dimarts, 30 d’agost de 2011

Heretges nostrats

Les més aviat esperpèntiques mostres de suport i de rebuig als world tours que els diversos pontífexs romans van fent intermitentment des de fa unes dècades són un espectacle televisiu al qual ja ens hem acostumat. Crits a favor d’un home gran que saluda des de dins d’un vehicle que avança lentament i, més enllà, les pancartes i les protestes dels qui hi estan en contra i que topen amb la policia. Normalment, la cosa no passa d’aquí.
En canvi, fa cinc-cents anys tot plegat era ben diferent. Per exemple, a mitjan del segle XVI, un català va ser acusat de: «[haver] negat l’autoritat i potestat del Summe Pontífex [...] i que el nom de Papa no escau al Romà Pontífex ni anomenar-se Pontífex, perquè no és nom catòlic, perquè en Crist, que fou vertader Pontífex, s’acabà el vertader pontificat i sacerdoci.»
Són unes paraules que als pancartistes anti-Papa d’avui en dia els farien riure. Però cinc-cents any enrere, una cosa així et costava la vida.

Pere Galès i Reiner va néixer a Ulldecona el 1537 i va morir a Saragossa, empresonat per la Inquisició espanyola, quan tenia cinquanta-vuit anys. Va ser un dels humanistes més importants d’aquest país. Protestant, va rebutjar sempre el radicalisme romà i el calvinista. Va ensenyar filosofia a França, Itàlia i Ginebra. Fou íntim amic de l’arquebisbe de Tarragona, del bisbe de Vic i Tortosa i d’humanistes de la talla d’Isaac Casaubon. Quan tenia vint-i-sis anys, va ser torturat per la Inquisició i el van deixar cec d’un ull per haver dit que es podia menjar carn cada dia de l’any. Era el preàmbul del que passaria un temps després. Galès va morir a la presó, a Saragossa, el 1595. Després de mort, aquell mateix any, el Sant Ofici el va condemnar per hugonot i per això, el set d’abril, el seu cos va ser desenterrat i cremat.
Sembla que els inquisidors també en van cremar el record perquè, a banda del gran Josep Trueta a L’esperit de Catalunya, trobareu molt poc escrit sobre en Galès. Potser a Sàpiens en parlaran algun dia.

dissabte, 27 d’agost de 2011

Cymru

Fantasia d’adolescència: viure i treballar en un far. La solitud. Els mobles de fusta. Les onades. La solitud. Els llibres. La música. La solitud.
L’autocompassió de l’adolescent acostuma ser tan hilarant com sincera. Sort de la realitat que, tard o d’hora, arriba. Ara: per si de cas, el far ja està localitzat. És a Gal·les.

dimarts, 23 d’agost de 2011

Més comèdia

El 28 de setembre de 2002, Josep Palau i Fabre va escriure un article a l’Avui. L’1 d’abril de 2004, Ricard Salvat també en va escriure un al mateix diari. Els guardo. De fet, són quasi pastats. El primer es titulava «Teatre Nacional de Catalunya?» i el segon, «TNC: 23 anys de terra cremada». Ambdós escriptors es planyien que el Teatre Nacional de Catalunya no es fes el que se suposa que ha de fer un teatre nacional, això és: ajudar a popularitzar i revisar un repertori que, un cop sigui conegut pel màxim nombre d’espectadors, generi tota una sèrie de debats sobre el que aquestes obres signifiquen per la societat que les ofereix, les rep i que, fins i tot, les recicla. Que el teatre català no té el repertori de l’anglès, el francès o l’espanyol? I és clar. Però en té. Tant Palau i Fabre com Salvat donen noms: Joan Ferrandis, Francesc Fontanelles, Joan Ramis, Jaume Tió, Francesc Vicens, Josep Robrenyo, Pitarra, Josep Pous i Pagès, Josep Carner, Ferran i Carles Soldevila, Carme Monturiol, Maria Lluïsa Algarra, Salvador Espriu, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Rafael Tasis, Odó Hurtado, Joan Brossa, Eugeni d’Ors, Blai Bonet, Rusiñol... (La llista d’en Salvat inclou en Palau i Fabre, també.)
Al seu article, l’autor de Poemes de l’alquimista escriu: «La funció del teatre és la de servir de mirall, en una forma o altra, a la societat; desvetllant-la, fustigant-la, exaltant-la, etc.» Parlar de funcions i d’art alhora em posa una mica nerviós però, com que en Palau i Fabre, de teatre i de moltes altres coses en sabia immensament més que jo, acceptarem la seva definició. I, si l’acceptem, el TNC hauria de tancar.


I ara unes quantes xifres (que es veu que tot escrit seriós n’ha d’incloure):
Temporada 2001/2002 (coincideix amb l’article d’en Palau i Fabra). El TNC va oferir (amb pagament previ d’entrada ―cara―, és clar) setze espectacles, dels quals cinc van ser a la Sala Gran. Dels setze, sis van ser d’autors catalans i de les cinc obres a a Sala Gran, només una (La filla del mar) era d’un autor català.
Temporada 2003/2004 (coincideix amb l’article d’en Salvat). El TNC va oferir (els preus van ser una mica més cars) vint-i-dos espectacles. Dotze van ser d’autors catalans. A la Sala Gran es van fer set obres, dues d’autors catalans (Guimerà va repetir i l’altre espectacle van ser uns concerts de Joan Isaac).
Temporada 2010/2011 (ja acabo). Divuit espectacles, onze d’autors catalans. Sis a la Sala Gran, dos d’autors catalans (calia celebrar el centenari d’en Maragall; l’altre és un espectacle relacionat amb l’òpera).
En Salvat diu que el TNC volia seguir el model de la Comédie Française. Molt bé. Vaig al web de la Comédie Française i hi trobo (saison 2011-2012): Molière, Duras, Racine, Saint-Exupéry, més Racine, Marivaux, més Molière, Feydeau, més Racine i d’altres noms que no conec, però que semblen francesos. Sí, també hi ha Txèkhov, Goldoni i Brecht.
Aquí la comèdia ja fa anys que dura.

dissabte, 20 d’agost de 2011

La comèdia de la vida

Vosaltres, els vius (Du levande, 2007) del director suec Roy Andersson és una pel·lícula poc convencional. Absurda, grotesca. D’aquelles que molts ―precipitadament― titllarien de presa de pèl. Tanmateix, té algunes escenes memorables:

dimecres, 17 d’agost de 2011

Bruixes

Hi havia una vegada una noia bellíssima. Es deia Agnès Bernauer, era filla del barber d’Augsburg i la van assassinar quan tenia vint-i-cinc anys. El 12 d’octubre de 1435, el duc Ernest de Baviera la va fer ofegar al Danubi. I per què? Doncs perquè la noia s’havia casat amb Albert, fill del duc, i, a causa del seu carisma i origen humil, representava un perill per la política dinàstica i, per tant, per l’ordre de la regió. Agnès va ser acusada de bruixeria i ja està. Bé, «ja està» no, perquè va costar molt d’ofegar-la. Es veu que es resistia i li van haver de lligar els cabells en un tronc que van clavar al fons del riu. Compungit ―algunes fonts escriuen «sincerament compungit»―, Ernest va fer construir un monument fúnebre en honor a la noia. Ja no hi havia perill. 
I l’Albert? Diuen que, al principi, es va enfadar molt però, com que era un noi pragmàtic i un bon fill, es va casar amb una noia més del seu estatus i va heretar el ducat sense cap problema.
Si a algú tot plegat li recorda una història una mica més contemporània, que esborri aquesta associació d'idees de la seva ment ara mateix.

dilluns, 15 d’agost de 2011

Quadradets

Sense saber ben bé per què (o potser perquè no volem reconèixer la immensa quantitat de prejudicis que ens conformen el pensament) ens anem tancant en el nostre quadradet. No és que no hi hagi ganes d’eixamplar-lo, però quan cerquem, cerquem allò que sabem que ens agradarà. Que ens soni familiar. I, a sobre, després pregonem les nostres troballes com si haguéssim assolit una fita especial. Això és conèixer limitadament.

Wassily Kandinsky. Farbstudie Quadrate (1913).

Parlem de literatura, per exemple. W.G. Sebald, per exemple. Del magnífic Sobre la història natural de la destrucció anem a parar a Austerlitz i vet aquí que descobrim, avergonyits, que el nostre quadradet no és més ampli perquè no volem. Com pot ser que hàgim tardat tant a llegir res de Sebald? La resposta és clara: perquè no hem volgut fer-ho abans. Ara en llegirem tot el que poguem i més, és clar. I ja tindrem un altre habitant dins del nostre quadradet. Parlarem de Sebald a tothora i amb tothom, com si sempre hagués estat aquí. Potser podrem amagar el nostre conformisme una mica més. Es fa estrany reconèixer un error tan gran quan sovint ens sentim dir que la nostra curiositat no té límits. Ens ho han repetit tant que ens ho havíem cregut. Sí que en té, de límits; sí. I ens els posem nosaltres mateixos. Com sempre.

diumenge, 14 d’agost de 2011

Antics contra moderns 17


Ja advertia, fa quasi dos anys, que la paraula clau d'aquesta secció és estètica.

dijous, 11 d’agost de 2011

Dilemes existencials

Sempre m’he preguntat en quin idioma cantaríem si tingués un grup (tranquils, no passarà ni una cosa ni l’altra). El que tinc clar és que faríem pop de tres o quatre acords (no en sé ajuntar gaires més), amb moltes harmonies vocals (la qual cosa, amb aquesta veuota que Déu ha tingut la gràcia de concedir-me, em desplaçaria directament a la posició de mànager o de compositor a l’ombra, que sempre queda bé); que cap cançó nostra no depassaria els tres minuts i trenta segons, i que si algun periodista despistat cometès l’error d’entrevistar-nos parlaríem més d’altres grups que de nosaltres. Però tornem a l’idioma. L’anglès és molt temptador, no pas per allò d’arribar al màxim nombre de gent perquè llavors cantaríem en xinès, sinó perquè els Teenage Fanclub canten en anglès. Que, ben mirat, seria tan absurd com escriure en polonès perquè en Bruno Schulz ho feia així. Per tant, em sembla que ens decantaríem pel català. I, més, després de veure com de bé se’n surt l’Euros Childs en gal·lès.


I fins aquí el pensament profund del dia. Deu ser l'estiu.

dimarts, 9 d’agost de 2011

El temps

El temps no és linial. És més aviat flexible. Els fets històrics no són aquells fets històrics fins que han passat. Per entendre’ns, Leonardo da Vinci no sabia que era un home renaixentista perquè aleshores el Renaixement no existia. Va existir després. I Kafka és més contemporani nostre que Paulo Coelho, per entendre’ns, també. La relativitat deu ser això. Els rellotges són una broma. Quin descobriment.

diumenge, 7 d’agost de 2011

De Marx a Brodsky

Que durant els primers trenta-sis anys de la teva vida t'hagin fet fora de la universitat, hagis estat a la presó, hagis fet de vigilant en un camp de treball, després, de periodista, i més endavant, de traficant al mercat negre i de guia del Parc Puixkin no vol pas dir que hagis de ser un bon escriptor. Serguei Dovlàtov (1941-1990) va passar per tot això i va ser, a més a més, un dels millors narradors russos del segle XX. En català no en teníem constància fins que LaBreu Edicions en va publicar La zona i La maleta.
Quan Dovlàtov va marxar de l’URSS tot el que es va endur va cabre dins d’una maleta. Bé; tot, no. Es va endur els records d’uns anys que va saber reflectir en els seus relats de manera magistral. La prosa de Dovlàtov és consisa, clara, oral. Sovint és irònic, però es tracta d’una ironia dolorosa, perquè és fruit del desencís que senten la majoria dels seus personatges. Dovlàtov no s’enganya; quan es refereix als camps de treball soviètics escriu: «Segons Soljenitsin, el camp és l’infern. Jo crec, en canvi, que l’infern som nosaltres».


Entre La zona i La maleta sumen 321 pàgines (descomptant les 11 del pròleg magnífic que Ricard San Vicente escriu per presentar La zona). No en sobra ni una. De fet, no sobra ni una paraula en cap dels dos llibres. Tanmateix, voldria destacar els dos darrers relats de La zona. Fan mal.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA