diumenge, 29 de maig de 2011

Imatges

Preveure el futur a partir d’una anàlisi extraordinàriament lúcida del passat i del present només és a l’abast de pocs privilegiats. Fa més de vuitanta anys, a «La conquête de l’ubiquité», l’assagista i poeta Paul Valéry deia això:
«Talment com l’aigua i el gas vénen a casa nostra des de lluny per respondre a les nostres necessitats mitjançant un esforç quasi nul, així també ens abastirem d’imatges visuals o auditives que sorgiran i s’esvairan al menor gest, quasi a un senyal.»
Doncs sí. Al final, però, aquest abastiment que Valéry veia tan clar, s’ha transformat en dictadura de la imatge. Imatge que ha substituït el llenguatge com a recurs per a configurar la realitat. Imatges fugisseres, efímeres i consumibles (el narcisisme, ja se sap). La realitat, doncs, és allò que apareix a través d’una pantalla.


I l’escola? Ai, l’escola. El que hauria de funcionar com a contrapès (contrapès quixotesc i utòpic, però apassionant de totes maneres) no fa altra cosa que provar d’adaptar-se estúpidament a la societat de la informació. La introducció d’ordinadors a l’aula és molt més que una mesura que suposadament ha d’ajudar alguns polítics a fer-se els progressistes: és una declaració de principis. És assumir que la imatge ha derrotat el text; que la pantalla ha vençut el paper. L’eficàcia i l’ajut que determinats suports audiovisuals poden aportar són incontestables, però aquesta no és la qüestió. El canvi imposa noves maneres de pensar o, més aviat, de no pensar. Perquè per pensar cal temps, silenci, pausa. Tres elements quasi prohibits si el que predomina és la imatge i no la paraula.
Se sap que la colonització dels pobles ha estat completada quan els colonitzats no són conscients de ser-ho. Doncs igual.

dilluns, 23 de maig de 2011

65.905

«Primer els de casa.» Ridícul. Enormement ridícul. Però efectiu. Efectiu per a qui? Per als qui casa és una bona metàfora de país. D’un determinat tipus de país, és clar. Es deuen sentir protegits darrere d’una metàfora que conté parets. Doncs són 65.905.
I és clar que tampoc no és necessari fer-se el multicultural (terme que no sé ben bé què vol dir) dient haima en lloc de envelat (per cert, una carpa és un peix): la ingenuïtat hippy-happy-flower no deixa de ser paternalisme encobert. I no cal caure en el cosmpolitisme estèril, tan de moda avui en dia, que converteix l’autoodi o l’autoignorància en un mèrit de dimensions universals. Tanmateix, sembla evident que tenint en compte qui ha, històricament, emprat lemes tan profunds com «Primer els de casa», qualsevol persona amb dos dits de front escopiria (metafòricament, si voleu) sobre tots els cartells que han tingut la poca vergonya de voler-nos convèncer que un país és una casa.
«Jo no sóc racista, però». 65.905. Tots aquests no racistes, amb peròs o sense, ja tenen un partit que els vol representar (i no em refereixo al PP, que també). Legitimats com estan per la democràcia, aviat podran deixar de dissimular i explicar què s’amaga darrere d’aquesta conjunció adversativa. I ja no els caldrà definir-se en negatiu. Les portes de l’armari obertes de bat a bat. I no és la crisi: ningú no es fa racista perquè hi hagi crisi.

«Pensar que el discurs racista només tradueix, en la seva vehemència, una incapacitat, sens dubte lamentable, per tolerar l’altre en la seva integritat, per acceptar-lo tal com és, és absurd: ja que el racisme no és res més que l’expressió renovada de la negació de l’home, de tot home en la seva riquesa i en la seva infinita pobresa», va escriure Edmond Jabès. És exactament això.
«Primer els de casa.» Paraules escumoses i perilloses.

dimecres, 18 de maig de 2011

El gust

No et deixis convèncer que tots tenim raó igualment, i que els gustos no es discuteixen. Danilo Kiš.

El gust és relatiu, es veu. Dic «es veu», perquè ho afirma quasi tothom. Però, oi que si el gust fos relatiu, tots els gustos haurien de poder ser satisfets equitativament? Doncs o el mercat no es creu que els gustos siguin relatius o hi ha alguna cosa que falla. Perquè si del que es tracta és que tots consumim, per què hem de consumir tots el mateix? S’enfonsarà el capitalisme si diversifiquem l’oferta? No ho crec pas. Per tant, quins rèdits dóna fomentar la mediocritat? La vulgaritat és, essencialment, més productiva?
De sempre que aquest misteri em té ben intrigat.

dilluns, 16 de maig de 2011

Are you talking to me?

Prefaci en veu baixa: I ara, a veure com me’n surto perquè això no tingui el to que no vull que tingui.

Tema: La felicitat. Existeix. És mutant. Vull dir que és capaç de presentar-se de diverses formes.
Al gra: El cas és que, darrerament, a casa, la felicitat ha pres forma d’uns pares que ballen amb el seu fill al mig del menjador. No sé si moments com aquests compensen els problemes que tothom assegura que vindran més endavant. De moment, ara ballem.

Reacció lògica d’un lector model: Molt bé. I què?
Resposta del ballarí feliç: Res, només volia dir-ho perquè en quedés constància.
Reacció lògica d’un lector model: I tenies una gran necessitat que en quedés constància?
Resposta del ballarí feliç: No. Però com que el blog és meu...
Reacció lògica d’un lector model: Ja, però els altres no en tenim cap culpa, d’això.
Resposta del ballarí feliç: Cert. Provaré que no torni a passar.
Reacció lògica d’un lector model: Gràcies. I no et pensis que gracietes en forma de diàleg com aquesta dilueixen l’embafament de la família feliç.
Resposta del ballarí feliç: Veig que ets un lector model molt perspicaç. Te'n felicito. I ara la cançó.
Reacció lògica d’un lector model: Ara? Si no hi ha més remei...
Resposta del ballarí feliç: No, no n’hi ha. Ballem?

dissabte, 14 de maig de 2011

Sweet Soul Music

Les dades imprescindibles són:
1) Nom: The Pepper Pots
2) Estil: Soul (revival? potser sí... i què?)
3) Influències: The Supremes, The Marvelettes, The Four Tops, Marvin Gaye, Smokey Robinson & The Miracles... (em sembla que em marejo...)
4) Procedència: Girona.
5) Per què en parlem novament: Train To Your Lover.
6) Sortides i entrades: la Mercè Munné ja no hi és, però l’Aya Sima també ho fa molt bé.


7) Extra: ens proporcionen una coberta estonosa autòctona.
  

diumenge, 8 de maig de 2011

El crit

Samarretes, pòsters, tasses, termos, enganxines per al cotxe, xapes, davantals i guants de cuina, gerres de cervesa, bosses, imans per a la nevera, roba per a gossos, roba interior, roba per a nadons, llençols, coixins, màscares. . Potser alguns creuen que això és popularitzar l’art. Però, en realitat, amb aquestes ofertes la niciesa mercantilista ―un altre tipus de censura― s’encarrega de banalitzar i menystenir l’obra original. No es tracta de sacralitzar res, evidentment; n’hi hauria prou de no ofegar El crit en un davantal o uns calçotets.


Edvard Munch (1863-1944) volia aconseguir que el cel de Skrik (1893) s’assemblés tant com fos possible a la sang. Només amb aquesta dada n’hi hauria prou per fer avergonyir els explotadors de la seva obra. Cent divuit anys després, la força del seu quadre continua esborronant qui sigui capaç d’oblidar el davantal i el termo. Cal fer un esforç, doncs, per, malgrat tot, contemplar El crit (paradoxa: en alguna reproducció, si no ens podem desplaçar a Oslo i si no l’han robat) com si fos la primera vegada que el veiéssim. I no hem parlat de l’aura...

dijous, 5 de maig de 2011

Allunyament i moral

La digressió (amb un cert control) és la millor manera de transmetre coneixements, sobretot perquè deixa en evidència l’estupidesa que significa provar de separar el saber en blocs tan fàcils d’esquematitzar com d’oblidar. Això és especialment evident en el que hom anomena generalment humanitats. Un exemple de l'empobriment a què ens referim es troba als llibres d’història que es fan servir a les nostres escoles. Allà la història es liofilitza d’una manera tan barroera que l’estudiant acostuma a acabar tan confós com avorrit. L’única solució, en aquests casos, és l’aparició d’algun professor que sigui capaç de compensar el mal que una eina de treball tan encarcarada pot arribar a fer.
Justament la digressió (amb un cert control) és la manera que fa servir el prestigiós historiador anglès Simon Schama per ensenyar. El senyor Schama no entén la història (de l’art, sobretot) si no és com a mitjà per educar. La crítica ha d’actuar com a servei a la comunitat. En un món sotmès a l'imperi del mercat lliure, capaç de degradar qualsevol activitat cultural, cal que algú triï el gra de la palla. El coneixement és alliberament i no elitisme estèril. Per Schama, conèixer és una exigència social i ell s’encarrega de posar-hi el seu granet de sorra. (Podeu gaudir d’alguns d’aquests granets als articles de Schama publicats a The New Yorker i a The New York Review Of Books i, és clar, als seus llibres.)


Tot això (aproximadament) és el que, a la seva manera, em va voler dir una alumna, ahir, quan sortíem d’una sensacional lliçó d’història que el senyor Jaime Vándor va tenir l’amabilitat de regalar-nos durant dues hores en un bar de l’Eixample. Quan entrevistes algú i aquesta persona acaba parlant més dels qui li van salvar la vida que de si mateix, saps que moral i coneixement de la història signifiquen el mateix.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA