dissabte, 31 de març de 2012

Épater le bourgeois (versió postmoderna)

Quan algú diu o escriu alguna cosa per provocar, hi ha dues maneres de respondre: la primera és no fer cap mena de cas, amb la qual cosa el provocador pot deixar-ho córrer, empescar-se’n una de més grossa, o buscar una altre receptor menys passiu; la segona és contestar. En aquest darrer cas, el provocador haurà aconseguit el seu objectiu, que és cridar l’atenció. Què cal fer, doncs, quan algú escriu: «L’Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus; se’ls va reconèixer com a poble escollit», «La tortura és un dels modes possibles de les relacions humanes. A més, és un mode reeixit, ja que normalment assoleix l’objectiu», «Penedir-se és trair les pròpies accions», «La resposta masculina al fet “dona” és l’erecció», entre d’altres aforismes de to semblantment lamentable? Arnau Pons ho té clar i per això ha coordinat Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz (Lleonard Muntaner Editor).
Situem-nos (resumeixo molt): l’any 2006, Editorial Fonoll publica Viure mata, d’Abel Cutillas. El llibre conté una sèrie de sentències que, disfressades de nihilistes, manifesten postures homòfobes, masclistes i antijueves. A les pàgines de l’Avui, Arnau Pons i Idith Zertal critiquen negativament el llibre de Cutillas (Agustí Colomines l'havia trobat molt interessant); Cutillas escriu una defensa pròpia lamentable; La Vanguardia publica un article magnífic de Xavier Antich, i poca cosa més perquè els mitjans decideixen que ja n’hi ha prou. Escriure després inclou els articles que van aparèixer a l’Avui i La Vanguardia, seguits de textos inèdits d’autors de la vàlua intel·lectual de Henri Meschonnic, Adrià Chavarria, Simona Škrabec, Jean Bollack, i Emmanuel Faye, entre d’altres. 
Cutillas i qui sigui té el dret de malinterpretar Benjamin, Blanchot i Adorno, copiar Nietzsche i Bauman, i seguir Heidegger i Bauçà, però és bo que sàpiga que no tothom li riurà les gràcies. En nom de la suposada llibertat artística hi ha qui busca notorietat traspassant línies que ells creuen roges i que tan sols marquen límits de decència i respecte. Relativisme absolut, en diuen.

dissabte, 24 de març de 2012

Herois

«En poquíssimes ocasions crec en l’heroisme quan es presenta a plena veu davant de l’opinió pública, quan el seu èxit resulta massa lucratiu. Com més gran és el seu silenci, més pur i significatiu és l’heroisme, més reduït el seu públic, menys rendible per a l’heroi, menys decoratiu.» Aquestes paraules les va escriure Víctor Klemperer a l’imprescindible LTI. El llenguatge del Tercer Reich (llibre que no està traduït al català).
Patrick Desbois, per exemple, és un heroi.

diumenge, 18 de març de 2012

La fi del món

El món s’ha acabat moltes vegades. No ens referim als múltiples albiraments erronis des de talaies multimilionàries amb seu a Brooklyn, ni a calendaris sagrats, ni a jeroglífics pessimistes, ni a genets que fan por. El món s’acaba cada cop que la barbàrie s’imposa. O els mons.  
L’any 1929, el periodista francès Albert Londres (1884-1932) va escriure la crònica d’un dels mons que s’ha acabat. L’excel·lent editorial espanyola Melusina l’ha editat amb el nom de El judío errante ya ha llegado (Le Juif errant est arrivé). Al llarg d’aquest llibret de dues-centes setanta pàgines, Londres es dedica a relatar el seu periple per l’Europa oriental i per Palestina en un intent d’acostar-se al poble jueu. Des del barri londinenc de Whitechapel fins a Tel-Aviv, passant per Praga, Transilvània, Kishinev, Cernauti (el Czernowitz de Celan), Lvov, Vilna, Lodz i Varsòvia, la situació d’immensa pobresa en què viuen la majoria de persones que coneix se’ns presenta a través d’una prosa planera, directa, sempre que pot impregnada d’ironia i, fins i tot, amb alguna pinzellada d’humor negre. El narrador observa i explica. I exclama. Albert Londres descriu un món que, esllanguit, mort de gana, de fred i d’esperança, va durar una dècada més i, convertit en cendra i enterrat en fosses, va desaparèixer per sempre. 


Le Juif errant est arrivé és el complement perfecte (i viceversa) de Juden auf Wanderschaft de Joseph Roth. 

divendres, 16 de març de 2012

Great Lake Swimmers



I per què?
1) Tres acords. Celleta al cinquè trast: Fa-sol, fa-do. I així tota l'estona.
2) Un cantant amb un pentinat estrany i cara de predicador il·luminat.
3) Harmonies vocals.
4) Hi ha una nevera de les antigues i la casa és de fusta.
5) Erik Arnesen toca una guitarra elèctrica molt maca.
6) Són canadencs, com Leonard Cohen, The Band, els Hidden Cameras, Zumpano, i la pluja.
7) El bateria sembla un jove rabí.
8) Es diuen Great Lake Swimmers: tenen un gran nom i algunes cançons bones.
9) La melodia me’n recorda milers de semblants.
10) Perquè ni la cançó ni el vídeo tenen res d’especial i això sempre és d'agrair.

dijous, 8 de març de 2012

Giorgio Pressburger

Giorgio Pressburger (1937) va néixer a Budapest. L’any 1956 va haver de marxar del seu país a causa de la invasió soviètica i va anar a parar a Itàlia. És en italià que ha escrit tota la seva obra: novel·les, guions televisius i cinematogràfics, traduccions, teatre, articles per diaris i revistes, relats... Pel que fa a la narrativa, va comptar amb la col·laboració del seu germà bessó Nicola, fins que aquest va morir, l’any 1985. Giorgio Pressburger és un intel·lectual de primer ordre i per això no és gens conegut al nostre país. 
D’entre les obres més recomanables de Pressburger hi ha L’elefante verde (novel·la breu, a mig camí entre Bashevis Singer i Joseph Roth) que narra les vicissituds de tres generacions d’una humil família jueva en el marc històric de l’Hongria del segle passat; l’extraordinari recull de relats aparentment independents Storie dell’Ottavo Distretto que l’acosten, formalment, a Danilo Kiš, a Borges (és així, o és que el llegeixo a tot arreu?), i fins i tot a la prosa lacònica i seca de Jiří Weil, i La legge degli spazi bianchi, cinc relats magnífics d’entre els quals destaca «Vera», una història corprenedora.
Part de l’obra de Giorgio Pressburger es pot trobar en anglès, francès, espanyol, alemany, hongarès, holandès i txec. A El funàmbul hi apareixerà (algun dia) l’article que, l’any 1997, va escriure a Corriere della Sera dedicat a la mort de Bohumil Hrabal. De moment ja està traduït

dissabte, 3 de març de 2012

El passatge del Commerce Saint-André


Balthus. Le passage du Commerce Saint-André (1954).

Quadre que ―vés a saber per què― sempre em fa venir aquesta cançó al cap.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA