diumenge, 29 de gener de 2012

Virgilis

Tenint en compte els índexs de lectura d’aquest país i la situacó enconòmica general, és molt gratificant comprovar la gran quantitat de petites editorials que hi publiquen regularment llibres d’una qualitat excel·lent. La darrera editorial que hem descobert és barcelonina i es diu Ediciones del subsuelo. S’autodefineixen (cautelosament) com a modestos Virgilis que ens volen acompanyar per això que es diu modernitat. De moment, se’ns acudeixen poques companyies més interessants. 
Que el primer llibre que hagin decidit publicar sigui una traducció de Satire et prophétieLes voix de Karl Kraus, escrit pel filòsof francès Jacques Bouveresse l’any 2007, és tota una declaració de principis (que hagin triat el castellà, també ho deu ser, segurament). El seu catàleg es completa, de moment, amb dos llibres més que mantenen el nivell de qualitat i d’exigència: la novel·la Un grito sin voz de Henri Raczymow i Exégesis de una leyenda. Lecturas de Kafka de Stéphane Mosès. Estarem molt atents a tot el que continuïn publicant. 

dimarts, 24 de gener de 2012

Fronteres

És un fet habitual que els nens sentin una gran fascinació pels atles i els mapes. El món a l’abast. Tots els països en l’espai que ocupen uns quants fulls. Capitals, mars, serralades, carreteres, fars, rius, aeroports... I noms: Spiekeroog, Kavála, Qom, Lusaka, Saransk, Arad, Taz, Caserta, Burdur, Old Crow... Un món ordenat, clar, controlat i segur. Illes, relleus i contorns. Aquí comença un país i aquí n’acaba un altre. Cadascun té el seu color, no hi ha pèrdua. Ratlletes i puntets. I fronteres. Les polítiques, les més ben perfilades. Si recordar l’artificiositat de tota frontera política és un tòpic, causar desgràcies irreparables marcant i esborrant línies divisòries ha esdevingut un costum.
La frontera és on el poder s’esforça més per mantenir l’ordre i és justament on més se li escapa. La frontera ens captiva perquè és transgressora, inclassificable, perillosa, imprevisible, incerta. L’esperit de la frontera és l’herba que creix sota el quitrà. Joseph Roth va néixer a Brody; Elias Canetti, a Rustschuk; Paul Celan, a Czernowitz, i Claudio Magris, a Trieste.

dissabte, 21 de gener de 2012

Al cap de 23 anys

Apago aquestes íntimes espelmes.
S’ha acabat el meu vespre màgic
botxins, impostors, precursors,
i, ai, las!, la xerrrameca dels fiscals,
tot passa avall.En somni m’apareixes,
havent ballat el que et tocava davant l’arca.
Enllà de pluja, vent i neu,
és la teva ombra a la riba immortal,
la teva veu ve de l’entranya de la fosca.
I pel nom! Com em crides altre cop
sense parar en veu alta: Anna!
i em dius de tu, com abans feies.

Anna Akhmàtova
(traduït per Jaume Creus)

Franz Kafka deia que una persona ha de llegir un poema al dia. Aquest és el d’avui. Però també podria ser el d'ahir i el de demà.

dilluns, 16 de gener de 2012

Un altre procés

De Franz Kafka s’ha dit de tot. És d’aquelles figures que es presten fàcilment al mite. Segurament a ell l’hauria horroritzat veure’s reflectit en aquesta mena d’icona trista, profunda, solitària, misteriosa, autodestructiva i depressiva en què molts l’han convertit. Des de l’apassionament descontrolat de Max Brod, amic íntim i primer biògraf, fins a les converses inventades de Gustav Janouch, ens han arribat tot un reguitzell de llegendes i panegírics encesos que ben sovint provoquen vergonya aliena. Per sort, també han anat apareixent biografies i estudis que ens acosten de manera versemblant a una personalitat certament complexa. A Cuando Kafka vino hacia mí... (títol que participa d’aquest aire místic que molts han volgut atribuir a l’escriptor praguenc), l’editor Hans-Gerd Koch ens ofereix un Kafka relatat de quaranta-quatre maneres diferents per companys d’escola, amics, infermeres, mestresses de pensions, companys de feina, professors d’hebreu, servents, familiars... 


Hi apareix també, és clar, Dora Diamant, la darrera dona amb qui Kafka va conviure. El fragment triat és ben conegut. Diamant hi explica que un bon dia, passejant pel parc de Steglitz, a Berlín, Kafka i ella es van trobar una nena que plorava desesperadament. Havia perdut la seva nina, els va dir. Kafka li va respondre que la nina no estava perduda, sinó que havia marxat de viatge per canviar d’aires. Ell ho sabia perquè havia rebut una carta en què la nina ho explicava. L’endemà el senyor alt i prim li va llegir aquella carta, a la nena. Li’n va llegir una cada dia durant tres setmanes. Durant aquest temps, la nina va anar creixent i vivint aventures de tota mena. Li sabia greu no tornar, però és que s’ho estava passant molt bé. La nena va acabar entenent que no veuria més la seva nina. La història acaba que la nina es casa en un país llunyà. 
Kafka va escriure realment aquestes cartes? No se sap. En tot cas és el tipus d’història que agrada als qui volem creure que els nostres escriptors preferits eren (l'ús del passat no és cap lapsus), a més a més, bones persones. 

dissabte, 14 de gener de 2012

Back in Your Life

Si la primera cançó del disc comença amb una rima dels versos imparells com aquesta:

Abdul's not seen Cleopatra
It's been almost now a year
How I wonder where she's at-ra
And I wish the old girl were here

ja es veu que la cosa promet. Després, a la tercera peça, la riquesa lírica acaba espaordint:

You see, Buzz buzz buzz goes the honey bee
and tweedily tweedily twee goes the bird
but the sound of your little voice darling
that’s the sweetest sound I’ve ever heard


L’artista es diu Jonathan Richman; l’acompanyen els Modern Lovers, i el títol dels disc és Back in Your Life (1979). Dotze cançons. Mentre les cantem, podem fer tots els galls que ens vingui de gust, perquè en Richman sempre en farà més. En una mica més de mitja hora, l’agulla del tocadiscos revelarà mosquits que reivindiquen la seva condició de picadors; participarem d’una festa al bosc, sota la llum de la lluna, amb ants, elfs, cérvols i óssos que punxaran la seva música preferida; cantarem cançons romàntiques que comparen l’amor amb una flor; ens solidaritzarem amb el pobre Abdul que es desviu per una mirada de Cleòpatra; ens emocionarem amb la sinceritat de «Affection»; ballarem al ritme de peces d’aires surf, i ara afegirem un «etcètera» ple de diversió perquè no volem allargar-nos gaire més. Ras i curt: l’antídot perfecte contra Coldplay.

dimarts, 10 de gener de 2012

Bluffs

L’any 1950 la revista Empédocle va publicar el pamflet La littérature a l’estomac, de Julien Gracq (1910-2007). Es tracta d’una anàlisi mordaç de les misèries de l’ambient literari francès de l’època que, com tota obra rellevant, transcendeix les fronteres temporals i espacials en què se situa inicialment. Els vicis que Gracq denuncia en aquest text són, malauradament, ben actuals: l’artista convertit en funcionari i en personatge públic, subjecte al mercat i a les modes i, per tant, de fama efímera, i el concepte de valor literari en mans d’uns quants pontífexs que pretenen fer oblidar que el gust es cultiva personalment. De fet, Gracq no fa res més que assenyalar alguns dels factors que amenacen l'autonomia de l'art. És un debat ben antic, i que dissortadament no ha estat  mai prou viu al nostre país.
L’excel·lent editorial barcelonina Nortesur va publicar aquest obra en castellà l’any 2009. El disseny és tan o més bonic que el de l’edició original.

dimarts, 3 de gener de 2012

La bondat de Vassili Grossman

Una de les idees que més desgràcies ha causat al llarg de la història ha estat la del bé. Com que quasi sempre s’ha tractat d’un bé imposat, ha necessitat sempre del mal per refermar-se. I què és el mal? Tot allò que no s’ajusti a la idea de bé que alguns pretenen imposar. Ens referim a benefactors com Plató, Torquemada, Calví, Napoleó, Leopold II, Stalin, Mao, Pol Pot, Kim Jong-Il i molts altres. (El nazisme és un cas a part perquè la seva essència és la voluntat de fer el mal.) Paradoxalment, doncs, en nom de l’amor a la humanitat, s’han destruït milions de vides. És la tirania del bé universal.
Afortunadament, hi ha un altre bé. És el bé de què parla, per exemple, Vassili Grossman (1905-1964), un dels escriptors més importants del segle XX. No és el bé dels predicadors ni dels filòsofs perquè no es pot ensenyar. És una bondat sense ideologia. És senzilla i altruista. No es pot institucionalitzar perquè és subversiva sense voler ser-ho. Grossman la defineix com «la petita bondat». I l’explica a Vida i destí: «És la bondat d’una velleta que dóna un rosegó de pa a un presoner, és la bondat d’un soldat que dóna aigua de la seva cantimplora a un enemic ferit, és la bondat dels joves que tenen pietat dels vells, la bondat d’un camperol que amaga un jueu a les golfes de la seva granja. És la bondat del guardià d’una presó que, jugant-se la llibertat, lliura les cartes de presoners i reclusos, plenes d’idees amb les quals no congenia, a les seves mares i mullers.» És una bondat privada, sense testimonis. I és eterna.
Llegir l’obra de Vassili Grossman segurament no ens farà més bons, però ens ajudarà trobar rajos d’esperança enmig del caos.

diumenge, 1 de gener de 2012

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA