dimarts, 7 de juny de 2011

BB Green

D’en BB King (1925) i de Live At The Regal ja en parlarem en una altra ocasió. Avui viatgem a Anglaterra a través de l’elegància i la finor del millor guitarrista de blues que hagi emergit mai d’aquell país: Peter Allen Greenbaum (1946), més conegut com a Peter Green. En Greenbaum va ser un dels molts adolescents britànics que a principis dels anys 60 van veure la llum. Aquesta llum apareixia cada cop que adquirien, a les botigues de discos de Londres, elapés i singles de gent com Elmore James, Muddy Waters, Howlin Wolf, BB King i molts d’altres. La crida fou tan forta que, immediatament, aquells blanquets pigats i rossets van començar a mimetitzar el que uns homenots rudes feien a l’altra banda de l’Atlàntic. Long John Baldry, Brian Jones, Eric Clapton, John Mayall, Jeff Beck, Rod Stewart, Eric Burdon, Mick Taylor, Jimmy Page... Però cap com en Green (que no era pigat ni rosset) i la seva Les Paul.
Es veu que en BB King un cop va dir que en Greenbaum li feia venir calfreds cada cop que en sentia aquell fraseig tan característicament dolç. Escoltant-los a tots dos, s’entén per què. Peter Green va absorbir de tal manera l’estil econòmic i elegant d’en BB que es fa difícil de saber qui és més melòdic, si l’original o el deixeble. En BB es devia sentir a si mateix a través d’en Green. Resumint: osmosi.


Desgraciadament, els excessos d’aquella època van deixar en Peter fora de joc durant molts anys. Actualment torna a fer el que més li agrada: expressar el màxim amb la menor quantitat de notes possibles.

7 comentaris:

GEMMA ha dit...

Fantàstica aportació, no el coneixia, gràcies per l'interessant apunt. No trigaré en tenir música seva.

Bon dia, David.

Aris ha dit...

Fletwood mac!!! Ostres en Green es dels millors guitarriste de B&B, m'encanta! aquest blog sempre te molt bona música

GLÒRIA ha dit...

Un guitarrista finíssim, David. Jo no estic gens al dia d'aquest meravellós tipus de música però és bona música i la gaudeixo. Mentre l'escoltava -encara no he acabat- he baixat avall del teu magnífic blog i he vist per enèssima vegada un racó inoblidable del call gironí. Aquest espai era una de les meves àrees de joc a l'hora del patí -ja ha plogut molt- amb el panet de Vienna i la dolça xocolata.
Gràcies per la música i el records!
Una abraçada!

Àngel 'Soulbizarre-Tati' ha dit...

Dsvid,

Ja has tornat a traspassar la porta del cel. Peter Green! Mireu si era bo que quan va abandonar Fleetwood Mac aquella banda psycho-bluessy va caure en picat al fons del mar. Realment les connexions britàniques del blues mereixen un llibre enciclopèdic. És curiós que la recepció del blues americà a la Gran Bretanya tingués un gran impacte en les bandes i solistes més o menys modernistes i que aquestes van saber construir un segell distintiu que va obtenir resposta als USA. El cas de Peter Green (i de tota l'escola Mayall amb els Yardbirds al capdamunt) és molt clar.
Joves britànics fascinats pel blues americà i creadors d'una nova sonoritat que retorna a les amèriques i es converteix en referència per joves de l'altra banda de l'Atlàntic. I el cas del Peter Green arriba fins a l'extrem que una composició seva va conquerir el mercat mundial de la mà de Santana (Black Magic Woman). Una altra peça de recorregut similar fou Stevie Winwood (gimme some lovin', exit soul als USA com I'm a Man reflotat per Chicago).

Peter Green, si senyor!

David ha dit...

M’agrada que t’agradi, Gemma. De tot el que ha gravat, el millor són els discos dels primers Fleetwood Mac. Bon vespre, Gemma.

Gràcies, Aris. Per mi, en Green és el millor guitarrista britànic de blues sense cap dubte (l’Eric Clapton del mític disc amb els Bluesbreakers s’hi acosta moltíssim). Crec que és el millor perquè és el que més bé va entendre allò de less is more.

El bon blues surt de ben endins, és per això que és un tipus meravellós de música. Quina sort haver pogut jugar de petita en aquest racó del Call, Glòria! És un dels lloc més especials que conec.
Gràcies a tu.Una abraçada!

És que dels Fleetwood Mac post-Green es van dedicar a tota una altra cosa. Van mantenir el nom, però la resta no va tenir res a veure amb el blues.
I tens tota la raó: alguns blancs nord-americans, van descobrir el blues a través de bandes de blancs britànics que imitaven els negres nord-americans! I, un cop més, s’ha de dir que els mods van abraçar el blues, com anteriorment havien fet amb el jazz i posteriorment amb el soul, amb tot l’entusiasme que aquests estils es mereixen.
Fas bé de citar en Santana, que va construir tota una carrera a partir del vibrato d’en Green i explotant els aires llatins de Black Magic Woman. D’en Winwood (del jovenet de 17 anys que sembla la reencarnació de Ray Charles a Keep On Running), n’haurem de parlar algun dia, també.
Salut i blues, Àngel!

F. Nogués ha dit...

Finíssim. I molt molt clàssic. Però vaja, "millor guitarrista de blues que hagi emergit mai d’aquell país"... ja en parlarem.

David ha dit...

Suposo que tu ets més de Clapton o de Beck, oi?

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA