dilluns, 10 de setembre de 2012

Descobriments mutus

«Què és això, papa?» Ho sàpiga o no ho sàpiga, ho pregunta, un cop i un altre. La gràcia viu en la seguretat de la resposta, en repetir-la i en tornar a preguntar. Sempre hi ha una resposta perquè tot és alguna cosa. I que tot tingui un nom és embriagador. Tanta insistència s’explica, també, pel miracle fonètic de fer existir coses després de pronunciar-les. Resoldre aquest dubtes constants que, de vegades, juguem a fer veure que són autèntics és tan fascinant com creixent és l’angoixa del pare, que sap que s’acosta el moment en què la resposta, si n’hi ha, no serà satisfactòria. La realitat s’imposarà. De despertar d’aquest somni meravellós, se'n diu créixer; d’acceptar els límits (començant pels que comporta el coneixement d'això que en diem jo), madurar. Ni una cosa ni l’altra són agradables.
 

10 comentaris:

ricard ha dit...

Vaja, ho has definit molt bé. Jo m'adono moltes vegades que la saviesa no està en les respostes, la majoria molt matusseres, almenys en el meu cas, sinó en les preguntes, algunes realment admirables i totalment impensables en un adult que ja s'hagi rendit davant dels límits.

Salut!

P.S. Em falta no res per enllestir l'article d'en Rohmer.

docus ha dit...

Quan anem posant anys ens adonem que ningú ens va prometre que res seria agradable. Amb sort, ens van prometre que ens estimarien, que sempre (?) estarien amb nosaltres...

Potser, i només potser, és la calor o la tendresa fonètica, o la tendresa a flor de pell la que ens permet de vegades obviar respostes o teixir una màgia de paraules que ens permeti no fer fer promeses que, a hores d'ara, ja sabem que seran difícils d'acomplir.

Bona nit, David.

novesflors ha dit...

Crec que conserve un record confús del meu pare contestant, primer pacient, i després impacient, els meus "per què? i el perquè del perquè... ;)

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El principi de realitat ve definit precisament pels límits de la realitat...
Quan a casa passava això que has escrit, al final, quan ja no podia respondre gaire res, ho deia simplement: la mare no ho sap tot. Potser desencisava, aquesta resposta, però era la més vàlida i honesta que podia donar. Encara ara, eh...

lolita lagarto ha dit...

i mai no acabarem de fer-nos preguntes...tot i sabent que la resposta és infinita o no és..

recordo encara quan el meu pare em va respondre que després de morir potser no ens veuríem mai més..si més no tal com érem, com som.. i crec que les respostes que no són com voldries, només serveixen per tornar-les a preguntar una i altra vegada..:)

David ha dit...

El que dius és ben cert, Ricard: acostuma a haver-hi molta més saviesa en una bona pregunta que no pas en moltes respostes. Pel que fa als nens, de tant en tant te’n deixen anar alguna, de pregunta, que et descol•loca del tot.
Sobre l’article de Rohmer, quan el tinguis enviame’l, si et va bé, i així el podré encabir en el primer número de la revista. Gràcies i salut!

Bona nit, Docus. Continuo fent meva la frase de Bruno Schulz: «madurar cap a la infantesa», que es refereix, sobretot, a intentar copsar la importància decisiva de cada petit detall; a no donar res per descomptat, i a creure en aquesta causa perduda que és la poesia.

Tinc el mateix record que tu, Novesflors. Aquests «per què» es convertien, quasi, en una lletania que, sovint, més que realment esperar una resposta, en tenien prou de repetir-se un cop i un altre.

Suposo que el nen ja ho va intuint que els pares no ho saben tot, però és importantíssim que ens ho sentin dir, tens raó, Teresa. Altrament sí que els podríem decebre.

Els que no tenen preguntes són morts en vida. Estic d’acord que les respostes que no ens satisfan les hem de qüestionar, cosa que també hauríem de fer amb les que ens satisfan. Salutacions, Lolita!

GEMMA ha dit...

Sempre tu tan encertat.

Hi ha qui diu que millor qüestionar-se les coses que tenir-ne respostes... però crec que són important les dues coses.

Salutacions, papi David.

David ha dit...

Salutacions, Gemma. Les dues coses són importants, clar, i tant ens pot fer pensar una bona pregunta com una bona resposta. Les respostes, però, acostumen a tenir un caire provisional que no les invalida, però que les relativitza.

Enric H. March ha dit...

Aquest joc de crear i descobrir amb les paraules és demiúrgic. No has sentit mai que creaves la realitat quan llegies en veu alta els contes? I com aquesta es consolidava quan ells et rectificaven un error, una paraula mal dita? I malgrat conèixer aquella realitat, te'l feien repetir una i altra vegada per comprovar que la bastida que ho suporta tot era ben sòlida.

David ha dit...

Això ho fa el meu fill cada dia, Enric! Detecta qualsevol paraula que sap què no es correspon amb el que se suposa que hem de llegir-li. Les paraules li donen seguretat, m'imagino.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA