dissabte, 25 de novembre del 2017

Gene Vincent

Versionar el millor cantant de música popular de la història significa que facis el que facis mai no acabaràs satisfet del tot. Tanmateix, el gran Gene Vincent se'n surt en una versió del Bring It On Home de Sam Cooke que un company rocker de l'institut em van ajudar a descobrir fa trenta anys i que encara escolto amb emoció. 
No és nostàlgia, però que durant quatre anys en una classe d'adolescents convisquessin punks, heavies, rockers i mods (amb un nivell de bonhomia espectacular tots ells) va ser un luxe impagable pels qui no érem res: l'intercanvi de discos i cassets ajudava a teixir un bagatge musical que ja voldrien la immensa majoria dels meus alumnes actuals. 

dimarts, 20 de juny del 2017

Les històries naturals

Carlins, liberals, científics aventurers, puces gegants i vampirs. Tot això i més, en una novel·la en català. I al 1960. Les històries naturals és un llibre rar. A moments rar a la manera de Borges i de Leo Perutz. A voltes rar com ho pot ser Bearn. És evident que Les històries naturals no van ser el model en què es van emmirallar gaire autors catalans de la segona meitat del segle XX. I és una llàstima perquè és d’una novel·la eminentment divertida. Erudita sense embafar; delirant, també, i regada amb una ironia perfectament mesurada. La llengua, rica i senzilla alhora, hi flueix sense entrebancs. M’imagino que Perucho devia ésser considerat una rara avis dins del món de la crítica literària en català de l’època (no sé si dins de l’actual, també —si és que n’hi ha—, i potser més val no saber-ho). En tot cas val molt la pena viatjar per aquestes poc més de dues-centes pàgines acompanyat de personatges tan extraordinaris com Antoni de Montpalau, Ramon Cabrera, Onofre de Dip, Chopin, George Sand i el príncep Lichnowsky.
I és per tot això que admetre que, fins fa tres dies, coneixia Joan Perucho i Les històries naturals d’oïda i prou em fa vergonya. La mateixa vergonya de quan vaig llegir Miquel Àngel Riera i Joan Sales en una edat en què el que el normal hauria estat rellegir-los. 

dissabte, 20 de maig del 2017

Percentatges


«Un percentatge! Quines paraules tan esplèndides que tenen; són tan científics, consolen tant... Un cop has dit percentatge ja no cal que t’amoïnis per res», diu Raskòlnikov a Crim i càstig.

dimarts, 9 de maig del 2017

Història de La Vanguardia


L’any 1971, a París, va sortir a la llum Història de La Vanguardia. L’autor d’aquest llibre fonamental per entendre tant la Catalunya del segle XX com la d’ara fou el periodista i escriptor Agustí Calvet, Gaziel (1887-1964), que va tenir la mala sort segons les seves pròpies paraules de dirigir aquest diari des del 1919 fins al 1936. La història que Gaziel ens explica és la d’un rotatiu que, sobretot a partir del domini absolut que Ramón Godó hi va exercir, va saber convertir-se en el diari de referència a Catalunya. És la història, també, de la miopia sectària i del cofoisme ingenu i estúpid dels qui no van ser capaços de fer d’alternativa d’un mitjà que desprenia un anticatalanisme rabiós que Gaziel i alguns altres van mirar d’esmorteir tant com van poder.
Vull creure que Història de La Vanguardia (reeditat per l’altra editorial el 2016) es fa llegir a les aules de periodisme d’aquest país.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA