diumenge, 18 de març del 2012

La fi del món

El món s’ha acabat moltes vegades. No ens referim als múltiples albiraments erronis des de talaies multimilionàries amb seu a Brooklyn, ni a calendaris sagrats, ni a jeroglífics pessimistes, ni a genets que fan por. El món s’acaba cada cop que la barbàrie s’imposa. O els mons.  
L’any 1929, el periodista francès Albert Londres (1884-1932) va escriure la crònica d’un dels mons que s’ha acabat. L’excel·lent editorial espanyola Melusina l’ha editat amb el nom de El judío errante ya ha llegado (Le Juif errant est arrivé). Al llarg d’aquest llibret de dues-centes setanta pàgines, Londres es dedica a relatar el seu periple per l’Europa oriental i per Palestina en un intent d’acostar-se al poble jueu. Des del barri londinenc de Whitechapel fins a Tel-Aviv, passant per Praga, Transilvània, Kishinev, Cernauti (el Czernowitz de Celan), Lvov, Vilna, Lodz i Varsòvia, la situació d’immensa pobresa en què viuen la majoria de persones que coneix se’ns presenta a través d’una prosa planera, directa, sempre que pot impregnada d’ironia i, fins i tot, amb alguna pinzellada d’humor negre. El narrador observa i explica. I exclama. Albert Londres descriu un món que, esllanguit, mort de gana, de fred i d’esperança, va durar una dècada més i, convertit en cendra i enterrat en fosses, va desaparèixer per sempre. 


Le Juif errant est arrivé és el complement perfecte (i viceversa) de Juden auf Wanderschaft de Joseph Roth. 

13 comentaris:

Anònim ha dit...

No saps quantes vegades hi he pensat! Hi ha en el meu cap tot un imaginari geogràfic i urbanístic de pobles i barris jueus de l'Europa de l'Est, construïts de relats. Esborrat del mapa per sempre més per la barbàrie nazi. I abans també. Ja ho deia Kafka, que si volies passejar pel barri jueu de Praga havies de tancar els ulls mentre passeges pels carrers de Josefov i imaginar-t-ho.

Un món desaparegut per sempre.
Em produeix un vuit a l'estómac quan hi penso.

Prenc nota del llibre perquè ha de ser molt interessant.

GLÒRIA ha dit...

I jo que estic tan contenta de tenir un cendrer de cristall tallat comprat a Josefov!
També prenc nota del llibre perquè allà on vaig penso en barris o racons relacionats amb els jueus. Ara fa un any va ser el camp d'extermini de La Risiera, a Trieste. Encara no he superar aquell silenci.
Una abraçada, David!

Hasbarats ha dit...

Ets un mestre. Amb aquest breu escrit has aconseguit que la banalitat del món global que ens aclapara es rendeixi davant la profunditat de l'shtetl de la nostra ànima. Tristesa, emoció i reconeixement. I gratitud, David, perquè saps transmutar les cendres en un tresor de cultura, de lucidesa i d'esperança.

Lior ha dit...

Del llibre ja n'he pres nota, naturalment. El que jo volia dir, però, a part de subscriure el comentari, també magistral, del Capità, és comentar-li a l'Enric el primer que m'ha vingut al cap en llegir el seu comentari: Un d'aquests mapes del cor que ens va penjar fa poc. Com seria un d'aquests mapes del cap de l'Enric, aixì en general, o en aquest cas en particular, de tot un imaginari geogràfic i urbanístic de pobles i barris jueus de l'Europa de l'Est, construïts de relats...? Ja li ho vaig dir una vegada: El seu cap l'ha de donar a la ciència! (ep, de ben traspassat i que falti mooolt temps)
Em sembla, pensant-ho bé, que dibuixar el pròpi mapa del cap/cor d'un mateix és un molt bon exercici d'autoconeixement. Tot i que potser té raó l'Espinàs quan diu que, això d'anar cap endins, que ves a saber que t'hi trobes, no l'atrau ni de lluny com anar cap enfora.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Poso aquest llibre a la llista dels que em compraré (jo) per sant Jordi.
Alguns d'aquests indrets els conec, els conec... Abraçades

Anònim ha dit...

Lior, hauré d'anar en compte no me'l tallis, el cap.

Aquest mapa no és més que una transferència. A veure si faig un apunt d'una de les darreres novel·les que he llegit, la millor en molts anys, que és precisament un d'aquests relats. Imprescindible! Ja us ho diré.

David ha dit...

Aquest imaginari, ja ho saps, Enric, perviu a través de la literatura i prou. La resta tan sols és turisme per a nord-americans amb diners. Malgrat que tota absència sigui presència encoberta, com dèiem fa poc, i que en molts carrers d’Europa la veu dels anihilats encara sembla que hi ressoni, la realitat és que aquest món s’ha acabat per sempre. De fet, com molt bé insinues, quan la literatura va començar a descriure l’shtetl, aquest ja estava desapareixent o desaparegut del tot. La resta la coneixem tots. El llibre segur que t’agradarà. Buscaré coses d’aquest mateix autor perquè m’ha agradat molt com escriu: sense embuts.

Una abraçada, Glòria. Malgrat l’atractiu que conserven zones com Josefov, és difícil no pensar en tot el que representa que estigui farcit de turistes (m’hi incloc, és clar). No he estat a La Risiera, encara que sé de quin silenci parles. Llàstima, també, que molts camps de concentració i d’extermini s’hagin convertit també en una mena de parcs temàtics de l’horror.

Això és que em llegeixes amb bons ulls, Hasbarat, i t’ho agraeixo. De tristesa molta, i d’esperança, la justa.

Estem d’acord sobre el que dius de l’Enric, Lior. Algun dia ens hauríem de trobar i xerrar de dèries i mapes mentals o del que sigui. I trobo que el que diu l’Espinàs és molt assenyat, sobretot perquè és anant cap enfora que ens podem conèixer més bé.

Bon aclariment, Teresa: hi ha llibres que preferim comprar-nos-els nosaltres mateixos, oi? Jo els conec més a través de la literatura que havent-hi estat. Sort de la literatura, doncs.

Ara em deixes intrigat, Enric. Esperarem que ens diguis de quina novel·la es tracta, doncs.

Anònim ha dit...

David, Lior, doncs dit i fet. Podeu mirar el meu darrer apunt i trencar el misteri. Són dos quarts de 5 del matí. Vaig a dormir.

Demà mateix em compro el llibre.

David ha dit...

Ja me l'he mirat, Enric. Interessantíssim. I em trec al barret pel fet que siguis capaç d'escriure així a dos quarts de cinc del matí.
Salut!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

Darrerament no escric gaires comentaris, valgui aquest per agraïr els consells i recomanacions que planteja el teu blog. Amb o sense comentaris, el segueixo puntualment.
Aprofito totes les referències jueves per sumar el meu modest clam en contra de les barbàries de cada dia com la que ara s'ha esdevingut a Tolosa de Llenguadoc, com tantes mostre de la més insuportable crueltat de fanàtics aíllats o organitzats, amagats o dirigents, que en temps de grans crisis atien el mateix foc que va incendiar l'Europa del segle XX. Vingui d'on vingui i sense dobles morals ni maniqueïsmes pseudoprogressistes. Quanta i quantes cultures necessitem per respirar plegats i en pau!

David ha dit...

Gràcies, Àngel. Jo, darrerament, tampoc no comento gaire en molts dels blogs que segueixo, i quasi sempre és per manca de temps.
Subscric de dalt a baix el que dius sobre els assassinats de Tolosa.

Anònim ha dit...

David, ja m'he llegit "El judío errante ya ha llegado". És un petit monument. I de "petit" que és, s'hauria de dur sempre a la butxaca.

Sembla mentida, amb un tema com aquest, però amb l'Albert Londres he gaudit, he patit, m'he enrabiat, he rigut...

Perquè amb l'edat he aprés a posar les coses en el seu lloc, si no, n'hi ha per calar foc a la humanitat.

David ha dit...

M'alegro molt d'haver-te pogut ajudar a descobrir aquest llibre que, certament, és una joia, Enric. Em vull comprar tot el que trobi de l'Albert Londres perquè té una manera d'escriure que m'encanta.
La humanitat ja es cala foc tota sola, em sembla, però entenc perfectament què vols dir.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA