dissabte, 26 de febrer de 2011

L'acordionista (o l'harmonicista)

Josef Čapek. Harmonikár (1919).

dimecres, 23 de febrer de 2011

Edouard Scissorhands

Hi havia una vegada ―1933―, un guardaboscos francès que al vespre arribava molt cansat a casa. Només hi havia una cosa que l’ajudava a reposar: seure enmig de la seva biblioteca i submergir-se en les pàgines d’algun llibre. Allò era el seu refugi. Però si haguéssiu obert qualsevol d’aquells llibres, us hauríeu endut una bona sorpresa: no n’hi havia cap de complet. Així com hi ha gent que llegeix amb un llapis a la mà, el guardaboscos llegia amb unes tisores a la mà. Quan trobava algun fragment que no li agradava, el retallava i el llençava. D’aquesta manera llegia i rellegia obres que no l’ofenien (recordem que arribava molt cansat i que, segurament, no tenia ganes de llegir res de desagradable). El seu exemplar de Voyage au bout de la nuit només tenia deu pàgines; de tota la poesia de Baudelaire, en quedaven dos-cents versos; de Proust, l’escena del dinar a casa de la duquessa de Guermantes... Un bon dia, vés a saber com, l'esmolat costum lector del guardaboscos va arribar a orelles d’algunes eminències de la capital, les quals, és clar, es van esquinçar les vestidures. No se’n sabien avenir: si la selecció l’hagués fet un savi tot compilant un manual escolar o una antologia de textos, encara, però un guardaboscos...
Hi havia una altra vegada ―2011―, un home català (no era ni guardaboscos ni savi) que a mitja tarda arribava raonablement cansat a casa. Llegia amb un llapis a la mà. I tenia un blog. I, per tant, també retallava.


dissabte, 19 de febrer de 2011

Assajos

«Tan sols mitjançant l’art podem sortir de nosaltres mateixos, saber el que un altre veu d’aquell univers que no és el mateix que el nostre, els paisatges del qual ens serien tan desconeguts com els que hi pugui haver a la lluna», va escriure Marcel Proust. L’art com a mètode de coneixement, doncs, que es constitueix a partir de la subjectivitat, la digressió, la ironia i la polifonia. L’art resumit per Rimbaud en el seu famós «Je est un autre» que ataca frontalment la concepció cartesiana del món. L’art que s’enfronta a la religió i la filosofia, primer, i a la ciència i la tecnologia, després. L’art que no és objectiu ni pretén ser-ho i és per això que es dirigeix a tothom. L'art que transforma allò local en universal.
Sobre tot això i més tracten quatre breus assajos que recomanem: La littérature, pour quoi faire? (2007), d’Antoine Compagnon; Teló. Assaig en set parts (2005) i L’art du roman (1986) de Milan Kundera, i Sei proposte per il prossimo millenio (1988) d’Italo Calvino. En aquestes obres, tots tres intel·lectuals exposen que des de Cervantes fins fa ben poc la literatura havia estat capaç d’examinar l’existència (no pas la realitat) mitjançant la seva capacitat per inventar (que és el mateix que descobrir).
Ens preguntem si els mitjans de comunicació, amb el seu soroll incansable, no han ajudat a disminuir el respecte que les paraules, convertides en infinits bocins de miralls que reflecteixen l’existència, havien guanyat gràcies a aportacions cabdals per provar d’entendre’ns com les de Cervantes, Shakespeare, Flaubert, Proust, Balzac, Joyce, Kafka, Borges, Dickens, Musil, Tolstoi i tants altres. I ens preguntem, també, què en diria Karl Kraus, de tot plegat.

dimecres, 16 de febrer de 2011

Antics contra moderns 15

El millor que li pot passar a una font és que sembli una font. Si una font no sembla una font, tenim un problema. Doncs bé, des de fa uns quants anys observem una proliferació curiosa de fonts disfressades de no-fonts. Només una ment extraordinàriament àgil o recargolada és capaç d’endevinar que dels trossos de ferro amorfs i rovellats que abunden als nostres parcs i carrers en pot arribar a rajar res. Però això només és el principi perquè, després de la identificació, a la ment extraordinàriament àgil o recargolada se li presenta una nova dificultat, sovint, insalvable: què cal fer per aconseguir que ragi aigua d’aquella cosa? Hi ha res que s’hagi d’accionar? Hi ha res a prémer? Cal esperar una estona i prou? Cal picar de mans? Cal clavar-hi puntades de peu? Quantes, exactament?
Després de molt rumiar-hi, hem arribat a la conclusió que aquests dissenys cada cop més estrambòtics tenen una explicació ben sostenible: com que cal estalviar aigua, s’ha de dificultar tant com es pugui la detecció d’una font i dels mecanismes que la facin funcionar. Tanmateix, voldríem suggerir ―humilment, això sempre― que, si es tracta de no malbaratar aigua, potser millor que no hi hagi fonts i punt. Així estalviarem aigua i temps alhora. D’on no n’hi ha, no en raja, diuen.

dijous, 10 de febrer de 2011

Francesa, però no gaire

Barbara Carlotti és una cantant francesa que no sembla francesa, sobretot perquè canta. Ni xiuxiuejos, ni llavis molsuts, ni gemecs tot fent cara de lolita. Barbara Carlotti és sòbria, refinada, elegant i té una veu captivadora. No sabem si el fet diferencial carlottí és atribuïble al seu pare cors, el cas és que ha publicat tres discos meravellosos. El primer, un Ep, Chansons (2005); el segon Les Lys Brisés (2006), de caire més aviat melancòlic, i el tercer, L’idéal (2008), una mica més animat. Carlotti cita com a influències Baudelaire, Rimbaud, Verlaine, Billie Holiday, Nina Simone, Bob Dylan i Colin Blunstone. Però Barbara Carlotti és única. I encantadora. I té això que se’n diu classe. I sap cantar.


divendres, 4 de febrer de 2011

Qu’est-ce qu’il faut brûler?

Número 93 de la revista francesa Action (juny de 1946): «La seva obra és negra, moralment nociva, políticament reaccionària, i s’alimenta exclusivament de les mamelles estèrils d’un intimisme petit burgès i de l’absència total de crítica social. És decadent i cosmopolita.» A la coberta de la publicació, una pregunta: «Faut-il brûler Kafka?». La revista, és fàcil d’endevinar, era marxista. Compartia la màxima estalinista segons la qual Kafka és un portaveu del feixisme (ni tots els sics del món farien justícia a una interpretació tan lúcida de l’obra de l’escriptor praguenc). Com que Kafka no fa crítica social, una colla de senyors es pregunten si cal cremar-lo.
Val a dir que Action no pretenia ser una revista d'humor. Tampoc no foren els primers a qui la idea de cremar els escrits de Kafka passà pel cap. Ell mateix ja se’ls havia avançat abans de morir (sort d’en Max Brod que no li va fer cap mena de cas). Més tard, els nazis, que tampoc no van acabar de valorar mai del tot la prosa cristal·lina del creador de Gregor Samsa, van decidir de demostrar-ho afegint tots els volums que en van trobar a les piles i piles de llibres que van fer desaparèixer.
La millor resposta a la pregunta en qüestió és de Roger Callois (1913-1978), crític literari proper al surrealisme: «il est à craindre que de méchants esprits ne s’avisent un jour de prétendre (à tort, mais le mal sera fait) que Kafka, dans les juges mystérieux du Procès, dans les fonctionnaires invisibles du Château, aux décisions inattendues, irrévocables, incompréhensibles, mais indiscutables et, pour tout dire, transcendantes, n’a pas décrit autre chose que le parti communiste.»
Impecable, Roger. Contra l’estupidesa, ironia.

dimarts, 1 de febrer de 2011

Poesia marxista

El moment es fa esperar més menys però acaba arribant. Harpo Marx s'asseu davant del seu instrument i hi toca una breu peça. La interpretació és brillant, però allò que la fa especial de debò és la mirada d'en Harpo. Una mirada infantil, feliç. Una mirada somniadora, d’un home que, vestit amb parracs i després d’haver fet totes les pallassades possibles, es transforma en un poeta que parla amb els dits i, sobretot, amb els ulls. El temps s'atura. La gent somriu. Harpo commou. Harpo és un artista.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA