dimarts, 28 de desembre de 2010

Una solitud massa sorollosa

Fa trenta-cinc anys que Haňt’a premsa llibres (a corona el quilo) en un soterrani ple de ratolins de Praga. Però en Haňt’a no és un premsador qualsevol: li agrada llegir (sobretot Kant) i és per això que, sempre que pot, de tot el que li arriba en salva allò que li crida més l’atenció i s'ho endú al seu pis. Allà, apilats, en desenes de prestatges torts hi guarda dues tones de llibres.
Haňt’a estima la seva feina perquè és capaç de trobar-hi petites escletxes de felicitat. La seva obra consisteix a embellir cada paquet de llibres premsats amb alguna de les joies literàries que de tant en tant li arriben. És per això que un cop col·locada tota aquella massa informe a la màquina engolidora i abans de prémer el botó de color verd, desa, curosament, a dalt de tot aquell embalum de paper, un exemplar únic que donarà singularitat a cada bala de paper premsat. De vegades, en lloc d’un llibre, allò que distingirà cada bala de paper de l’altra seran làmines de Van Gogh, Rembrandt o Gauguin.
A Una solitud massa sorollosa, Bohumil Hrabal (1914-1997) ens presenta un personatge senzill, «culte per força», enamorat dels llibres i depassat per l’eficiència d’això que en diuen progrés. També hi apareixen poetes que obliguen la gent a llegir els seus poemes a punta de ganivet, noies propenses a fer el ridícul (com més escatòlogic, millor), ferroviaris retirats que munten estacions fictícies al jardí de casa seva, gitanes innocentment seductores... La prosa de Hrabal és poesia de taverna.
Se m'acut, finalment, que Una solitud massa sorollosa és una novel·la ideal pels que ens mirem de reüll i amb recança aquestes pantalletes que anomenen ebooks, el triomf de les quals no veuran, per sort, ni Haňt’a ni Hrabal.
(M’adono que no sé escriure ressenyes. Tanmateix, el llibre val molt la pena, de debò.)

dijous, 23 de desembre de 2010

Darrer fragment

¿I vas aconseguir allò que
volies d’aquesta vida?
Ho vaig aconseguir.
I què en volies?
Considerar-me estimat, sentir-me
estimat a la terra.

Raymond Carver
(traduït i traït per un servidor)

dissabte, 18 de desembre de 2010

Autoritats

Un home somriu en un bateig: tres dies de presó. Un altre, esgotat, s’adorm durant una predicació: a la presó, també. Dos obrers han menjat paté per esmorzar: tres dies de pa i aigua. Un home s’ha negat a posar Abraham al seu fill: a la presó. Un violinista cec ha fet ballar algunes persones amb la seva música: expulsat de la ciutat. Un impressor, begut, ha insultat l’autoritat: se l’expulsa, també (això sí, abans se li forada la llengua amb un ferro roent). Algú s’ha dirigit a l’autoritat fent servir el títol de «Senyor» en lloc de «Mestre»: a la garjola. I així durant molts anys. Molts.
L’autoritat és Jean Cauvin, o sigui Joan Calví (1509-1564), i la ciutat que el va haver de patir, Ginebra. Ho explica Stefan Zweig a Consciència contra violència (1936), llibre en què l’escriptor vienès fa constants paral·lelismes entre el sistema asfixiant de Calví i el règim nazi. I em ve al cap La cinta blanca de Michael Haneke i el mal que el fanatisme (en aquest cas religiós) pot arribar a fer en el més profund de l’ànima humana. En aquesta pel·lícula, torbadora com poques, l'acumulació de frustracions i l'autoconvenciment del poder exculpatori del dogma religiós (ple de dubtes expiats a través del patiment infligit en els petits) acaben destruint tant les vides dels més dèbils com les dels qui es creuen més forts. La cinta blanca no explica (no es pot) la barbàrie inimaginable i desbocada que va ocórrer al bell mig d’Europa ben poc després, però ens la recorda constantment. (Gràcies per fer-m'hi pensar de nou, Mireia).

dimecres, 15 de desembre de 2010

La gota, el vidre i Mr. Baskerville

Amable lector, et demano un segon de pausa. Per un moment fixem-nos en la forma i no en el contingut. Mirem la gota que baixa pel vidre en lloc de l’home que posa el peu en un bassal al mig de la vorera. Ja? Perfecte. El millor seria, segurament, una tipografia que ens permeti de veure l’home amb el camal xop al mig de la vorera i que, alhora, quan ens fixem en el vidre, ens mostri una gota elegant i bonica. Ara aquesta gota es diu Georgia i fa una mica d'ombra a l'omnipresent Times New Roman.
I, encara que pugui semblar el contrari, no ens penséssim pas que la gota al vidre és una qüestió superficial; no! Hi ha incondicionals de tipus determinats de lletres i també hi ha hooligans que n’odien profundament d’altres (sembla que darrerament la que provoca més rebuig és una tal Comic Sans).
I per acabar, tres apunts breus:
1) La Fraktur va ser utilitzada pels nazis fins que es van adonar que ni ells l'entenien.
2) L'Albertus (creada pel senyor Berthold Wolpe) ha presidit algunes de les cobertes de llibres més elegants que coneixem.
3) Recomanació final: Just My Type: A Book About Fonts, de Simon Garfield.


El cos de Baskerville (broma que no hem pogut evitar i per la qual demanem disculpes).

dissabte, 11 de desembre de 2010

The Len Price 3

Encara que sovint pretengui aparentar el contrari, el meu gust musical és ben simple. No sabria ben bé com justificar-ho (segurament no cal), però, acústicament parlant, hi ha ben poques coses que m’excitin tant com trobar una cançó construïda amb tres o quatre acords, unes bones harmonies vocals (uns quants sha la la la o uh uh ah uuuh no fallen mai), i una tornada enganxifosa i immediatament xiulable. La cosa, per anar bé, no ha de durar gaire més de tres minuts (si pot ser entre 2.30 i 3.00, millor, està comprovat). L’originalitat s’agraeix però no és imprescindible. Això sí: es valorarà que hi hagi presència de Rickenbackers. Que el resultat és una fotocòpia desvergonyida dels Kinks, Who, Small Faces passant pels Jam? Doncs molt bé. Que, a més a més, tenen un toc de power pop? Doncs visca. I ara, vés a saber perquè, m’han vingut al cap els Len Price 3 passant fred en un balcó dublinès.

dimecres, 8 de desembre de 2010

divendres, 3 de desembre de 2010

Integritat

El mot integritat (artística o de la mena que sigui) és d’aquells que, de tant fets servir, sembla que ja no vulguin dir res. Però la integritat existeix. El problema és que, com que no ens l’ofereixen quasi enlloc, cal furgar molt per a trobar-la.
L’obstinació i l’honestedat d’en Vic Chesnutt (1964-2009) és un exemple més de l’home que, malgrat tots els entrebancs possibles, continua, tossut, fent l’únic que sap fer, aïllat de modes i de mercats. Chesnutt és el músic de carrer, el rodamón desenganyat i irònic que sap riure i plorar quan toca. Chesnutt no és agradable,
es cansa quan canta, li costa, crida, esbufega... fins que es converteix en cançó. Chesnutt és actitud. I, no ens enganyem, tot això no té res a veure amb la cadira de rodes ni amb la tetraplegia.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA