dimecres, 22 de febrer del 2012

Lo del català

Albert Pla Nualart va ser corrector del diari Avui durant vint-i-cinc anys. En fa dos, va publicar Això del català, un llibre que vessa de sentit comú i que es divideix en dues parts, la primera es titula «Per una normativa del segle XXI», i la segona consisteix en un reguitzell d’articles interessantíssims apareguts prèviament al diari pel qual va treballar durant tant de temps. En aquest llibre, Pla deixa en evidència els prejudicis, essencialismes i manca de cura que caracteritzen part dels qui es dediquen a això del català (els senyors de l’IEC i els mitjans de comunicació s’enduen la majoria dels clatellots).
El discurs de Pla es basa en una premisa tan evident com sovint oblidada: l’ús és primer; la normativa, després. I la intuïció, abans que la norma. Tot això, en les llengües consolidades és una evidència indiscutible. Aquí, però, resulta que la interferència del castellà fa que molts desconfiem contínuament de la genuïnitat del que diem, cosa que ens fa, sovint, més papistes que el papa, sobretot quan ens dediquem a ultracorregir detalls que, contextualitzats, no tenen la rellevància que els donem. Es tracta que el català sigui una llengua útil i això, ara, només succeeix en algunes zones molt concretes i reduïdes dels Països Catalans. Ras i curt: de què serveix que corregim el nostre interlocutor cada cop que diu «bueno» si després el català no té cap mena d’importància social?
Que ningú no es pensi, però, que Pla se situa al costat dels qui fa uns anys propugnaven allò del català light. Simplement pretén treure la pols que s’ha anat acumulant després de dècades de propostes fabrianes transformades en dogma. Que els diccionaris i les institucions mai no poden seguir el ritme de la llengua viva és un fet universal, però que l’IEC tardi seixanta-tres anys a publicar un diccionari (sí, ja sabem que hi va haver una dictadura) és una altra cosa, i que tinguem la mateixa quantitat de diccionaris acceptables castellà-català que de sànscrit-català, també n’és una altra.


No cal estar d’acord amb tot el que Pla exposa per reconèixer que es tracta d’algú que estima la seva llengua i que la defensa amb honestedat, fermesa i, sobretot, sentit comú. Lamentablement, es veu que que algú qüestioni la prohibició del lo neutre, la norma dels signes d’interrogació, algunes combinacions de pronoms febles, l’obsessió per veure interferències del castellà fins i tot on no n’hi ha, la necessitat de dedicar la vida a entendre l’ús del per/per a, etc, el converteix en un heretge. Però resulta que aquest algú diu «[...] crec que s’ha de plantar cara a la interferència fins a les últimes conseqüències, és a dir, no n’hem de deixar passar ni una. I crec que no fer-ho és entreguisme suïcida».
Al pròleg de Això del català, Joan Solà va escriure «Aquest llibre provocarà polèmica». La llàstima és que no n’hagi provocat més.

22 comentaris:

Míriam ha dit...

Oh! Sembla impossible! Un llibre al bloc del David i que jo he llegit! Vaig disfrutar tant!

Allau ha dit...

Aquest llibre fa temps que em busca. Em sembla que l'aniré a trobar.

David ha dit...

De vegades em faig l'accessible, Miraculosa (ara tocaria una careta d'aquelles que piquen l'ullet, però no m'acaben de convèncer, les caretes aquestes). Disfrutar o gaudir? Ja hi som...

Sí, Allau, quan un llibre ens busca molt és que vol alguna cosa.

Quadern de mots ha dit...

A mi el llibre no em buscava perquè no el coneixia, però ara el buscaré jo.
M'ha fet gràcia això de fer-se accessible :DD

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

En la meva escriptura s'hi escolen mots que no estan al Fabra i els 'perepunyetes' em corregeixen. Quan els dic que són al diccionari Alcover-Moll em miren amb una cara...
Tens raó: la llengua ha de ser més fluïda, el català ha de ser viu sense perdre la correcció.

Lior ha dit...

Quin és el diccionari català-castellà acceptable? Per casa en corre més d'un i no sé quin és per gaudir-ne i quin per disfrutar-ne...

Anònim ha dit...

És divertit perquè ara mateix acabo d'enviar una nota a un client per justificar l'ús d'un pronom feble :)

Com tot en aquesta vida, hi ha coses que són inqüestionables i d'altres que no. Com dius tu, en Pla, és una qüestió de sentit comú. El cas de "per" i "per a" és paradigmàtic, igual que l'excessiva retòrica en l'ús d'altres preposicions. Però, veus, en el cas dels pronoms febles s'ha de ser tossut. Si els ometem ens estem carregant l'estructura de la llengua. I ho dic seriosament, hi ha casos que quan m'ometen el pronom he de pensar dos cops l'enunciat per entendre'l.

GLÒRIA ha dit...

David,
Quina crònica tan magnífica. El llibre no ha fet ni un pas per trobar-me però ja l'espavilaré. Com l'Enric els pronoms febles em són imprescindibles encara que a València es diguin tal i com han de ser: Digues-li-lo! Quina enveja quan els llegeixo o escolto! Hi ha alguna associació a favor del pronoms febles? Són tan essencials en la nostra llengua!
Abraçada!

HASCOLTYN ha dit...

És per al·lucinar. Deixant de banda que no estic d'acord amb el senyor Pla ni amb les llepades que l'autor del post fa al l'autor del llibre esmentat, encara no em puc acabar de creure l'actitud de fidels agraïts dels que han opinat i opinen a la majoria de posts d'aquest blog. Us heu llegit? De debò que no puc dir el que em sembleu. Ningú no ha de dir res diferent del que diu el post? No teniu opinió pròpia? Quina ensabonada!!

Jo no estic d'acord amb l'IEC, però de la gent com vosaltres que com que no podeu escriure en català correctament, ja sigui per manca de formació o per desídia, en critiqueu que algú us pugui dir que no parleu o escriviu bé. Si no es fa bé, no es fa bé i si no vols que t'ho diguin, FES-HO BÉ. En cas contrari aguanteu vanitosos.

Disculpeu si us fa mal als ulls que hagi intentat posar tots els accents, però jo m'esforço perquè no vull que es pugui dir...

David ha dit...

A veure si et convenç, el que hi escriu Pla. Jo ho he trobat quasi tot d’un sentit comú espaterrant. Sobre això de l’accessibilitat hi havia una mica d’ironia, clar. Salutacions, Quadern de Mots!

Viu no vol dir espanyolitzat, i això Pla ho expressa ben clarament. La fluïdesa, de vegades, s’enfronta a la ultracorreció i això és el que s’hauria d’evitar. Salut, Teresa!

El de l’Enciclopèdia Catalana, Lior. En alguns casos proposa solucions poc satisfactòries, però, en general, és el millor que conec.

Enric, el que Pla proposa sobre els pronoms febles no crec pas que s’aprovi mai. Ell està a favor d’utilitzar el pronom «hi» en lloc dels pronoms que se suposa que hem de fer servir. És el que la parla col·loquial tendeix a fer i aquest és el seu argument. Seria «Els hi dono» en lloc de «Els les dono», per exemple. No és l’aspecte del llibre que més m’ha convençut, també t’ho he de dir...

Gràcies, Glòria. Sí que els hem de protegir, sí, els pobres pronoms, sobretot «en» i «hi» que quan no hi són es troben a faltar. El problema és que a tants catalanoparlants no els sonin estranyes construccions com «Tens tabac? No,no tinc».

Per molt que les busco, Hascoltyn, no les trobo, les llepades que dius que faig al senyor Pla. És molt senzill: he llegit el seu llibre i explico el que m’ha semblat. I justament, Pla en cap moment proposa de fer les coses “malament” (et recordo que és corrector).
Trobo curiós, i permete’m que t’ho digui, poc respectuós, el que dius, o sembla que vulguis dir, sobre els comentaris que apareixen en aquest blog. No sé si en visites gaires, de blogs, però, en general, el to, en tots els que conec, és semblant. I aquí no és habitual, però també hi ha qui ha exposat, algun cop, un punt de vista diferent del meu, encara que és cert que les afinitats amb aquests comentaristes són moltes i per això el to és el que és. No em sento gens ensabonat, sincerament. Pensa que tan sols es tracta d’un blog, res més.
T’asseguro que faig tot el possible per escriure i parlar la meva llengua tan bé com puc i també t’asseguro que entre els meus defectes la vanitat no hi és. És per això que t’agrairia que sempre que em deixi algun accent, m’ho diguis.
T’agraeixo el comentari, això per descomptat.

Allau ha dit...

No t'hi encaparris, David, aquest era un troll de manual. Oblida'l sense més explicacions.

David ha dit...

He hagut de buscar això de troll, Allau. N'he llegit la definició a Wikipèdia. He entès el que diu, però no què fa que n'hi hagi... Et faré cas i no m'hi encaparraré. Gràcies!

Allau ha dit...

Que en continuin persistint, de trolls, a mi també em preocupa. És que el mal cec és ineludible? Prefereixo creure que no i que algun dia els exterminarem amb un raticida carregat de pura raó.

David ha dit...

Bé, en tot cas, ara ja estic previngut, Allau. Gràcies.

Clidice ha dit...

Caram, caram, i jo perdent-m'ho. M'interessen les opinions del senyor Pla, per tant no dubtaré en que ens avinguem si ens ensopeguem, el llibre i jo. I sí, tens raó en què hauria d'haver provocat més polèmica, però en aquest nostre món només parlen de la llengua els dels extrems, cosa que ens la fa veure com a morta o excessivament elitista. La gent normal, o depèn del context, parlen amb faltes d'ortografia, i? O és que potser el català no és res més que un llatí molt mal parlat?

David ha dit...

M'agrada això de dir que el català és un llatí mal parlat. És un fet que, deixant de banda l'italià, el nostre és l'idioma més semblant al llatí que hi ha. Sobre el que dius de les faltes d'ortografia, no ho trobo pas tan greu com l'espanyolització de la llengua. De faltes se'n fan en tots els idiomes, oi?
Salut Clidice!

jordi3funk ha dit...

Quan llegia l´Avui llegia el Nualart i alguna columna d'opinió. A banda de ser un "crack" de la llengua, sap com posar sentit comú en un terreny desgraciadament farcit d´ideologia.. Pel que fa a això del llatí mal parlat, puc certificar que la meva dona, d´Alcalá d´Henares, ha fet un passarel.la estupenda al català des del seu italià- après un estiu a Florència (per poder entendre les cançons de Jovanotti). Però si hem de ser estrictes, la llengua romànica més prpera al llatí és el sard. Quina altra llengua te tantes terminacions en "u". Agafeu un vueling a l´Alger, cosntateu que nome´s parla català el de la botiga de souvernirs, aleshoers allunyeu-vos-vos-en 5 quilómetres i veureu la gent parlant una mena de neollatí arcaic, entre nuraggis i alzinars. Tot i que domina l´italià. "Que duda cabe", que diria la d´Alcalá.

David ha dit...

M'havia oblidat del sard, Jordi. No he estat mai a Sardenya i no he tingut la sort de poder comprovar en directe el que dius, però té lògica que després de l'italià, aquest sigui l'idioma més proper al llatí.
Una salutació a la teva dona que, pel que en dius, de prejudicis lingüístics, cap ni un.

jordi3funk ha dit...

Tens raó amic David; no te perjudicis. Es un tema de cultura, però no només (sensiblitat? sentit de l' alteritat?compassió? experiencia de bulling a la infància?tot suma suposo).

I ara aprofito el teu blog per parlar de mi, i demano perdò d´entrada pel meu impudor i les meves galtes però, amb la venia, crec que el que diré pot ser útil en moments d´especial crispació España-Catalunya (i la que encara falta veure, amb la sentencia de demà sobre el català a l´escola).
Amb totes les dificultats que suposa per un español veure que el català no és encara cap exotisme o patués, sino una realitat aclaparadora (vas a un altra part de l´estat i resulta que no t´entens amb la seva gent) crec que jo i la meva dona, set anys de relació, som la prova que l´amor entre la Choni de Castefa i un Català de la Ceba ( o el 75%) no només és possible, sino desitjable; amb la diferencia que ella no és gaire quilla: advocada, llicenciada en Historia de l´Art, nascuda Köln i parlant d' anglès i italià. A casa del sogres, gent culta, es llegeix el Mundo i es veu tele Madrid, i començo a veure-hi llibres de Pio Mora. M´haig de posar les mans al capper això? Potser sí , però resulta que son una extremanya de la Vega i un manyo de Uncastllo encantadors. Potser son encantadorament fatxes però mai han tret el tema Catalunya-Espanya. Mai. Potser saben que sortirien xispes, o per respecte, o els fa mandra. Jo ho agraeixo. No deixa de ser garciòs que, de tant en tant, convisquin amb un català (jo) que, com que no obre boca sobre el tema, passa per ser un jove músic de Vilanova, que coneix l´actor Sergi Lopez, viatjat i educat, que estima sa filla. Un dia els ho hauré de confessar: sóc un independentista convençut però tinc a España com un realitad entrañable (com deia en en Jordi Pujol als anys 90). No sé si ho entendran i aquest dubte em corrou.

David ha dit...

No sé ben bé què és, Jordi. Una ment oberta, simplement, em sembla.
No t'has de disculpar per res: aquí hi pots explicar el que vulguis, sense cap problema.
Sobre el que dius dels teus sogres, t'entenc. Però em sembla que tampoc no els hauria de suposar cap disgust si sabessin que tenen un gendre independentista. Es tracta d'exposar aquests temes amb la major naturalitat del món. Tothom té bastant assumit que un escocès vagi pel món dient que és escocès. Vull dir que cada cop estic més convençut que ni Espanya ni França són els principals culpables de la nostra situació. La culpa és nostra. Hem d'oblidar els complexos i actuar amb naturalitat.
Salut i moltes gràcies pels teus comentaris, Jordi!

jordi3funk ha dit...

Gràcies per les teves paraules. Estic d´acord amb el principi de sinceritat que defenses, però de moment seguim el de "no mentar la bicha" , que diuen en castellà. Uns i altres (ells no treuen el tema de la immersió, per exemple) Suposo que aquesta autocesura civilitzada, fa que tot vagi "oli en un llum". Es com allò de no mecionar el genocidi armeni a un amic turc o la guerra dels sis dies a un col.lega palestí. Normes de cortesia, vaja. Un altre exemple; si Espanya fons Suissa, jo i la dona del meu cunyat (valenciana de Manises) parlaríem en català, encara que fos en privat. Doncs no. Això també és naturalitat? Doncs en part sí, perquè se suposa que jo i ella som bilingües. En part no, perquè pel FB escrivim en català Salut

[Us he estalviat una disertació més llarga perquè em fascina el trasfons psicológic de la historia de les nacions, però em temo que ja semblaria un "elefante en cacherrería" en un blog sobre literatura, música i art ! un altre exemple que certa autocesura és necessària!]

David ha dit...

Que l'acord es mantingui per ambdues parts fa que sigui just. La cortesia és important.
I benvinguda sigui la teva disertació, Jordi, si et ve de gust fer-la. Mai no defujo aquestes temes.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA