dilluns, 30 de juliol de 2012

Llibres de viatges

«Tots els llibres de viatges estan dictats per un esperit estúpid que no és capaç de veure que el món canvia contínuament. En un segon, tot pot transformar-se milers de cops, desfigurar-se, fer-se irreconeixible. Es parla del present amb un aire de certesa històrica, i de gent d’altres països en termes que faríem servir per referir-nos a pobles de l’Edat de pedra. He llegit llibres de viatges sobre països on he viscut (i que conec tan bé com la meva terra, de fet potser són la meva terra). Quanta desinformació per part de suposats bons observadors. El bon observador és el reporter més lamentable que hi ha. Ho observa tot amb els ulls oberts, però inflexibles. No es fixa en allò que passa dins seu. I ho hauria de fer. Així, si més no, podria informar sobre les veus que sent. El que explica és la veu d’un sol segon. Però qui pot dir com sonaran d’altres veus un cop ell hagi marxat? I quan ha relatat la seva impressió, el món ja no és el mateix.»
Tanmateix, hi ha bons llibres de viatges. Són els que compleixen el que els demana aquest fragment. Qualsevol aspirant a periodista (i de fet a qualsevol altra cosa) hauria de llegir els articles que va escriure Joseph Roth.

dimecres, 25 de juliol de 2012

Interiors

El pintor danès Vilhelm Hammershøi (1864-1916) anava pel bon camí: en vida, la seva obra va ser qualificada per alguns entesos com a innovadora i rebel i per d’altres com a retrògrada i conservadora. Segurament no era ni una cosa ni l’altra.
Els seus quadres més coneguts representen espais interiors (de casa seva), i sovint inclouen, també, figures femenines d’esquena (generalment la seva dona, Ida Ilsted). L’àmbit privat esdevé públic, envoltat de grisos i silenci. La llar com a estudi i tema. En una entrevista concedida l’any 1909 va dir: «Personalment prefereixo tot allò que és antic; edificis antics, mobles antics, el clima únic i diferent que aquest tipus de coses posseeix».
Hammershøi fa pensar en Vermeer, Hooper, Andrew Wyeth i en l’ús de la llum de cineastes com Béla Tarr o Tarkovski.
Alguns dels seus quadres es fan servir, sovint (potser massa sovint), per il·lustrar cobertes de llibres.


dimecres, 18 de juliol de 2012

Des de Dove Cottage, fa dos-cents anys

«Una multitud de causes, desconegudes en temps pretèrits, actuen ara amb una força combinada per esborrar els poders discernidors de la ment, i, incapacitant-la per a qualsevol esforç voluntari, reduir-la a un estat de letargia quasi salvatge. Les més efectives d’aquestes causes són els grans esdeveniments nacionals que succeeixen diàriament, i la creixent acumulació de gent a les ciutats, on la uniformitat de les seves ocupacions produeix una ànsia d’incidents extraordinaris, que la ràpida comunicació informativa gratifica constantment.» 
Aquest fragment pertany al pròleg que, l’any 1800, el poeta anglès William Wordsworth (1770-1850) va decidir d’incloure a les seves famoses Balades líriques (publicades, amb Samuel Coleridge, per primer cop, dos anys abans).
Si no fem gaire cas de les ressonàncies rousseaunianes, ni de la típica animadversió romàntica a la ciutat que, per força, aquest text conté, hi trobem una reflexió que ben bé podria haver estat escrita avui. I demà. Les ments més perspicaces s’avancen als seus temps, diuen. Això, o és que ens creiem més especials del que som.

dimecres, 11 de juliol de 2012

Una missa per la ciutat d’Arràs

Des que el 7 de juliol de 1814 Walter Scott se’l va inventar, el gènere de la novel·la històrica (no farem la gracieta de dir que qualsevol novel·la n’és, d’històrica) ha passat per tota mena d’alts i baixos. D’uns anys ençà, sembla que torna a estar de moda, la qual cosa significa, com sempre, que al costat d’obres dignes hi trobarem una munió de subproductes infumables que tot arreplegant un càtar, una catedral fosca i humida, i molta intriga (si pot ser esotèrica) han acabat ocupant els primers llocs de les llistes de vendes. Però mentre ningú no oblidi que abans de l’adjectiu històrica hem fet servir el substantiu novel·la, cap problema; i si venen, millor per a ells.
L’èxit actual d’aquest tipus d’obres contrasta amb el paper que han exercit en algun països i en algunes èpoques. Ens referim a la missió de confondre la censura tant com fos possible. Es tractava de transportar al passat situacions que en recordaven d’altres que no era convenient descriure gaire explícitament. Una missa per la ciutat d’Arràs (1971) de l’escriptor polonès Andrezj Szczypiorski (1928-2000) és un exemple excel·lent d’això que comentem.
La novel·la se situa a la primavera de 1458 en una ciutat del nord de França, Arràs, on la pesta desencadena tota una sèrie d’excesos inimaginables, talment es tractés de la fi del món. Durant les dues dècades posteriors, el mossèn de la ciutat, amb la intenció de redimir els seus habitants i, segons diu, d’interpretar-ne el desig de llibertat, no fa res més que atiar l’odi contra els més dèbils i alguns poderosos. Converteix la ciutat en un infern on les execucions, les purgues, els pendiments col·lectius, els saquejos indiscriminats, els pogroms, i les fogueres se succeeixen endimoniadament. Un cop acabada la novel·la (no arriba a les dues-centes pàgines en la traducció catalana), l’autor ens l'explica als qui no som polonesos: Varsòvia, setembre de 1968-novembre de 1970.

Francisco Goya. Las camas de la muerte (Els llits de la mort), (1810-1814).

dimecres, 4 de juliol de 2012

Dir o no dir, aquesta és la qüestió

L’any 2008, la Real Academia Española (l’IEC dels castellanoparlants) va publicar un estudi en què es podia llegir, entre d’altres coses, que hi ha alguns joves, dels seus, que diàriament fan servir dues-centes quaranta paraules (és molt poc). Sorprèn, però, que exclusivament fessin referència a la pobresa de vocabulari de la gent jove i que valoressin més la quantitat que la qualitat. Perquè dues-centes quaranta paraules ben dites al dia no haurien de preocupar ningú, ans al contrari. I em pregunto: com es deu calcular quantes paraules diu una persona diàriament? Es graven? S’apunten?
Si pretenguéssim fugir dels llocs comuns i del parlar per parlar, quantes paraules diríem al dia? I si del nostre vocabulari n’eliminéssim mots tan desgastats com amistat, amor, felicitat, i pau? Per què puc dir taula quatre-centes vegades al dia i, cap problema, aguantarà com si fos de marbre, i, en canvi, si dic t’estimo uns quants cops sembla (però només ho sembla) que perdi valor després de cada pronunciació? Hem de refiar-nos més del silenci i de la mirada per arribar allà on alguns mots no acaben d’arribar? O ens hem de conformar amb dir interiorment? I tanmateix necessitem sentir-nos pronunciar i sentir que algú pronuncia.  
D’en Damien Jurado ja n’havíem parlat; de l’amistat en majúscules, per exemple, no, però avui calia.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA