dissabte, 29 d’octubre de 2011

Caos sinàptic

Tard o d’hora, arriba un moment en què pel nen les paraules deixen de ser únicament sons i esdevenen món. És de més grans que, encegats per la utilitat, decidim de transformar els mots en eines de comunicació i, ben sovint, d’incomunicació. De petits, qualsevol realitat té infinites interpretacions, totes mítiques i és per això que recuperar la mirada infantil ens permetria de reviure l’estat de fascinació absoluta pel món. El calendari del nen és etern, el temps encara no existeix. Cada instant és una vida que, a poc a poc, es va creant amb els primers mots.
De petits, tot és absolut; res no és relatiu. Després arribaran la raó i l’eficiència per malmetre la saviesa del nen que els adults definirem, des del cinisme i la frustració, com a ingenuïtat. Abans que la realitat sigui filtrada per l’experiència i la raó, és quan més comunió podem sentir amb el món i això acostuma a passar abans de descobrir fins a quin punt ens absorbeix la paraula «jo».  
La sort, però, és que no tot està perdut: els poetes s’encarreguen de recuperar el poder primigeni de la paraula, tot rescatant-la de l’experiència. El poeta, doncs, garbella i ens retorna significats i sons; neteja i puleix les pedres precioses amb què, sense saber-ho, jugàvem de nens. És ara, d’adults, que reconeixem com n’arriben a ser, de precioses, perquè som conscients de fins a quin punt les hem embrutit.
Bruno Schulz escrivia perquè volia «madurar cap a la infantesa». Per a alguns, llegir i escriure (que és el mateix) és retornar al moment en què tot és possible, no pas per idear realitats paral·leles, sinó per penetrar en la quotidianitat i extreure’n tot allò que l’experiència ignora, perquè el miracle sorgeix d’entre els detalls que passen per alt.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Regions de la gran heretgia

Quan tenia divuit anys, un noi polonès de nom Jerzy i de cognom Ficowski va llegir un llibre. El que hi va trobar, el va trasbalsar tant que va decidir d’escriure immediatament una carta a l’autor. La va dirigir, doncs, a Pan Bruno Schulz. Llastimosament, les paraules que va abocar amb tant d’entusiasme en aquells fulls no van arribar mai al seu destinatari perquè Karl Günter, membre de la Gestapo, havia disparat un tret al clatell de Schulz feia molt poc. Ficowski  va decidir de dedicar la seva vida a esbrinar tot el que pogués sobre l’escriptor que l’havia captivat amb una força tan misteriosa: durant més de seixanta anys va recollir dibuixos i cartes de l’autor de Drohobycz amb una fixació i tossudesa dignes de Max Brod. Així doncs és, en gran part, gràcies a l’esforç de Jerzy Ficowski que l’obra de Bruno Schulz va poder ser coneguda arreu. Però Ficowski va ser, a més a més, un poeta destacat i va traduir obres de l’ídix, rus, romanès, espanyol i romaní al polonès. Es va convertir, també, en un gran coneixedor i propagador de la cultura dels gitanos polonesos, amb els quals va conviure de 1948 a 1950.
Tanmateix, al seu país va ser ignorat per la intelligentsia i el poder polític, i les seves obres van ser prohibides a partir dels anys 70. Ficowski es va situar sempre al costat dels perseguits i això, alguns, no ho perdonen mai. Ficowski no apareix als manuals d’història de la literatura polonesa. Va morir l’any 2006. El dia del seu enterrament, un violinista gitano va tocar una melodia tradicional al costat del taüt. Com Schulz, Ficowski havia triat el cantó dels heretges.


divendres, 21 d’octubre de 2011

El sant bevedor

«Un bloc lleig de ciment cobreix la seva tomba amb aquesta inscripció:

Joseph Roth
Poète Autrichien
26-9-1894 – 27-5-1939

Un horrible bloc gris, sense símbols religiosos. Sense creu, ni estrella de David.
Vaig recordar Berlín, aquella nit al Lunte, en què Roth em va confessar el desig que la frase de Kleist fos gravada a la seva tomba: “La veritat és que a mi no se’m podia ajudar a la Terra”.» Ho explica Géza von Cziffra.
Roth sempre exagerava. Ludwig Marcuse, amic seu, ho va resumir millor que ningú: Roth va convertir la seva vida en poesia. No mentia; poetitzava. I això acaba fent mal.


dimarts, 18 d’octubre de 2011

De Kingston a Ripoll

De vegades, els viaranys osmòtics són insondables. Ja em direu sinó com pot ser que, tot movent els peus al ritme de Fu Manchu (single de Mr Desmond Dekker and The Aces de l’any 1968),  una connexió sinàptica estrambòtica, però amb certa base científica, ens deixi glaçats en fer-nos presents una senyoreta veneçolana [perdó, m’acaben de dir que és colombiana], de cognom Ripoll i de malucs bellugadissos, les cançons de la qual hem sentit sempre de refiló i mai amb interès.


(Com a aficionats a l’ska i al rocksteady som conscients del sacrilegi que significa l’osmosi musical d’avui i per això demanem disculpes als lectors que també estimin els ritmes jamaicans.)

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Pobrets


dimarts, 11 d’octubre de 2011

Hermenèutica del suïcidi

«Dans une situation sans issue, je n’ai d’autre choix que d’en finir. C’est dans un petit village dans les Pyrénées où personne ne me connait que ma vie va s’achever.
Je vous prie de transmettre mes pensées à mon ami Adorno et de lui expliquer la situation où je me suis vu placé. Il ne me reste assez de temps pour écrire toutes ces lettres que j’eusse voulu écrire.»

Aquestes paraules són l’única prova que hi ha que Walter Benjamin se suïcidés a Portbou una tarda de setembre de 1940. No les va escriure ell: les trobem en una lletra que Henny Gurland va enviar a Theodor Adorno, amic íntim de Benjamin. Gurland explica que la va copiar de l’original (que ella mateixa havia destruït). Henny Gurland era una de les les persones que havien arribat a Portbou amb Benjamin després de creuar la frontera a peu. Malgrat la debilitat de la tesi del suïcidi, tots els referències biogràfiques sobre Benjamin afirmen que es va llevar la vida, segurament desesperat perquè les autoritats espanyoles no li permetien que travessés la península i arribés a Lisboa, des d’on pretenia creuar l’Atlàntic.
A Qui va matar Walter Benjamin? (2007), el director argentí David Mauas prova de reconstruir les darreres hores de la vida del pensador berlinès. En aquest procés, Mauas descobreix la immensa quantitat d’irregularitats i contradiccions que la documentació oficial aporta al cas. A través d’una sèrie d’entrevistes a personatges del poble (alguns d’aquests testimonis són impagables) i a experts en l’obra del filòsof alemany, Mauas posa en pràctica la concepció benjaminiana de la història, sabent, per tant, que no arribarà a cap conclusió definitiva. És aquí on la reconstrucció dels darrers moments de Benjamin esdevenen ficció, misteri i mite (la famosa cartera plena de textos que suposadament Benjamin duia a sobre i que va desaparèixer, per exemple). Si Benjamin era un pensador difícil de classificar, Qui va matar Walter Benjamin?, n’és un equivalent fílmic. A través d’aquest documental Mauas demostra que la història té múltiples cares i que la veritat, sovint, és la que mai ningú no arribarà a veure.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Escenaris

«Un escenari desconegut.» «L’escenari políticosocial.» «L’escenari hipotètic d’unes eleccions avançades.» «L’escenari del partit pot canviar durant la segona part.» «Un nou escenari després del conflicte.» La metàfora s’escampa com una taca d’oli. Som en un escenari ple de nous escenaris.
Tenint en compte el grau de comèdia que exhibeixen la majoria dels qui empren aquests termes i la tragèdia que significa haver de sentir-los, escenari és una paraula escumosa tan estúpida com apropiada.
Fa quasi 400 anys, l’oracle xecsperià ja ens avisava del que podia passar: a As You Like It,  el Bard d’Avon fa servir un personatge cínic i presumptuós (Jaques) perqué desenvolupi la imatge del món com a escenari.

All the world's a stage,
And all the men and women merely players;
They have their exits and their entrances,
And one man in his time plays many parts,
His acts being seven ages.

Potser algú hauria de recordar a aquests jaques moderns que no ens calen apuntadors.
 

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Goig pop

Hi ha qui creu que el millor pop (parlem de música) és anglès o nord-americà o australià. Pot ser... Bé, no; no pot ser. Resulta que és escocès. I per què? Doncs perquè Norman Blake és escocès.
Va, d’acord, farem l’esforç d’explicar-ho als qui no hagin sentit parlar abans de Mr. Blake. Som-hi. Aviam: quantes cançons de pop estan bastides amb tres o quatre acords? La resposta correcta és moltíssimes. Bé, doncs en Norman Blake és un senyor (quarant-sis anys d'aquí a quinze dies justos) que fa més de dues dècades que, de tant en tant, agafa una guitarra acústica, ajunta uns quants acords (aquells ―do-fa-sol o la-re-mi o sol-re-la― amb què molts hem martiritzat les nostres abnegades famílies des d'adolescents), escriu una lletra senzilla i alegre, i, apa, ja ha compost un nou himne. Perquè en Norman Blake dels Teenage Fanclub no escriu cançons, escriu himnes. Ara, aquest cop s’ha passat: a When I Still Have Thee n’hi ha cinc, d’acords.

 

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Wakefield

Un matrimoni burgès viu a Londres. Un bon dia el marit l’anomenarem Wakefield diu a la seva esposa que ha de fer un viatge. I se’n va. Però no en fa cap, de viatge. El que fa és traslladar-se a un pis del carrer del costat de casa seva i viure-hi vint anys sense que ningú no ho sàpiga. Ell no ho havia planificat pas, això. Al començament era una broma i prou, però el temps passa i Wakefield no torna. Des del seu nou apartament, veu casa seva i, fins i tot, la senyora Wakefield, espantada al principi i conformada en la seva tristor més tard. Quan tothom ja fa anys que el fa mort, un vespre, entra a casa seva i, com si res no hagués passat, es converteix en un marit exemplar fins al final dels seus dies.
Així comença «Wakefield», un dels relats més notables i coneguts de Nathaniel Hawthorne (1804-1864). La resta de la narració és la recreació dels vint anys en què el marit viu fora de casa seva. Les disfresses abans de sortir al carrer, la solitud, la manca de raons sòlides per un comportament tan excèntric, la incertesa, l’anonimat enmig de la massa, la bogeria, la vanitat i l’egoisme, la inèrcia i l’exili d’un mateix. El relat és, de fet, una mostra de com Hawthorne és capaç d’estructurar una narració a partir d’una anècdota. L’escriptor nord-americà conversa amb el protagonista, l’interpel·la, el renya.
«Wakefield» és un relat modern escrit el 1835. Hi ressonen les veus de Poe, Melville, Benjamin, Baudelaire, Kafka (que segurament no hauria deixat mai tornar a casa el protagonista del relat) i, és clar, Borges. Un gran escriptor crea els seus precursors, diuen.
«Wakefield» sembla un somni. Hawthorne va morir mentre dormia.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA