dijous, 21 de juliol de 2011

Mil gràcies

Es pot parlar de música fredament. Sí. Es pot fer la crítica d’un disc sense haver-lo escoltat i, oh!, sense parlar-ne. Sí. Es poden administrar sobredosis permanents de clixés estúpids als pobres lectors (tan permanents que ja ni es noten). Sí. «Debut prometedor, però amb una producció millorable», «amb aquest treball es consoliden en el panorama local/ nacional/ mundial» (extraplanetari?), «aposta creativa», «una ràfega d’aire fresc», «joia fràgil»... Es pot fer veure que se sap molt de música perquè un sol «clang» de guitarra ens remet a trenta artistes que hi podrien tenir alguna cosa a veure (les influències, oi?). Sí. Es pot intentar fer creure que aquell grup tan de moda ha inventat la sopa d’all. Sí. Es pot fer tot això i molt més.
O es pot ser Kiko Amat. El millor crític musical del país. I punt. I ara no estic sent ni fred ni objectiu. No gens. És que d’això es tracta. Oi que la música és, sobretot, emoció? Doncs parlem d’emocions i de passions i de fílies i de fòbies. I expliquem-les. I fem-ne broma, però prenguem-nos-ho molt seriosament. I a qui li agradi, bé; i a qui no, doncs també. Quan en Kiko escriu sobre una cançó o un artista que estima, et vénen unes ganes boges de remenar cel i terra per sentir aquella cançó i descobrir aquell artista. Què més es pot desitjar? Jo crec que molt poc més.
Mil violines. Un llibre d’amor i d’una mica d’odi. Com ha de ser. Un llibre que encara pren més sentit quan el teu fill d’un any somriu feliç i mou el cap cada cop que sent My Back Pages (la versió dels Byrds, és clar).

 
(Apunt autobiogràfic: Fa 17 anys, en Kiko em va salvar de morir ofegat en un oceà topogràfic fred i inhòspit. El salvavides va ser una cinta de casset de títol Cuscó (o sigui jo) meets Marriot (o sigui els Small Faces). Un regal així només te’l pot fer una bona persona. A Mil violines, 17 anys després, continua fent regals: Weekend. Gràcies.)

9 comentaris:

Lior ha dit...

Ara m'has recordat una anècdota de Bernard Pivot quan, en un dels seus programes, va tenir de convidats un escriptor i un crític. Junts. El primer com a autor d'un llibre que li havia escrit un negre. El segon que n'havia fet una crítica sense haver-se'l llegit. Com es diu Manda huevos en català?

El missatger ha dit...

Un altre fan de Kiko Amat? Per aquí sou molts els que parleu meravelles d’ell. El que no imaginava és que fos amic personal teu, i encara menys a l’adolescència-primera joventut. Òbviament a les vostres festes sonava bona música soul.

A mi em cau bé i m’agrada la seva actitud, encara que sospito que jo no acabaria de fer-li el pes. Però em la seva perspectiva em sembla valenta i, per exemple, el segueixo al Cultura/s.

Salut!

David ha dit...

Aquesta anècdota és boníssima, Lior! No la coneixia pas. No se m'acut cap traducció tret de "Quins collons!".

Doncs sí, m'agrada molt el que escriu i el que diu. Ara, això d'amic personal, deixem-ho en company durant dos anys i ja no érem adolescents. Els meus gustos musicals d'aquella època no tenien gens a veure amb els d'ara i, en part, el canvi li dec a ell i a aquella casset.

Àngel 'Soulbizarre-Tati' ha dit...

caram!!!! kikoamatisme a dojo!
sens dubte, no sé si és un salvavides, però els seus apassionats articles, la seva "anglesitat" i la militància popista i modernista del geni de Sant Boi, serveix de referent de l'ajut compartit (una modalitat més creïble i menys "oximorònica" del mal dit i impossible "autoajut"). Dedueixo que estaves ficat en un pantà rocksimfòniquenc quan, inesperat, el cel (kiko) obre les portes i deixa caure els Small Faces. Quina sort, doncs!

i ara...l'enèssima coincidència del factor Amat. Benvolgut David, avui, presisament aquesta tarda, he anat a La Central del Raval...quin llibre he adquirit?

Mil Violines!!!!!!!


Celebro tanta afinitat sonora i passional.

David ha dit...

Dedueixes bé, Àngel. De molt jovenet vaig començar molt bé (només escoltava blues i si el cantava algun blanc, no en volia saber res), però després, vés a saber per què em vaig encaminar cap el rock simfònic. Els Small Faces i el soul em van fer tornar al bon camí :)
Has fet una bona compra, Àngel! Jo me'l vaig cruspir en una tarda. Salut!

Àngel 'Soulbizarre-Tati' ha dit...

Bon dia, llegeixo la teva resposta i ja obrim un altre dels dilemes de "l'educació sentimental", el dels canvis de gustos musicals. El pas del temps, però, funciona com un antídot impecable. Allò de "convocar l'intempestiu" permet, fins i tot, evocar els dies rocksimfoniosos i establir relacions d'amor/odi musical força entretingudes. El meu cas també té aquestes anades i vingudes. Els meus primers singles (tenia 12, 13 i 14 anys) anaven de T.Rex a Paul McCartney passant per Sly & The Family Stone o Creedence. Sobtadament van entrar pel boc gros els Yes, EL&P, Pink Floyd (sense el Syd Barrett) i el jazz rock. Les escletxes de cada paquet van cedir al torrent de les mil i una sonoritats i tots els colors del jazz, del blues, del rock, del pop, del soul i de la dita música clàssica van acampar a la meva cambra. Rescordar les aparicions i desparicions, els canvis d'intensitat, la pèrdua d'entusiasme i les noves descobertes, és una bona manera de reordenar els records i, per tant, la vida-viscuda. Per això em resulta curiós punxar el Close to The Edge o el Dark Side of the Moon i experimentar la distància que sento per tot allò, inversament proporacional a les intenses miniatures que escolto sovint.

per exemple, "mil gràcies", esmorzar amb My Back Pages (des del teu blog) i, després uns temes de Jimmy Smith acompanyant el bol de cereals dominical!

salut!

David ha dit...

La meva relació amb el rock simfònic és molt estranya. Durant uns anys no escoltava res més i em semblava insuperable. Aquells solos de guitarra tan melòdics, la pompositat dels teclats, les aventures virtuoses dels baixos i les bateries. En canvi, ara em costa moltíssim acostar-m’hi. En guardo els discos, sobretot perquè em recorden aquells anys, però la majoria, quan intento escoltar-me’ls un altre cop, em sonen a foc d’encenalls. Jo era, sobretot de la facció més melòdica, tipus Pink Floyd, Genesis, Camel, Caravan... els experiments excessius d’alguns grups no em deien res. Ara m’avorreixen tots soberanament.
M’ha fet gràcia que m’expliquessis els teus camins a través de la música, Àngel. No sabia que també haguessis passat per aquests grups abans d’arribar al soul i a la música que ens fa coincidir tan sovint. Salut!

Noctas ha dit...

Els small faces, em recorden molt un bar de llieda de nom "la casa de la bomba" on l'amo tenia la vespa mood aparcada al davant. Allà se sentia molt bona música. Els samll faces, esclar, però tb els Kinks, els animlas, els yuardbirds i com no, els who. No conec el Kiko., he entrat a la seva web i m'agrada el què diu. He llegir la crítica de Millones i ja m'el vull comprar...un saludu

David ha dit...

Home, de bars que posin la música que dius no n'he conegut pas gaires, per tant devia valer molt la pena passar-hi. Espero que t'agradi el seu llibre; les novel·les que ha escrit fins ara també són recomanables.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA