Si cada llengua reflecteix
una manera concreta d’interpretar el món i és més que un mitjà de comunicació, la música tradicional també és més que sons i prou. La diversitat inherent en paraules i melodies mai no s’ha
de jerarquitzar i sempre s’ha de valorar com a la immensa riquesa cultural que
representa i que cal preservar i defensar sense embuts.
La
música klezmer és originària de Galítsia que és el nom que va rebre durant
quasi mil anys la zona que ocupava part de Bielorrússia, de Polònia i
d’Ucraïna. És la música de l’shtetl i del parlants
d’ídix. Tonalitats menors i improvisació i, per tant, emotivitat. Clarinets,
trompetes, mandolines, violins. Si a través de la música popular els humans
reflectim les nostres experiències col·lectives i individuals, s’entén que el
klezmer expressi tristesa i dolor. Tanmateix, ben sovint, la música klezmer és
un «malgrat tot» musical de ressonàncies molt profundes i tan alegre que
encomana unes enormes ganes de viure i, és clar, de ballar. Els hassídics
defensaven que a travès de l’èxtasi musical era possible acostar-se molt més a
Déu que mitjançant l’estudi. El klezmer n’és la prova. Encaixa perfectament en
la simbiosi de solemnitat i alegria que significa un casament, per exemple.
El
klezmer, com tota la música genuïna, traspassa fronteres i cultures: des dels
seu orígens hi ha hagut grups amb participació no jueva i d’entre els millors
grups de klezmer actuals, n’hi ha que no contenen cap músic jueu. The
Crakow Klezmer Band, Andy Statman i The Klezmatics són alguns dels principals
exponents d’aquest gènere avui en dia.
KlezRoym són
italians; fan klezmer (sense violí!), i el seu disc Yankele nel ghetto és imprescindible.
«Què pot ser
millor que fer que el món estigui content?», pregunta el músic Leon
Schwartz al llibret que acompanya la recopilació Klezmer Music. A Marriage of Heaven & Earth. La resposta és al seu violí.
17 comentaris:
Doncs desconeixia aquest tipus de música!
Bon dia, David.
I si no estàs content la seva engrescadora música t’invita a moure els peus i, segurament, et fa canviar l’humor. M’agrada, com en general ho fa tota la música tradicional.
Supose que no solament el musical, qualsevol tipus d'èxtasi pot acostar les persones a la idea (o el sentiment) que tenen de déu. Pense ara en l'èxtasi de Santa Teresa.
La percepció general d'aquesta música és que és alegre, vital, mentre que en el fado, per exemple, hi domina la percepció contrària, de melancolia, de tristesa. És curiós, perquè, sense menystenir les raons per la tristesa i la melancolia, per la saudade, que puguin tenir els portuguesos (ja sabem quina és l'autonomia que volem...), no superen la dels jueus.
Mandy Patinkin ens recorda les dues vessants en una sola cançó, Mariza ens deixa clar que és ser fadista, cosa que podriem aplicar al klezmer.
Recusa
Se ser fadista é ser lua
É perder o sol de vista
Ser estátua que se insinua
Então eu não sou fadista.
Se ser fadista é ser triste
É ser lágrima prevista
Se por mágoa o fado existe
Então eu não sou fadista.
Se ser fadista é, no fundo,
Uma palavra trocista
Roçando as bocas do mundo
Então eu não sou fadista
Mas se é partir à conquista
De tanto verso ignorado
Então eu não sou fadista
Eu sou mesmo o próprio fado!
Ignorava la denominació "klezmer" que faré servir tan aviat com pugui per fer-me l'entesa...eh eh, és broma.
Jo hauria dit d'aquesta música que era tradicional, genuina i probablement jueva. La veritat és que sona molt balladora, la sento a la plaça d'un poble on la ballen. M'uneixo als dansaires i tots sembla que esdevinguem amics a causa de la melodia.
Gràcies, David.
Abraçada ballant.
Ostres, era una total ignorant de la música klezmer, però aquesta peça que has compartit fa el món una mica més content, sens dubte. L'èxtasi musical no sé si acosta a déu, però segur que salva una mica de la bogeria absoluta. Salut!
Encertes plenament presentant-nos un bon tast de Klezmer. M'agrada molt. Quan escolto Klezmer em perdo per una Europa incerta i itinerant i aquesta música sempre evoca una cultura grandiosa més oberta del que pot semblar a primera vista, amb ecos d'altres manifestacions musicals eslaves, centreeuropees, fins i tot dels zingars i de les diverses diàspores de sempre. El Klezmer evoca la taverna, les nits davant la foguera, una certa atmosfera Bela Tarr i segur que aniria de meravelles tot llegint històries del Roth.
Fins i tot trobo molt interessant l'experimentació entre jazz d'avantguarda i klezmer que practica John Zorn i la seva gent de Masada i del segell Tzadik.
I ara et passo la jòia klezmer de John Zorn dedicada a un dels teus/meus escriptors preferits: Bruno Schulz.
La Cracow Klezmer Band!
Disfruteu-la!
http://www.youtube.com/watch?v=utOFt_iZw4A
Aquella bona gent que van ser els hassídics tradicionals encara inspiren... Penso ara en les pintures de Chagall (en realitat: Moshè Sagal), amb els seu músics i parelles volanderes. Quina festa de l'esperit!
Com a bona aficionada al jazz, segur que t’ha recordat l’estil swing de Benny Goodman i Artie Shaw (Arthur Jacob Arshwasky). «Música degenerada», en van dir alguns, Gemma.
La música té aquesta capacitat difícil d’explicar que consisteix en acompanyar estats d’ànim i en generar-ne, també. Salutacions, Quadern de mots!
Sí, Novesflors. Tanmateix, la música és capaç d’arribar on sembla que res més és capaç de fer-ho.
Fas bé de parlar de “percepció”, Lior, perquè la realitat és molt més complexa i variada. Hi ha klezmer que no és alegre; del fado, no en sé gaire res, encara que la cançó que enllaces no encaixa amb la “percepció” de què parlàvem. I desconeixia el vessant cantaire de Patinkin, però l’exemple que ens ofereixes és ben indicatiu del contrast de sentiments que el klezmer és capaç de transmetre.
Ara em faré l’entés i a klezmer (kli-zemer: instrument) hi afegiré el terme freylekh, que és un tipus de cançó ràpida i que encomana moltes ganes de ballar, exemplificada per la cançó d'aquesta entrada. Melodies així sembla que hagin d’unir, potser no haurien d’acabar mai. Gràcies a tu. Una abraçada, Glòria.
Salut, Marta! Estic del tot d’acord amb tu. Sort de la música.
En el teu comentari parles d’artistes que admiro moltíssim, Àngel. Bé, és més que admirar. M’alegro que el klezmer te’ls faci recordar a tots. I el que ens mostres al final, ja és el súmmum: Zorn, Cracow Klezmer Band (no em cansaré mai d’escoltar el seu disc De Profundis) i Bruno Schulz. No en coneixia la connexió i t’agraeixo molt que ens l’hagis mostrat. Salut!
I és clar, Teresa! Hi faltava Chagall, a la festa! Té unes quantes obres on apareixen violinistes que, de ben segur, interpreten alguna peça tradicional klezmer. Els hassídics van ser (i són) una branca controvertida dins del judaisme, però no es pot negar que van aportar una manera de veure les coses que cal tenir molt en compte.
A quina manera de veure les coses que cal tenir molt en compte et refereixes?
Parlo de fado i klezmer perquè, a mi, que tampoc no hi entenc, m'arriben a l'ànima només de treure la punta del nas. Especialment les vessants més introspectives.
Era una expressió molt general, Lior. Volia dir que, tota religió, necessita que, de tant en tant, apareguin “heretgies” que, de fet, el que acaben fent és refermar la branca principal, encara que al principi no ho sembla. De vegades, però, fins i tot, l’ “heretgia” aconsegueix renovar una mica aspectes (secundaris, normalment) de la branca principal. En el cas del hassidisme, la rellevància especial que es dóna a la vida quotidiana lligant-la, de manera que pot semblar paradoxal, a la mística de la càbala, és a grans trets el que «cal tenir molt en compte».
Els músics de folk toquen des del món real (música étnica: una tradició) però també des de l´imaginari (folk imaginari: una elecció). Potser el real i l´imaginari son expressions d´una mateixa cosa, i això explica que hi ha gentils que toquen Klezmer o mediterranis que toquem celta, sense haver pujat amb Guiness a les venes. Ara bé, si vibrem amb aquestes músiques fins al punt de viatjar mil kilometres en furgonetes o assajar els dissabtes al matí, segurament estem davant de la prova fefahent que la reencarnació existeix. I que la música és el lligam més perenne entre dimensions, territoris, històries. David, gràcies pel teu proselitisme. El Klezmer està injustament oblidat pel nostre cenacle de critics musicals (no sé si ho fa que sigui una música "jueva" ). P.D. Ara he recordat que fa uns anys hi ha via un grup de noies, estudiants de l´Esmuc, que tocaven (i cantaven) un klezmer magnífic. No en recordo el nom. Investigaré.
El que fa la música per fer caure barreres (perdona el tòpic), no ho fa cap altra manifestació cultural. Potser el ball seria un cas similar. T'agraeixo molt els teus comentaris, Jordi, sempre va bé tenir un músic experimentat que enriqueixi el que expresso com a simple aficionat.
Si descobreixes alguna cosa sobre aquestes noies klezmer, fes-m'ho saber!
Hola David, no et considero pas un simple afeccionat (aficiona?) No tocar un instrument és secundari; tenir una bona orella per tota mena de músiques, en canvi, és la mena de coneixament que falta a molts tocadors, formlment músics hahaha.
He trobat les noies, la pista ve de dant Google. Poses noies que toquen klezmer i et surten les "Xazzar". Sembla que estan una mica parades, esl darrers videos son de 2007. La cantant te talent i carisma. No sé que els deu haver passat. També observo que el klezmer que fan és una mena de teló de fons, sovint deriven a una mena fox trot-buen rollito del que potser no resistitia tres temes seguits. Aquest és el tema més klezmer que he aconseguit de youtube. Un video ben aconseguit, sense dubte.
http://www.youtube.com/watch?v=Wj7Maex34WE&feature=related
Gràcies, Jordi. "Aficionat" sona més natural que "afeccionat", oi? Deu ser per la relació de la segona amb "afecció".
No coneixia aquest grup, Jordi. Estèticament, m'adono que la pel·lícula Amelie ha tingut moltíssims seguidors. Sí que tenen un lleuger regust klezmer. El vídeo, com bé dius, té gràcia.
Ja fa temps que em fa la sensació que la música en català es troba en un moment de creativitat i de diversitat com mai no hi havia hagut abans.
Sí que tens raó, David! Amelie ha fet estralls entre el jovent català.
Sobre el moment de gràcia de la música en català, escolto Icat Fm i arrobo a la conlusió : que aquesta efervenscencia és un bluf. Això sí, un bluf amb magnifiques excepcions. Antonia Font, Maria Coma, La Brigada, Glissando, Manel.Pots seguir la llista, però em temo que en música mai ens posaríem d´acord (maleït códig sonor sense significat :)
Home, jo deia això del bon moment de la música en català perquè ho comparo amb l'època de la meva adolescència i aleshores el panorama era desolador. Hi va haver el boom del "rock català", sí, però em sembla que hem guanyat molt en diversitat d'estils i en qualitat
Publica un comentari a l'entrada