diumenge, 30 de desembre del 2018

La Conque


El 15 de març de 1891 apareix el primer número de la revista La Conque. A la coberta hi diu: «La Conque, antologia dels poetes més joves, tan sols tindrà 12 números: de cadascun se n’imprimiran cent exemplars numerats en paper de luxe... Mai no es tornarà a fer ni es reimprimirà... Cada número de La Conque estarà precedit d’un frontispici en vers, inèdit, signat per un dels poetes amb més justícia admirats d’aquest temps.» L’elegant revista, finançada en gran part per Pierre Louÿs, conté vuit pàgines i té la coberta groga. Hi col·laboraran Mallarmé, Verlaine, Gide, Materlinck i Valéry, entre d’altres. Potser per demostrar el caràcter poètic de l'error, a la primavera del 1892 en va aparèixer el darrer número: l’onzè.  




dimarts, 25 de desembre del 2018

Entrevista a Robert Bresson



L’any 1960, l’actriu France Roche i el periodista François Chalais van entrevistar Robert Bresson al programa Cinépanorama. Tot i que el to de l’entrevista sembla més aviat el d’un interrogatori, el resultat final és molt interessant.

—Creieu que la gent us entén?
—No sé si m’entén; però de què es tracta, de la pel·lícula o de mi? Si es tracta de la pel·lícula, crec que...
—Comencem per la pel·lícula.
—M’estimo més que la gent sentí una pel·lícula que no pas que la comprengui. Els sentits abans que l’intel·lecte.
—Què heu volgut fer sentir a Pickpocket?
—Crec que més que explicar una història, el que jo volia era que la gent sentís l’aire que envolta un lladre, un aire que transmet angoixa i malestar.
—Heu conegut mai cap lladre?
—Crec que n’he conegut uns quants, però només te n’adones després, un cop t’han robat.
—Quan els vau conèixer què vau sentir?
—Sí, justament recordo una tarda al camp, jo era en una habitació amb el meu amfitrió i una tercera persona que... Tots dos sentíem que aquesta tercera persona volia robar o que ja ho havia fet.
—Què us ho va fer pensar?
—Una cosa extremadament misteriosa que no sé explicar de cap manera. I és això el que he volgut expressar en aquesta pel·lícula. A més de la solitud horrible en què es tanca un lladre.
—Aquest és el punt de partida del film?
—No sé gaire d’on sorgeix una pel·lícula, però és cert que aquesta solitud —que no volia mostrar directament— és un dels aspectes que ha conduït la pel·lícula.
—La vostra pel·lícula és molt diferent de les que s’acostumen a fer. En sou conscient, d’això?
—No gens.
—Però, pel que sabem de vós, no us deu agradar gaire el cinema d’avui dia. No filmeu la mena d’històries estructurades agradablement. Què en penseu del cinema que es fa ara?
—Hi ha algunes pel·lícules que m’agraden, encara que no les facin amb els mitjans que faig servir. Ara, potser el motiu pel qual no vaig tan al cinema com abans és que hi ha certes coses que em molesten, que no tenen a veure amb la meva manera de fer, i les tècniques que es fan servir que tampoc no són les meves. És ben natural que pensi que els qui s'equivoquen són els altres i no pas jo.
—Una característica essencial de les vostres pel·lícules és el rebuig total de tot el que sigui teatre.
—El que rebutjo del teatre —o el que intento rebutjar del teatre, perquè no és fàcil— és la mímica, els gestos i els efectes de veu.
—Sí, però sembla que cerqueu una antiexpressió. Empenyeu les coses al límit. No és només que no vulgueu que els actors actuïn, és que no els deixeu ser com som en la vida real. Podríem dir que els esborreu i que els feu menys significatius del que som en la vida.
—No ho crec. Miro de extreure'n l'automatisme que crec que ocupa una gran part de les nostres vides.
—Però no creieu que doneu l’esquena a allò que al públic li agrada del cinema?
—No ho crec. No en tinc cap mena de consciència, d’això. No crec que doni l’esquena al públic ni que el públic em doni l’esquena a mi. De fet, després de fer una pel·lícula, m’assec amb el públic, i miro de sentir el que ells senten, i em sembla que molt sovint els veig contents, és a dir que el públic arriba a sentir les coses com jo les he sentit, i es commou.
—A què atribuïu el fet que el públic hagi comprès molt bé el que volíeu que sentís a Un condamné à mort s'est échappé però que no hagi entès tan bé el que volíeu que sentís a Pickpocket?
—Probablement perquè la història mateixa és molt més... la història de l’evasió és molt més...
—Heroica?
—Dramàtica. Potser no dramàtica, però certament més heroica i el personatge del fugat és molt més...
—Moral?
—Molt més simpàtica, més accessible a molta més gent.
—Tothom es vol escapar. Però ningú no vol admetre que pot robar.
—I també perquè l’evadit acaba lliure i aquest altre, a la presó.
—Creieu que sou a l’avantguarda del món cinematogràfic?
—No ho sé. Penso que el cinema del futur s’allunyarà cada vegada més del teatre. I que les tècniques que es faran servir no tindran res a veure amb les del teatre.
—Creieu que la majoria de les pel·lícules més aclamades avui dia les haurem oblidat d’aquí vint anys?
—No us ho sé dir.
—Us sentiu sol?
—Em sento molt sol; però no n’obtinc cap plaer, de sentir-me’n.
  



dimarts, 11 de desembre del 2018

Simon Leys


Trobo a faltar Simon Leys.


dissabte, 8 de desembre del 2018

Germania


L’estiu de 1860, un Friedrich Nietzsche de 16 anys passeja pel bosc amb els seus amics Wilhelm i Gustav. Mentre caminen, se’ls acut una idea que s'inscriu en la més pura tradició romàntica: fundaran una petita societat on presentaran una producció artística cada mes. Els pocs membres del grup s’encarregaran d’avaluar amb absoluta sinceritat aquestes produccions, que poden ser un poema, un tractat, un projecte arquitectònic o una obra musical. Dit i fet, funden la societat i l’anomenen Germania.
Germania estarà activa dos anys, sobretot gràcies a l’impuls de Nietzsche. El 1863 es dissoldrà en gran part a causa de les crítiques despietades, sovint humiliants, que els membres de la societat rebien d’en Friedrich. Vanitat, però també rigor i un enfrontament constant a l’autocomplaença que marcaran la seva vida i obra posteriors. 


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA