dissabte, 31 de març del 2012

Épater le bourgeois (versió postmoderna)

Quan algú diu o escriu alguna cosa per provocar, hi ha dues maneres de respondre: la primera és no fer cap mena de cas, amb la qual cosa el provocador pot deixar-ho córrer, empescar-se’n una de més grossa, o buscar una altre receptor menys passiu; la segona és contestar. En aquest darrer cas, el provocador haurà aconseguit el seu objectiu, que és cridar l’atenció. Què cal fer, doncs, quan algú escriu: «L’Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus; se’ls va reconèixer com a poble escollit», «La tortura és un dels modes possibles de les relacions humanes. A més, és un mode reeixit, ja que normalment assoleix l’objectiu», «Penedir-se és trair les pròpies accions», «La resposta masculina al fet “dona” és l’erecció», entre d’altres aforismes de to semblantment lamentable? Arnau Pons ho té clar i per això ha coordinat Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz (Lleonard Muntaner Editor).
Situem-nos (resumeixo molt): l’any 2006, Editorial Fonoll publica Viure mata, d’Abel Cutillas. El llibre conté una sèrie de sentències que, disfressades de nihilistes, manifesten postures homòfobes, masclistes i antijueves. A les pàgines de l’Avui, Arnau Pons i Idith Zertal critiquen negativament el llibre de Cutillas (Agustí Colomines l'havia trobat molt interessant); Cutillas escriu una defensa pròpia lamentable; La Vanguardia publica un article magnífic de Xavier Antich, i poca cosa més perquè els mitjans decideixen que ja n’hi ha prou. Escriure després inclou els articles que van aparèixer a l’Avui i La Vanguardia, seguits de textos inèdits d’autors de la vàlua intel·lectual de Henri Meschonnic, Adrià Chavarria, Simona Škrabec, Jean Bollack, i Emmanuel Faye, entre d’altres. 
Cutillas i qui sigui té el dret de malinterpretar Benjamin, Blanchot i Adorno, copiar Nietzsche i Bauman, i seguir Heidegger i Bauçà, però és bo que sàpiga que no tothom li riurà les gràcies. En nom de la suposada llibertat artística hi ha qui busca notorietat traspassant línies que ells creuen roges i que tan sols marquen límits de decència i respecte. Relativisme absolut, en diuen.

20 comentaris:

Allau ha dit...

Tot això m'ha semblat immensament interessant, però sense els enllaços em deixes cames enlaire.

Lior ha dit...

Segur que tota aquesta mena de coses s'escriuen per provocar pròpiament o perquè el seu autor se les, més o menys, creu? Jo diria que, a voltes, són més fruit d'una actitud inconscient, lleugera i frívola, a part d'imbècil, és clar, malgrat els refinaments i erudicions amb que es pugui decorar tanta vanalitat. És l'actitud ambiental en la que sembla que vivim; no és el mateix respondre l'un (l'imbècil) que l'altre (el pervers). És evident que al pervers se l'ha de contestar, de rebatre.

Llegeixo la que, suposo, és la presentació o comentari de contraportada d' Escriure després,...: La recepció d’aquest llibre col·lectiu i contingent, en què tot això és desgranat i debatut, mesurarà la coherència de la recepció, a casa nostra, d’una obra com Jo confesso, de Jaume Cabré. Saps per on va?

Anònim ha dit...

Senzillament, per ser cínic s'ha de ser molt intel·ligent. Entre el cinisme i l'estupidesa hi ha una ratlla molt fina.

David ha dit...

Tens raó, Allau. N'acabo d'incloure uns quants.

Brian ha dit...

Un recull molt interesant; se'm havia passat del tot per alt aquesta polèmica. Just acabada la lectrura de "jo confesso", l'apunt no em podia arribar en un moment més oportú. Sobre en Coromines, res nou; ja sabia de quin peu calça.

GEMMA ha dit...

Quines sentències més insolents. Contra els provocadors la ignorància.

Bon diumenge, David.

El missatger ha dit...

La burla de la víctima és d’una baixesa moral feridora.
Potser Abel Cutillas ara s’està penedint. Jo crec que per a epatar s’ha de triar amb molta cura el tema de l’exposició, ja que el risc és molt gran.
Salut!

Evocacions ha dit...

A mi em sembla que la fama no paga la pena per cap via pero per la de l'imbecilitat encara menys.

novesflors ha dit...

Crec que estic d'acord amb el que diu El missatger.

Agustí Colomines ha dit...

Hauria de seguir el vostre consell i passar de la vostra caça de bruixes. No enteu res i escampeu incídies contra persones a les quals ni tan sols coneixeu. El tal Arnau Pons és un foll que només busca la notoriotat amb la persecució.

David ha dit...

En aquest cas, Lior, em fa la sensació que, pel que el mateix Cutillas diu, es tracta de “creuar línies roges” simplement pel fet de fer-se veure. No sé si jo hauria gastat tanta energia per rebatre uns aforismes com aquests, en tot cas em sembla perfecte que algú ho hagi fet.
I, és curiós, però en cap lloc de l’interior del llibre hi he trobat cap referència al llibre de Cabré. És cert que es reinvidica la importància d’autors poc coneguts i que no formen part del cànon oficial català i, potser, indirectament això és una crítica a la propaganda que ha rebut Jo confesso; no ho sé, Lior.

És cert, Enric. A més a més, el cinisme és molt perillós perquè sovint acaba fent més mal a qui el pretén fer servir que a qui se suposa que l’ha de rebre.

A mi la polèmica també se’m va escapar, Brian. Tan sols recordo haver llegit l’article conjunt de Pons i Zertal. No conec Colomines, tan sols sé que a l’època dirigia l’Unescocat i que això em sembla un contrasentit amb la defensa que va fer de Cutillas.

Segurament és el que molts hauríem preferit: no fer cas. Ara, entenc la intervenció de Pons i, sobretot, de Zertal. Salut, Gemma!

És que no tot s’hi val, com va escriure Sam Abrams en un altre article molt interessant a l’Avui. Potser sí, que Cutillas se’n penedeix. Qui sí que ho fa i d’una manera que jo no havia vist mai (pel que fa a honestedat i sinceritat en un intel·lectual) és Enric Casasses, que en aquest llibre rectifica el que havia escrit prèviament comentant alguns textos de Bauçà. Salut, Missatger!

Hi ha qui (des de sempre) tria vies de promoció diferents de les que hauria de marcar la qualitat dels seus escrits. Potser és legítim fins a un cert punt, però en casos com aquest és immoral. Salut, Albert!

És difícil no estar-hi, oi, Novesflors? Salut!

No sé de quina caça de bruixes parles, Agustí. Aquest post tan sols pretén reflectir una polémica que va durar ben poc ja fa sis anys i que el llibre coordinat per l’Arnau Pons segurament no revifarà.
Pel que dius, interpreto que coneixes l’Arnau Pons, perquè si no trobo de molt mal gust que el defineixis com a foll. Zertal, Faye, Meschonnic i tots els altres també són folls? Si llegeixes bé la meva entrada, veuràs que en cap moment faig cap referència a la persona de l’Abel Cutillas (que no conec, com bé dius), tan sols parlo sobre el que ell va escriure a Viure mata. No sé si Cutillas és antijueu, però l’aforisme que reprodueixo és una falta de respecte molt greu aquí i on sigui. L’aforisme sobre la tortura també és especialment desafortunat (què en pensaria Jean Améry, d’un estirabot com aquest?).
Malgrat estar en profund desacord amb el que exposes, t’agraeixo sincerament que hagis intervingut en aquest blog i et convido a fer-ho sempre que vulguis.

GLÒRIA ha dit...

Estic totalment d'acord amb el que dius, David però m'he quedat parada amb l'entrada del professor Colomines, sempre tan prepotent.

Brian ha dit...

Jo no m'he quedat gens parat, Glòria. No el conec més enllà de les seves intervencions en els mitjans públics, però ja n'hi ha prou per fer-se'n un idea: arrogant i sectari.

David ha dit...

A mi també em sorprèn el to del seu comentari, Glòria. Em sembla una mica estrany que prefereixi insultar que argumentar.

David ha dit...

És l'autor del trist apel·latiu "turista intel·lectual" que aplica a Idith Zertal (a qui diu que admira). Com si de les estupideses catalanes només en poguéssim parlar els catalans.
Salutacions, Brian.

jordi3funk ha dit...

No coneixia el tal Cutillas ni la polèmica que citeu a la prensa. En qualsevol cas, i per no entrar en coneixaments literaris dels que no disposo (dir que m´agrada "Llibertat" de Jonathan Franzen suposo que no ajuda ;) crec poder afirmar que darrera els provocadors hi ha dues menes de persones, ambdues transgressores.
Per una banda, els que molesten al Poder i que, jugant-se-la en nom dels febles, mereixen la nostra admiració i suport (cert humorisme de El jueves, en ai! Boadella pre olimpic, polonia si no s´emetés en prim time des de fa 6 anys, el Monzó de la VNGuardia...). Els coneixareu perquè smpre hi ha una margaor darrera la seva ironia, una moralitat de fons , un "tandebó no hagués de dir això, però és que m´ho poseu en safata")
Per altra banda, hi ha els que van més enllà i se´n fumen dels febles; aquesta mena de gent es defensen (amb un mig somriure) dient que en realitat "estan contra el pensament politicament correcte" (la tragèdia de l'Holocauts, l´homofóbia o el sexisme) però del que es tracta és d´una trangressió sàdica. Fument-se del que tant a costat santificar com a "feble", en realitat acaba donant la raó al poder -un Poder que, de fet, necessita el simulacre d´allò politicament correcte (perque afortunadament, ara hi ha coses molt mal vistes a la comunitat internacional). L´antisemtisme n´és una, fins que alguns propalestins l´han volgut fer servir com a revers immoral de l´estat d´Israel i comença a crear-se el mateix sentiment antijueu que hi havia als anys 30, difressat ara de progressisme (al meu entendre). Son la gent que coneixent el límit moral, el traspassen alegrement i amb subterfugis (la llibertat, l´art, l´humor, la Constitució…). Doncs bé, aquesta gent potser arriba a escriure literatura , fins i tot pot ser que tinguin talent amb el que escriuen, però Mary France Hirigoyen, psicoanalista francesa, els te ben catalogats. Son el que ella en diu "perversos narcisistes". Jo no els donaria més importància. Es precisament el que busquen: la resposta de la víctima, convertida en mirall que els diu el que valen. La màxiam és "ladran, luego cabalgamos" , però tergiversant completament el sentit de la frase. Exactament: la perverteixen. "Ladran, luego existimos" seria més exacte. El seu malentès és pensar que l´oprovi públic demostra de forma innegable el seu talent (car "el públic és tan mediocre"). En fi, ja els coneixeu. No tots els que diuen això son perversos narcisistes, però és un dels indicis d'una psicosi que, no per greu, passa molt desapercebuda a les consultes (mai les visiten… fins que se´ls envà l´olla de veritat, en algun dels seus deliris).

Noctas ha dit...

mmmmm debat interessant., a mi em falla que posis al mateix sac els aforismes relatius a l'holocaust i la tortura, amb d'altres que em semblen del tot acceptables com el de la dona i el penediment. El sufriment més bèstia, la tortura, el genocidi no haurien de ser objecte de mofa. La dona com a tal, l'home com a tal, posats de cara a llur sexualitat, poden ser objecte de burla i tb esclar d'ironia. En relació al Cotilla- és com el nomeno jo en to bromístic- vol dur a l'extrem el sentit de l'humor- és a dir la capacitat de l'esser humà de distanciar-se dels seus emblemes, tb de les seves misèries- i al meu entendre, amb l'holocaust creua la linea talment com la crea qui es burla de la mort de la seva mare, per posar un exemple! i ja que veig el Colomines, aprofito per dir-li que no he pogut passar mai de la segona frase dels seus escrits...saludus

David ha dit...

No he llegit mai res d’en Franzen, Jordi, no pateixis. Estic d’acord que segurament el millor és no fes cas d’aquests narcicistes que descrius, perquè aconsegueixen la notorietat que els omple.
Sobre l’antijudaisme, sempre pren formes noves, però la base és la mateixa. Ara es disfressa d’antisionisme i ha escollit els palestins com a arma per lluitar contra les pors i els prejudicis de sempre. De fet, és una malatia que afecta molta gent i, és clar, artistes també. L’antijudaisme d’esquerres sempre ha existit, però ara és més evident que mai.

Estic bàsicament d’acord amb tu, Noctas: els dos primers aforismes són inacceptables; el del penediment, molt discutible, i l’altre, de mal gust. No et pensis que m’inclino cap a postures properes al llenguatge políticament correcte que és una tendència que ens està estupiditzant a tots una mica més, encara. Salut!

Anònim ha dit...

És trist que mossèn Pons s'encaparri a viure de l'antisemitisme i per tant hagi d'inventar-se antisemites. S'entèn que fer de profe de química no cobreix les seves aspiracions materials. En fi, un Torquemada lamentable i malcarat, un rosegaaltars, per no dir una altra cosa, ranci i antipàtic, intolerant i insuportable. Que es pensa que és l'únic a qui han operat de fimosi?

David ha dit...

Si més no, ell signa tot allò que escriu amb el seu nom. No entenc aquesta mena de comentaris enmig del que se suposa que ha de ser un debat seriós.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA