dijous, 9 de maig del 2013

Biografies

De jove, Milan Kundera va quedar molt decebut en saber que el personatge d'Albertine, de qui s'havia enamorat mentre llegia el volum A l'ombra de les noies en flor de A la recerca del temps perdut, no estava inspirat en cap noia de pell fina sinó en la figura d'un home bigotut. La il·lusió de Kundera es va esfumar del tot després de llegir una biografia de Proust i assabentar-se que darrere d'alguns personatges femenins que poblen l’obra d’aquest meravellós escriptor francès hi ha tot de models masculins. Kundera acaba afirmant, amb Flaubert, que «L'artista ha de fer creure a la posteritat que no ha viscut.» Res de biografies, autobiografies i memòries, doncs.
El gènere biogràfic és la germana pobra de la literatura especialitzada. Al capdavall no reflecteix res més que hores i hores de feina d'algú que es dedica a l'art tan poc gratificant d'escriure sobre algú altre. Els crítics literaris, si més no, poden disfressar la seva impúdica exhibició de coneixements darrera de la noble pretensió d'explicar alguna obra, però un biògraf... És una feina ingrata, sens dubte. I tot això sense entrar en la retòrica cul-de-sac que defineix el text biogràfic com una obra de ficció que ens acaba dient molt més sobre el biògraf que sobre el biografiat, que ja se sap que tot és relatiu. Ironies i menyspreus a banda, jo he gaudit i continuo gaudint molt llegint i rellegint biografies, encara que darrerament me n'hagi empassat algunes de mediocres (concretament Groucho, de Stefan Kafner, i Cortázar. De cronopios y compromisos, d'Enzo Maqueira).
I una breu llista de recomanacions biogràfiques, la majoria no gaire fàcils de trobar (l'ordre és del tot aleatori):
1) Proust, Edmund White (1999)
2) Baudelaire, Claude Pichois i Jean Ziegler (1991)
3) Tchékhov, Sophie Laffite (1976)
4) Joseph Roth, David Bronsen (1974)
5) Primo Levi, Ian Thomson (2003)
 
 

9 comentaris:

novesflors ha dit...

Ens agraden les biografies perquè esperonen la nostra curiositat. Som un punt "xafarders" (ho dic per mi) i volem saber qui era en realitat tal pintor o tal escriptor, l'obra dels quals segurament ens ha impactat.

Júlia ha dit...

M'agraden molt les bones biografies, expliquen els personatges i posen les coses al seu lloc, cap mite literari, històric, polític, no aguanta cap biografia aprofundida car tots som humans.

Júlia ha dit...

Tot i que de vegades també milloren el personatge, com per exemple les que s'han fet aquests darrers anys sobre Felip II.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

M'agrada llegir biografies, cada dia més. Tota vida és un relat...

David ha dit...

La tafaneria també juga un paper important en la meva afició per les biografies, Novesflors. Però en diré curiositat i així sonarà més bé.

Molt sovint m'ho passo millor amb la biografia d'algun escriptor que no pas llegint la seva obra, Júlia. Sobre Felip II no n'he llegit mai cap. Ara que dius això, seria interessant una divisió entre les que milloren el personatge i les que l'empitjoren (entre les quals, paradoxalment, hi ha unes quantes autobiografies).

Un relat, certament, Teresa. Per això, de vegades, és millor que ens l'expliqui algú des de fora, tot i que, sovint, amagarà el seu propi relat dins del del personatge biografiat (és el que passa sovint amb les biografies que va escriure Stephan Zweig, per exemple).

Anònim ha dit...

Em sembla que ja ho vaig comentar que no sóc gaire amant de biografies i d'autobiografies. Però ara m'ha vingut al cap una magnífica obra: "El tío Tungsteno", d'Oliver Sacks. Llegiu-la, i si no us agrada us torno els diners :)

Júlia ha dit...

Bé, he dit 'millorar' però crec que més aviat posen els coses a lloc per damunt de la 'llegenda negra' lligada amb el rei, sense obviar-ne els defectes i les errades. Zweig és un cas diferent, a mi m'encanten les seves biografies però són més literatura que no pas història, tot i que estan molt ben documentades, el mateix que Marañón.

De les autobiografies i memòries no me'n refio gens ni mica, tot i que també m'agraden, com deien del llibre de Neruda, s'hauria de dir 'Confieso que he mentido'. Quan al darrere hi ha un bon escriptor però, sempre són interessants. De vegades no és així i, a sobre, avorreixen.

El missatger ha dit...

He de reconèixer que gairebé no llegeixo biografies d'artistes, encara que si hagués de llegir alguna probablement triaria de Proust, ja que crec que en aquest cas concret la informació sí pot ajudar a comprendre millor l'obra i a la persona.

En qualsevol cas, crec que com a gènere literari s'adiu més al relat dels poderosos que no pas al dels artistes; la funció del gènere em sembla que és crear ficcions que configurin els relats de la història.

David ha dit...

Doncs la llegiré, Enric. Sent tu qui la recomana, segur que no caldrà que em tornis els diners.

Exacte, Júlia: Zweig fa literatura (tampoc se n’amaga) i en les seves biografies reflecteix aspectes del present que li va tocar viure i que intenta traslladar a l’època de les persones sobre les quals escriu.
Sobre les memòries i autobiografies, és això que dius: si l’autor és prou honest i sap escriure, la cosa funciona.

Hi ha de tot, Missatger. És cert que hi ha biografies que, com els retrats de cort, estan pensades per embellir artificialment i acabar imposant certes visions de la història. Per això les úniques biografies que m’interessen són les d’artistes, que, en principi, no tenen tanta incidència en la configuració de la història oficial i, a més a més, com bé dius, de vegades ajuden a acostar-nos d’una altra manera a les seves obres.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA