dijous, 29 de desembre de 2011

Discapacitats

Fa molt de fred i encara és fosc. A la parada de l’autobús hi ha un home sol que aguanta un cartellet de cartró amb un número. El 57. L’home és cec. Res més.


El llenguatge políticament correcte i seva indeslligable censura ho deixaria tot aquí: «res més». Prohibit expressar cap sentiment al respecte. I, sobretot, sobretot, mai de la vida parlarem de llàstima ni de compassió. Són termes (i sentiments) proscrits. Es veu que tots tenim alguna mena de discapacitat (gràcies, no me n’havia adonat) i que sentir compassió pot ferir (com si el fet de sentir-ne hagués de comportar, per força, l’acte estúpid de comunicar-ho immediatament a qui ens la fa sentir). En canvi, es veu, també, que la compassió i la llàstima, es poden desbordar si qui les rep és un mateix. Aquí no cal censurar res. Els llibres d’autoajuda (molt més nombrosos que els d’ajuda) s’encarreguen d’aconsellar-nos en aquest sentit. Ens fem molta llàstima, ben sovint, i és bo, es veu. Autoindulgència, en diríem.
I, sí, tots tenim algun tipus de discapacitat (les internes són les més dignes de compassió, per cert), però hi ha gent que hi veu i n’hi ha que no, n’hi ha que es pot aixecar i moure i n’hi ha que no. Precisament, l’eventualitat de la situació dels qui no patim aquesta mena de problemes (perquè no veure-hi és un problema), fa (o hauria de fer) que ens poséssim amb més facilitat en la pell dels que sí que els pateixen. Que algú sigui cec, a mi em sap greu. Em fa mal. Perquè jo hi veig i ell, no. Perquè jo sé quin autobús s’acosta i ell, no. Perquè si aixeco el cap, veig la lluna i ell, no.

Una cançó sobre discapacitats internes.

diumenge, 25 de desembre de 2011

Absències presents

En algun lloc de la capital de Tuníssia diuen que a la biblioteca nacional, per tant al número 20 del carrer Souk-el-Attarine hi ha unes caixes de cartró amb centenars de llibres a dins. Són tots els llibres que Franz Rosenzweig (1886-1929) va anar acumulant durant la seva vida. Què hi fan a Tunis? L’any 1939, la família de Rosenzweig va fugir d’Europa en un vaixell que, abans d’arribar a Palestina, va fer escala a Trieste i a Tunis. En aquesta darrera ciutat, no se sap ben bé per què, algú va fer baixar les caixes, amb tots els llibres que formaven la biblioteca personal del filòsof de Cassel, a terra.
Deu anys abans, molt poc abans de morir, Rosenzweig havia llegat la seva biblioteca a Rafael, el seu fill, amb la intenció que aquest el comprengués més bé. Aquells llibres havien de dir a Rafael aleshores un nen de set anys tot el que el seu pare no havia pogut a causa d’una esclerosi que l’havia deixat sense parla.
I és que una biblioteca personal és un gran llibre que reflecteix el seu propietari (una de pública ho és de les administracions que la sustenten, però això és un altre tema). Una biblioteca parla, tant a través llibres que conté com dels que no conté ja que, com sap qualsevol que hagi perdut algú estimat, tota absència no és res més que una presència velada. «Jo no em separo mai de tu» diu el fragment de Salm que hi ha a la làpida de Franz Rosenzweig.
No cal trobar ni obrir aquelles caixes per fer més present Franz Rosenzweig, però seria una gran notícia que algú les trobés, les obrís i ens les ensenyés.

dimecres, 21 de desembre de 2011

Parlar contra l’enemic

La novel·la moderna mostra suprema de la complexitat humana és incompatible amb el món totalitari. El món totalitari corromp el pensament lliure a través de la burocràcia. Per tant, l’enemic de la literatura i de l’home és la burocràcia.
La burocràcia embruteix el llenguatge, el desnaturalitza. És el refugi dels mediocres perquè els dóna una seguretat i una autoritat que la realitat els nega. La burocràcia és contrària a la ironia. Idiotitza. Uniformitza. Quan la burocràcia diu arbeit, diu endlösung. La burocràcia anul·la l’esperit, deshumanitza. La burocràcia és el triomf pòstum d’Eichmann.

Però hi ha poesia:

Parla també tu

Parla també tu,
parla el darrer,
digues el teu judici.

Parla
Però no decantis el no del sí.
Dóna també sentit al teu judici:
dóna-li ombra.

Dóna-li ombra a bastament,
dóna-n´hi tanta
com repartida en saps al teu entorn entre
mitjanit i migdia i mitjanit.

Mira al teu voltant:
contempla com es fa vivent la rodalia
Prop de la mort! Vivent!
Diu veritat qui diu ombra.

Ara es neuleix emperò el lloc on ets:
A on aniràs, tan despull d’ombra, a on?
Creix amunt. Palpa enlaire.
Fent-te més prim, més imprecís, més fi!
Més fi: un fil
pel qual vol davallar l’estrella:
per allà baix nedar, a baix,
on ella es vegi feblement brillar: dins la maror
de les paraules nòmades.

Paul Celan
(traducció d'Arnau Pons)

dijous, 15 de desembre de 2011

Dilema

Sobre la taula. Em miren.

Photobucket
Photobucket
       
PhotobucketPhotobucket
PhotobucketPhotobucket
I ara, les opcions:
1) Llegir tots sis llibres alhora i embogir. Atractiva i perillosa.
2) Començar devorant-ne un, deixar-lo, començar-ne un altre, reprendre el primer, deixar el segon, tornar a deixar el primer, començar a devorar el tercer, deixar-lo, reprendre el segon... I així repetidament. Habitual i caòtica.
3) Començar a llegir-ne un i prou i enterrar els altres cinc en un bosc llunyà per evitar temptacions. Assenyada i laboriosa.
4) Visitar, immediatament, la meva llibreria de capçalera i comprar-hi El compromís de Serguei Dovlàtov. Il·lusionadora.

diumenge, 11 de desembre de 2011

Dear Holmes

Es diu que cada època reinterpreta els clàssics i que aquestes reinterpretacions ens parlen tant del poder de l’obra com de la societat que l’acull o la reacull. Sovint, es tracta de recreacions que reflecteixen molt més acurdament l’època en què se situen que tots els telenotícies i 30 minuts del món.
Per exemple, Sherlock Holmes, el gran clàssic de la literatura de detectius. Se n’han fet i se’n fan pel·lícules i sèries. Doncs bé, aviat s’estrenarà la segona part de Sherlock Holmes de Guy Ritchie. N’hem vist el tràiler, la utilitat del qual, com passa ben sovint, rau en els efectes dissuasoris que ha estat capaç de generar. Aquest Sherlock és una mena de superheroi, amè, buit, espectaculament pla i insubstancial. La sort és que podem veure com colpeja els seus adversaris en slow motion. Entreteniment? La sèrie The Adventures of Sherlock Holmes (1984) és entreteniment.
El nostre Sherlock Holmes serà sempre Jeremy Brett (1933-1995), que va protagonitzar The Adventures of Sherlock Holmes durant deu anys. Elegant, neuròtic, amb la dosi justa d’ambigüitat, amanerat, excèntric, culte, contradictori, genial i, sobretot, anglès, Brett va portar la frase de Borges a l’extrem («Pensar de tant en tant en Sherlock Holmes és un dels bons costums que ens queden») i es va arribar a obsessionar tant amb el personatge que va crear un detectiu que, en alguns aspectes, millora el que apareix a les obres de Conan Doyle.


I per acabar, la inevitable falca musical. Avui, és clar, gentilesa de Thee Headcoats Sect.

dijous, 8 de desembre de 2011

Cementiri de La Paz, Montevideo

Algú que no sabem com es diu ni on va néixer passeja per París, Jerusalem, Estrasburg, Nova Delhi, Casablanca, Montevideo, Nova York. Du panses i ametlles a les butxaques. Té aspecte de captaire, brut i desmanegat. És un geni de les matemàtiques, la física nuclear i el Talmud. És capaç de donar dotze interpretacions diferents de cada verset de la Torà i parlar tres hores cada dia durant tres mesos sobre la primera paraula del Gènesi. S’escriu amb Einstein i Freud. Coneix els grecs i, de tant en tant, escriu en uns quaderns indesxifrables. Sap massa. És molest. Lleig. Boig. No té amics. Alguns el comparen amb Sòcrates, d’altres amb Shabbatai Tzvi, d’altres amb Nahman de Breslau. És mestre, entre d’altres, d’Elie Wiesel i Emmanuel Levinás. La seva memòria és un accident de la natura: recorda cada fulla de cada arbre de cada muntanya. Sap hebreu, ídix, arameu, francès, alemany, anglès, espanyol, àrab, grec, llatí, esperanto i polonès. És espia, profeta, heretge. Ho és tot i no és res. Borges, Modiano, Kiš, Bashevis Singer, Kafka... La mort fou l’únic esdeveniment normal de la seva vida.
Què es pot fer quan es vol escriure la biografia d’algú que va dedicar la seva vida a no ser ningú? Llegiu Salomon Malka.

dissabte, 3 de desembre de 2011

Antics contra moderns 19

Praga, 15-10-1916

«Amor meu, un dia tan bonic i jo a l’oficina. [...] Avui un altre cop sense notícies. Sovint em dius que no reps carta, però després no menciones que la carta no rebuda t’arriba l’endemà. I ha de ser així perquè t’escric cada dia. [...]»

Franz Kafka va dedicar molt més temps a escriure cartes que no pas a cap altra cosa. Quan no les rebia Felice Bauer, les rebia Milena Jesenská, Dora Diamant, Grete Bloch, Max Brod o Kurt Wolff. Curiosament, la seva carta més famosa ―Carta al pare― no va arribar mai al seu destinatari (coses de mares). Pels que llegiríem fins i tot la llista de la compra de l’autor txec, és una gran sort que gran part d’aquesta correspondència s’hagi conservat.


De cartes que han acabat sent llegides per molta més gent de la que el remitent s’hauria imaginat mai, n’hi ha moltíssimes. Alguns exemples triats òbviament a l’atzar: Gershom Scholem-Walter Benjamin, Gershom Scholem-Hannah Arendt, Joseph Roth-Stephan Zweig, Mercè Rodoreda-Joan Sales, Anton Txèkhov-Maria Txèkhova, Gustave Flaubert-Ivan Turguènev, Albert Einstein-Mileva Marić. La llista no s’acaba mai.
Segurament el més important ―perquè no es pot saber― és: si Milena Jesenská hagués rebut un correu electrònic de Franz Kafka, li hauria fet la mateixa il·lusió?

  Please Mr Postman by Martha Reeves & Vandellas on Grooveshark
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA