dilluns, 28 de març de 2011

Perdonar

A prop de Lwow. Camp de concentració i de trànsit anomenat Janowskà. Sovint, alguns presoners surten del camp per fer encàrrecs. «Ets jueu? Vine amb mi». És un matí d’octubre. La dona acompanya en Simon a una cambra on hi ha noi moribund de vint-i-un anys. És un SS. «Fa temps que busco un jueu ―diu el noi― que m’ajudi a morir en pau després de perdonar-me». I explica per què necessita el perdó. Va disparar a una família jueva (pare, mare i nadó) que saltaven per una finestra d’un edifici en flames dins del qual quatre-centes persones van morir calcinades. A Dnyepropetrovsk, Ucraïna. «Va ser espantós. No ho he pogut oblidar. Aquest record em persegueix.» El moribund demana l’absolució abans d’expirar. El jueu s’asseu en una cadira. Silenci. Després d’una bona estona, s’aixeca i se’n va. L’SS mor poc després.
El perdó. Dues aportacions úniques, gens políticament correctes i imprescindibles per a poder abordar aquest tema seriosament són la de Vladimir Jankélévitx i la de Jean Améry. El primer escriu: «El perdó ha mort als camps de la mort» i, afegeix tot capgirant la frase segurament més misteriosa i incomprensible de tot l’Evangeli: «Senyor, no els perdonis perquè saben el que es fan.» En lloc de buscar la reconciliació, el que cal fer segons el pensador rus és lluitar apassionadament contra l’oblit i perseguir els criminals. Per Jean Améry, perdonar i oblidar és condemnar els supervivents. Améry reflexiona profundament i esfereïdorament sobre el dolor perpetu que comporta la tortura i conclou que el perdó no és capaç d’alleugerir-lo. És clar que al botxí i als seus còmplices (actius o passius) el perdó i la reconciliació se’ls apareix com a solució ideal per tranquil·litzar les seves consciències, esgotades de tant haver de recordar.
Simon Wiesenthal va fer bé de no perdonar aquell SS. No es pot perdonar en nom d'algú altre.

divendres, 25 de març de 2011

dilluns, 21 de març de 2011

CCCP

Malgirbats, desmenjats, mostatxuts i barbuts. Indolents, anàrquics. Amb pentinats dignes de cantants de flamenc. Capaços d’omplir de vodka els seus cossos immensos en un tres i no res. Als antípodes de l'esportista-anunci-em-depilo-les-celles actual. Parlem de l’equip soviètic de bàsquet que va representar aquell conglomerat de països durant la segona part dels anys vuitanta. En realitat, quasi cap dels components d’aquell conjunt era rus; la majoria eren lituans, ucraïnesos o letons, però això, llavors, no ho sabíem. Uniforme vermell amb les sigles CCCP a l’esquena. I uns noms inoblidables: Arvydas Sabonis, Valdis Valters, Alexander Volkov, Vladimir Tkachenko, Alexander Belostenny, Rimas Kurtinaitis, Valdemaras Chomičius, Sergei Tarakanov, Valeri Tikhonenko, Sergėjus Jovaiša i Viktor Pankrashkin.
A molts, aquelles girafes barbudes ens va fer creure que a això del bàsquet hi podia jugar qualsevol; que no calia ser un superheroi en calça curta per agafar una pilota taronja i provar d’encertar-la allà dalt. Per al món del bàsquet representaven el que el punk va significar per la música: si ells poden fer-ho, jo també. Però ens enganyàvem, perquè ells eren molt bons i nosaltres, no.

Un nen amb ulleres somriu satisfet davant d’una televisió atrotinada, mentre contempla com, després d’una victòria aconseguida quasi sense voler, aquells ietis mantegen un vellet que els fa d’entrenador. El vellet es deia Alexander Gomelsky i era l’encarregat de posar una mica d’ordre allà al mig. Als temps morts calia endevinar-lo darrere d’aquelles torres de 2,20. Aixecava el dit i els gegants se’l miraven amb una barreja de respecte i condescendència.
Sí, m’adono que em faig gran.

divendres, 18 de març de 2011

The Modfather

Costa de creure que aquest noi s’hagi convertit en l’home que, aquí sota, canta assegut al piano. Però sí; és ell. De la suor de The Jam a la contenció de Paul Weller i prou, hi ha 29 anys de diferència. Alguns diuen que l’amic Weller s’ha acomodat, que passant de mod a Modfather ha perdut tot el crèdit que havia guanyat de jovenet. No hi estem d’acord. I no cal ni dir que ens encanten tots dos.



Dedicat al Modfather maresmenc per excel·lència.

dilluns, 14 de març de 2011

Les coses

El bastó, les monedes, el clauer,
el dòcil pany, les tardanes
notes que no llegiran els pocs dies
que em queden, els naips i el tauler,
un llibre i en les seves pàgines la pansida
violeta, monument d'una tarda
sens dubte inoblidable i ja oblidada,
el roig espill occidental en què crema
una il·lusòria aurora. ¡Quantes coses,
llimes, llindars, atles, copes, claus,
ens serveixen com a tàcits esclaus,
cegues i estranyament sigiloses!
Duraran més enllà del que hàgim oblidat;
No sabran mai que ens n'hem anat.

Jorge Luis Borges
(traduït i profanat per un servidor)

dissabte, 12 de març de 2011

Erudits

Que algú dediqui seixanta o setanta anys de la seva vida a una activitat que sap que no li reportarà cap mena de benefici econòmic és vist per la majoria com a una pèrdua de temps pròpia de sonats. Si l’èxit es mesura per la quantitat de xifres que es tenen als comptes bancaris o pels minuts que algú apareix a la televisió, que una sèrie de senyors (i algunes senyores) es capbussin durant anys i panys en piles inacabables de documents que acaben memoritzant, recorrin totes les biblioteques existents i quasi hi pernoctin, i es trobin a la glòria entre milers d'arxius, fa riure. N’hi ha ―són els que admiro més― que, sovint, participen en discussions extremament acalorades sobre la importància d’una coma o sobre la diferència, en francès, entre mot i parole. Són gent obstinada, severa. Són exigents amb els altres perquè primer ho són amb si mateixos. S’empassen i seleccionen quilos i quilos d’informació, la processen i ens ofereixen obres tan monumentals com imprescindibles i, sí, molt sovint discutibles i esbiaixades, però és que encara que no ho sembli, són humans. I fan bromes que no entén ningú. Però sense ells el món seria molt menys interessant.
Tot això m’ha vingut al cap mentre llegia The Politics of Memory, la breu autobiografia de Raul Hilberg. En un àmbit completament diferent, el seu mètode de treball m’ha recordat el de Joan Coromines. Erudits.

dilluns, 7 de març de 2011

Rose is a rose is a rose is a rose?

Romeo i Julieta. Segon acte, l’arxiconeguda escena del balcó. Julieta reflexiona en veu alta:

What’s in a name? That which we call a rose,
By any other name would smell as sweet...

Un moment... Xècspir va escriure això el 1597. 1916-1597= 319. Aleshores, estimats lingüistes, on és l’originalitat de Saussure? No hauríem de considerar Xècspir com a fundador de la lingüística? Oi que el Cours de linguistique generale (1916) no és res més que el desenvolupament (feixuc, no ens enganyem) de la idea que la paraula rosa no fa cap mena d’olor? Tot allò del significant i el significat (que, per cert, encara que avui en dia sigui dogma, no convenç del tot certs poetes ni, és clar, George Steiner). A més a més, Xècspir ho fa maco i tot. A veure si al final l'amic Bloom tindrà raó...

dimecres, 2 de març de 2011

Abram i Lot

Fa vint-i-cinc anys que cada diumenge, a dos quarts de deu del matí, el meu pare em diu el mateix: «Si tu te’n vas a l’esquerra, jo me n’aniré a la dreta; si tu te’n vas a la dreta, jo me n’aniré a l’esquerra». No som a Canaan ni veiem la plana del Jordà; som a l’encreuament del carrer Urgell amb Manso i la Ronda de Sant Pau, i a la nostra dreta hi ha una parada de pel·lícules i revistes pornogràfiques i a la nostra esquerra, una de llibres de temàtica militar. Som als Encants de Sant Antoni. La nostra Sodoma i Gomorra dels diumenges al matí. Jo, que per respecte assumeixo el paper de Lot, acostumo a dirigir-me a la dreta i el meu pare, per trencar amb les analogies bíbliques, també. Després ens anem separant i retrobant en les diverses parades que conformen un dels pocs espais de Barcelona que es mereixen el qualificatiu de popular. És la Barcelona que encara no es deixa higienitzar. La poc fina. La vulgar. La bruta. No és la de les Villes Olímpiques, els Fòrums, Macbes, gayxamples, bícings, multiculturalitats de disseny, ni la dels erasmus, Hacs i emes, Efnacs, Zares, Desiguals, Espringfields, Estarbucs, Mangos i Natures.
Els Encants són el triomf de l’orgia del caos a les golfes de la Botiga Comtal. El temps s’hi recargola en espirals de pols i de records. Als Encants, la utilitat es mostra com la gran mentida que és.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA