 30 minuts, navegar incansablement per internet (ja se sap que a la televisió no ho expliquen pas tot), escoltar la ràdio (hi ha tertulians que valen molt la pena) i llegir els diaris (fins i tot els gratuïts, encara que costi de confessar). No hi ha res com estar ben informat per a poder opinar; és la manera de formar opinions amb fonament. L'actualitat mana. I les xifres. No ens deixéssim les xifres! Percentatge d'aturats, quantitat de morts, graus centígrads, resultats esportius, escons guanyats o perduts... Ens encanten les xifres. De vegades hi ha qui, fins i tot, opina que els mitjans de comunicació amaguen informació o la deformen. Però només és una opinió, que ningú no s’espanti.
A partir d’ara, quan algú em pregunti la meva opinió sobre vés a saber què, en lloc de callar, de dir «ni idea», o de canviar de tema, ja sé què contestaré (abans m’ho hauré d’aprendre de memòria): «Cap home no és una illa, va dir John Donne. Goso humilment afegir a aquesta meravellosa sentència que cap home ni cap dona no és una illa, però que cadascún de nosaltres és una península, amb una meitat enganxada al continent i l’altra mirant a l'oceà. Una meitat connectada a la família, als amics, a la cultura, a la tradició, al país, a la nació, al sexe i al llenguatge i a molts altres vincles. I l’altra meitat desitjant que la deixin en pau per poder mirar cap a l'oceà. Penso que ens haurien de deixar ser penínsules.» Gràcies mar Amos Oz i gràcies Lior.

dissabte, 6 de novembre de 2010

La tradició

En alguns cercles autoanomenats progressistes, la paraula tradició ha estat tradicionalment injuriada, ridiculitzada, escarnida i, fins i tot, deconstruïda. Molt bé. No deuen saber que no hi ha res de més tradicional que injuriar, ridiculitzar, escarnir i, fins i tot, deconstruir la tradició. La voluntat de desmarcar-se d'allò previ és molt antiga. Reaccionar contra la tradició és la millor manera de formar-ne part. Però, atenció: si es vol trencar amb el passat, se l’ha de conèixer. Picasso, Tzara, Apollinaire, Mallarmé eren grans coneixedors de la tradició.
El músic de jazz Charlie Parker va créixer idolatrant el saxofonista Lester Young. Volia ser com ell. Anys més tard, tots els crítics del moment consideraven que Parker havia superat Young de llarg. El 1954, Parker era el músic de jazz de moda i Young que, no feia pas tant, havia estat l’estrella de l’orquestra de Count Basie, ara era una ànima en pena. Alcoholitzat, lent i líder d’un quintet format per músics mediocres, malvivia tocant en clubs de mala mort. Young tenia 43 anys; Parker, 34. Una nit es van trobar sobre el mateix escenari. Per Parker hauria estat el moment perfecte per girar pàgina i demostrar a tothom que Young només era història. Si hagués volgut, l’hauria pogut destrossar. Però Parker era un geni i els genis coneixen la tradició i la respecten. Segurament, a més a més, durant uns instants devia mirar de reüll aquell trompetista jove, elegant i disciplinat que l’acompanyava i que es deia Miles Davis. Això és la tradició.

dimecres, 3 de novembre de 2010

En John i l’Anna

En John és anglès i va néixer el 1969; l’Anna és francesa i va néixer el 1940. En John és un cantautor pop, autor de 4 discos tan impagables com desconeguts; l’Anna és actriu, cantant i escriptora, fou musa i esposa de Jean-Luc Godard i ha treballat amb directors com Rivette, Visconti, Bergman i Fassbinder. Algú ha decidit que es trobessin i aquest n’és el brillant resultat. Perfecte, sobretot si plou.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA