dijous, 28 de juny de 2012

L’educació intel·lectual

De vegades hi ha actituds que en segons quines persones sobten més que en d’altres. L’agressivitat verbal i les desqualificacions personals sempre són desagradables, però prenen un to molt més trist quan surten de la boca d’intel·lectuals. Potser tot plegat sona massa ingenu, al cap i a la fi tenir una ment brillant no implica que s’hagi de ser educat, però...
M’explico: darrerament he llegit un parell d’articles i un llibre que exemplifiquen la introducció anterior. Els articles són: «Pour en finir avec le mot “Shoah”» de Henri Meschonnic i «Ce mot de “Shoah”» de Claude Lanzmann. El tema és apassionant i ho seria més si els intel·lectuals en qüestió no dediquessin mig escrit a desqualificar-se (sovint amb acusacions molt greus) l'un a l’altre. El llibre: l’interressantíssim Images malgré tout (en traducció al castellà) de Georges Didi-Huberman en què l’autor explica la reacció furibunda que va haver de patir a les pàgines de Le Monde per part de Gérard Wajcman i Élisabeth Pagnoux. El tema: la validesa documental i ètica de les quatre fotografies fetes per membres del Sonderkommando d’Auschwitz l’agost de 1944. En ambdós casos es tracta de qüestions tan serioses que no s’entén que baralles personals es barregin amb arguments i tesis d’una gran rellevància.
Són polèmiques de fa uns anys però que demostren que, malgrat els lamentables abraonaments que hem mencionat, a França hi ha espai per al debat intel·lectual de nivell. A Catalunya, l’ominpresència del poder polític ofega i empobreix; l’autocensura fa la resta. En aquest sentit, als francesos els tinc enveja, i no sé si és sana.

diumenge, 24 de juny de 2012

Antics contra moderns 21



Les anguiles sempre m'han fet cosa.

dissabte, 16 de juny de 2012

Pronoms personals

La història d’Occident es podria explicar a partir dels pronoms personals.
El jo va tardar bastant en estendre’s; primer va estar segrestat per cabdills de pelatge divers però d’egolatria semblant i, després, al nos majestàtic i feudal (amb l’ajut/domini impagable del poder religiós) tampoc no li va acabar de convèncer que es popularitzés. Durant tot aquest temps hi va haver un nosaltres exclusiu i tranquil·litzador que s’oposava a un tu, ell, vosaltres o ells sempre bàrbars, és clar. Ara saltarem molts anys (això tan sols és un blog i no convé allargar-se gaire).
Els totalitarismes del s.XX van reblar el clau i es van dedicar a esborrar qualsevol noció de jo que, ingènuament, algú encara pogués albirar, esclafant-la sota el pes d’un nosaltres mític i místic que transformava milions de persones en no-persones. Un número gravat al braç o una bala al cap davant d’una fossa van ser part del mètode. Ja diu Imre Kertész —amb la seva típica ironia amargant— que el nosaltres acostuma a pecar d’arrogància. (El ressorgiment del jo d’avui en dia té més a veure amb l’exaltació que la publicitat i els llibres d’autoajuda en fan, que no pas amb cap mena de reflexió que vagi gaire més enllà d’un jo posseïdor d’una targeta de crèdit.)
I el tu? És capaç d’anar més enllà de la poesia i la correspondència amoroses? Pot deslliurar-se totalment del jo? A Emmanuel Lévinas, per exemple, li semblava que sí. I als pocs seguidors sincers de les senzilles bases doctrinals del cristianisme, segurament també.

Parlem d’art. Fa quasi cinc-cents anys, Montaigne escrivia que escrivia perquè era l’única manera en què es veia capaç d’entrellucar això que en diem jo. La literatura moderna, que ell va encetar, es distingeix per una cerca constant del jo, per donar cabuda a una polifonia de veus que permeten reflexionar sobre el concepte d’identitat. Però el jo, malgrat tot, existeix. Segurament, el qüestionament constant a què es veu sotmès és la prova més definitiva que existeix. El jo seria qüestionar-se i qüestionar-ho tot permanentment.
La literatura permet una reconstrucció d’aquest jo, el pluralitza i el relativitza, però li dóna una veu que tan sols l’art sembla permetre. I és un jo que és capaç d’arribar a tots els jos lectors, fins i tot els dels deconstruccionistes. I, curiosament, això s’esdevé com més petit, repetitiu i rutinari és el món de l’artista en qüestió (Schulz, Kafka, Beckett...).
«Per a qui escriu un escriptor, doncs? La resposta és òbvia: escriu per a si mateix», va dir Imre Kertész en el discurs que va fer després de rebre el Premi Nobel l’any 2002. En el fons sempre s'escriu «jo».   

Vincent Van Gogh. Autoretrat (1889).

dissabte, 9 de juny de 2012

Saul Leiter

A les grans ciutats dels Estats Units, durant els anys 50 i 60 del segle passat, es va posar de moda un tipus de fotografia que alguns van definir amb el nom de ugly school. Es tractava de fotografiar-denunciar la misèria d’aquestes grans urbs. Just en aquella època, un noi de poc més de vint anys de Pittsburgh vagarejava per Nova York captant instants amb una Leica. Les seves imatges no van cridar l’atenció de cap crític i és per això que van romandre més de quaranta anys tancades en caixes, a casa seva. Ell, mentrestant, s’anava guanyant la vida fent fotos publicitàries. «He d’admetre que no sóc membre de la ugly school. Valoro molt certes nocions de bellesa malgrat que per alguns es tracti d’una idea passada de moda. Alguns fotògrafs pensen que fotografiant la misèria humana, estan tractant un problema seriós. No crec que la misèria sigui més profunda que la felicitat.»
Saul Leiter (1923) és fotògraf i pintor. Mai no a format part de cap moviment. «No tinc una filosofia. Tinc una càmera.» Leiter transforma l’aparent intranscendència en art. La seva obra ha obtingut des de fa uns vint anys un cert reconeixement que, a Europa, va culminar l’any 2008 amb una exposició a París. «No estic immers en l’autoadmiració. Quan sóc a casa fent espaguetis a les tres de la matinada i m’adono que no tinc la salsa que vull, la fama no em serveix per a res.»
A Lens Culture hi trobareu una bona mostra de la seva obra i al meravellós web Retronaut, també. Si en voleu algun llibre (els pocs que hi ha són cars), aquest està prou bé.

diumenge, 3 de juny de 2012

Insisting on Mr. Bellow

Ho he intentat. Molts cops. I res. Els punts de llibre delaten una impossibilitat difícil d’explicar. Herzog, 371 pàgines: no he passat de la 74; Humboldt’s Gift, 487: em vaig quedar a la 130; The Victim, 238: el punt és a la 33; Ravelstein, 313: fins a la 23 i gràcies; ni he començat Henderson the Rain King.
Saul Bellow (1915-2005) reuneix tota una sèrie de trets que l’haurien de convertir en un dels meus escriptors preferits. Philip Roth n’està molt influenciat i en parla sempre elogiosament; en els estudis crítics de l’obra bellowiana abunden les referències a Kafka, Tolstoi i Dostoievski; certament en les seves novel·les hi ha enginy i ironia... Però res.
Per tant, què em passa amb aquest home que sempre que començo a llegir algun llibre seu els ulls se me’n van cap algun prestatge demanant auxili? Que li donessin el Premi Nobel (1976) no pot figurar com a element dissuasiu des que vaig saber que també el tenen Isaac Bashevis Singer, Elias Canetti, Imre Kertész, Wislawa Szymborska, Czeslaw Milosz, Samuel Beckett i Ivo Andrić. Algú m’ha suggerit una ancestral incompatibilitat nominal Saül-David, la qual cosa, a banda de ser una broma més o menys graciosa, tampoc no serveix perquè, de fet, en Bellow es deia Solomon.
L’any 1940, Saul Bellow va anar a Mèxic per visitar Lev Trotsky. Va arribar-hi l’endemà que l’antic líder rus fos assassinat. D’alguna manera, amb la seva obra em sento com ell aquell dia quan va saber la luctuosa notícia: no ens acabem de trobar. Ara, jo hi insistiré.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA