dilluns, 27 de juny de 2011

ESO

«Avui la classe serà trista. Sí, sí. Ja veureu per què. Apa, doncs comencem. Què? No, no pots anar al lavabo; ara, no. Hi acabes d’anar, que t’he vist tornar-ne. Seu.
Molt bé, i ara imagineu-vos que de la meva boca no en surten paraules, sinó que en surten papallones, d’acord? No rigueu i mireu. Ho veieu? Sí? N’estan sortint sense parar! Sí, oi? Les veieu o no? Són de colors diferents, és clar. N’hi ha de grogues, de vermelles, de grisoses... Perfecte. Doncs ara comença la part trista, perquè les caçarem. Per què? Perquè som així, perquè ho volem saber tot. Volem mirar les papallones de prop, no en tenim prou de veure-les volar per la classe. «Classe»! Ja et tinc! Agafo la papallona «classe» i l’enganxo al meu àlbum. Com l’enganxo? Ho sabeu, com? Bé, suposo que sabeu que primer l’he de matar. Sí, sí. Sap greu, sí. Es fa amb amoníac. I després li clavaré una agulla al tòrax. Pobreta, oi? Sí, pobreta. Molt bé, ja la tinc clavada al meu àlbum. Es diu «Classe» i a sota hi anotarem l’espècie. L’espècie es diu substantiu. L’espècie substantiu és molt acolorida, ja ho veureu. Aviam, en vull més... Què? Veig les teves papallones, però no; no pots anar al lavabo. «Lavabo»! Ja l’he caçada. Apa, cap a l’àlbum. Què hi posaré a sota? No? A veure, «classe» i «lavabo» tenen alguna cosa en comú o no? Ningú no hi veu cap semblança? No; no és la lletra «a». Exacte! Són llocs, oi? Doncs els llocs són substantius. Els diem així. I per saber tot això hem hagut de matar dues papallones. Ho veieu com és trist? La sintaxi és trista. I ara, pàgina 76: el substantiu.»

dimecres, 22 de juny de 2011

Roba

Et treus, ens traiem, us traieu 
els abrics, les jaquetes, les americanes, les bruses
de llana, de llaneta, de llaneta i niló,
les faldilles, els pantalons, els mitjons, la roba interior,
i els deseu, els pengeu, els llanceu sobre
els respatllers de les cadires, els bastidors dels paravents;
de moment, diu el metge, no és res de seriós,
vesteixi's, si us plau, faci repòs, marxi a algun lloc,
prengui'n una en cas de res, abans de dormir, després de menjar
vingui'm a veure d'aquí a tres mesos, un any, any i mig;
ho veus, i tu que et pensaves, i nosaltres que temíem,
i vosaltres que suposàveu, i ell que sospitava;
és hora de lligar-se, de cordar-se, amb mans encara tremoloses,
els cordons de les sabates, les sivelles, les cremalleres, els gafets,
els cinturons, els botons, les corbates, els colls,
i treure de les mànigues, de les bosses, de les butxaques
el fulard rebregat, virolat, de ratlles, de quadres, de flors,
d'una utilitat tot d'una perllongada.

Wisława Szymborska
(traduït per J. M. de Sagarra)

dimecres, 15 de juny de 2011

Desarquitecturar (I)

Enderrocar (mentalment) edificis. No crec que calgui justificar-ho.
Podríem començar per aquí:


dissabte, 11 de juny de 2011

Batecs a la prestatgeria

És molt probable (algun cas proper ens ho confirma) que la lectura de Ayen erekh—ahavah (en català seria alguna cosa com Vegeu: amor) tingui dues conseqüències. La primera és aquella sensació d’estranyesa tan difícil d’explicar i que tan sols s’esdevé després d’haver compartit uns quants dies amb un llibre únic; l’altra, que, si el lector tenia ínfules d’escriptor de ficció deixi córrer qualsevol pretensió en aquest camp i es dediqui a una altra cosa. Perquè Ayen erekh—ahavah és literatura de debò. Difícil. Dolorosa. Abassegadora. Excessiva. Podria ser l’única novel·la del món. És de David Grossman.
David Grossman (1954) és un escriptor israelià que, en segons quins cercles, és més conegut i citat per les seves opinions sobre el conflicte israeliano-palestí que per ser un novel·lista excepcional. Uns el consideren un pacifista d’esquerres, benintencionat però ingenu, i molts altres (els qui encara no han entès que es pot ser propalestí sense haver de ser antiisraelià) en citen només el que els interessa. Tanmateix, si algú s’hi acosta sense prejudicis (ara l’innocent sóc jo), trobarà una veu d’un pes intel·lectual enorme (amb un punt, sí, de volguda d’ingenuïtat) que es configura com a arma per lluitar contra el cinisme conformista que envolta tot conflicte. Que algunes de les afirmacions que fa són discutibles? I és clar; doncs discutim-les i ja està.
Si algú llegeix, per exemple, el recull d'articles Escriure en la foscor sense benes als ulls hi trobarà un home que estima el seu país i la seva llengua ―indestriables― amb bogeria. Els sis textos inclosos en aquest llibre són extrets de conferències i presentacions diverses que Grosmann va fer des de l’any 2002 fins al 2007. Són tots apassionats i apassionants, però en destacaríem (molt subjectivament, com sempre) les reflexions al voltant de l’obra de Bruno Schulz i l’anàlisi punyent sobre el llenguatge individual i el llenguatge de masses.
De fet hi ha qui (en coneixem un cas ben proper, també) no pensa llegir cap novel·la més d’en Grossman perquè, comparada amb  Ayen erekh—ahavah, segur que l’acabaria decebent. És molt millor rellegir Vegeu: amor. Hi ha pocs llibres que bateguin amb la força d’aquest.
Potser algun dia algú el traduirà al català. Mentrestant, el podeu trobar en molts altres idiomes.

dimarts, 7 de juny de 2011

BB Green

D’en BB King (1925) i de Live At The Regal ja en parlarem en una altra ocasió. Avui viatgem a Anglaterra a través de l’elegància i la finor del millor guitarrista de blues que hagi emergit mai d’aquell país: Peter Allen Greenbaum (1946), més conegut com a Peter Green. En Greenbaum va ser un dels molts adolescents britànics que a principis dels anys 60 van veure la llum. Aquesta llum apareixia cada cop que adquirien, a les botigues de discos de Londres, elapés i singles de gent com Elmore James, Muddy Waters, Howlin Wolf, BB King i molts d’altres. La crida fou tan forta que, immediatament, aquells blanquets pigats i rossets van començar a mimetitzar el que uns homenots rudes feien a l’altra banda de l’Atlàntic. Long John Baldry, Brian Jones, Eric Clapton, John Mayall, Jeff Beck, Rod Stewart, Eric Burdon, Mick Taylor, Jimmy Page... Però cap com en Green (que no era pigat ni rosset) i la seva Les Paul.
Es veu que en BB King un cop va dir que en Greenbaum li feia venir calfreds cada cop que en sentia aquell fraseig tan característicament dolç. Escoltant-los a tots dos, s’entén per què. Peter Green va absorbir de tal manera l’estil econòmic i elegant d’en BB que es fa difícil de saber qui és més melòdic, si l’original o el deixeble. En BB es devia sentir a si mateix a través d’en Green. Resumint: osmosi.


Desgraciadament, els excessos d’aquella època van deixar en Peter fora de joc durant molts anys. Actualment torna a fer el que més li agrada: expressar el màxim amb la menor quantitat de notes possibles.

dissabte, 4 de juny de 2011

Algú ho havia de dir

Claudio Magris: «Comprar un llibre perquè se’n parla molt o molta gent el compra és de llepa, de diligent i timorat primer de la classe que només llegeix els llibres que aconsella l’autoritat escolar, renunciant a la recerca, al nas, a l’atzar, a l’aventura.»
L’equació actual entre èxit i valor és falsa. També ho és la que hi ha entre poc èxit i valor. A la història hi ha hagut best-sellers de l’alçada de Robinson Crusoe o Werther, i Dickens és un dels exemples més evidents que qualitat literària i èxit poden anar junts. Per tant, ¿hi ha alguna diferència entre el «llepa, diligent i timorat» del segle XIX que adquiria les obres de Dickens per estar a la moda i l’actual que es compra El codi Da Vinci per la mateixa raó? Segurament cap. Ara, el primer tenia a casa una obra literària de primera magnitud i el segon una «pretensiosa pizza» que ni tan sols prova d'entretenir i prou, sinó que malda perquè el lector se senti «un petit Galileu que desemmascara l’obscurantisme de l’Església catòlica» (el que hi ha entre cometes, també ho diu en Magris).
Alfabets. Assaigs de literatura. Recomanable és poc.  

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA