Who's there?

Mestissatge

2012-02-01T20:44:00.000+01:00

Avui en dia noets una ciutat interessant si no ofereixes mestissatge.És per això que els qui viuen de difondre aquestes pseudorealitats comodís’encarreguen de definir algunes urbs com a zones mestisses. Barcelona,per exemple, s’exhibeix arreu com a mestissa.Tant hi fa que el producte final consisteixi en quatre tam-tams mal tocats, falafels insípids, rastes, barrets mexicans, palmeres i Carlinhos Brown. Curiosament, els desacomplexatsciutadans del món que ocupen regidories de cultura i que venen la imatge deciutat que els sembla més oberta i integradora acostumen a viure en barrispoc mestissos (tenir una criadaequatoriana a casa no cola com a mestissatge).
És ben trist que els catalans hàgim d’exhibir la nostra capital com a paradigmad’un terme que, de fet, defineix la nostra història. No ens hem d’esforçargaire per sentir-nos mestissos, precisament. Per aquí hi ha passat i hi passa tothom.I per Marsella, per exemple, també. Del costat de Marsella (concretament de LaCiotat), són Moussu T e lei jovents, un grup occità que des de fa vuit anys famúsica popular. Són gent que porten el blues, el jazz, la música caribenya i labrasilera a la sang. De la combinació d’aquests estils amb cançons tradicionalsi operetes provençals dels anys 30 i 40, neixen discos tan deliciosos com Mademoiselle Marseille, Forever Polida, Home Sweet Home i Putan de Cançon.Dones boniques de tan normals com són, àncores abandonades, converses de cafè, nensque surten de l’escola, jugadors veterans de petanca que reneguen en patois, gavines, friandises... Moussu T e lei jovents troben el seu paradís en allòquotidià, però no són tan ingenus com per oblidar que hi ha qui preténtransformar aquesta normalitat en excepció per poder vendre-la.

Ja fa uns anys,quan després d’una actuació televisiva, el presentador va preguntar a Tatou, elcantant i ànima del grup, si es definien com a grup mestís, la brillantresposta del músic va ser que, com que són de Marsella, no saben què és aixòdel mestissatge. I és que les etiquetes van bé pels venedors.

Virgilis

2012-01-29T17:04:00.001+01:00

Tenint en compteels índexs de lectura d’aquest país i la situacó enconòmica general, és moltgratificant comprovar la gran quantitat de petites editorials que hi publiquen regularmentllibres d’una qualitat excel·lent. La darrera editorial que hem descobert ésbarcelonina i es diu Ediciones del subsuelo. S’autodefineixen (cautelosament)com a modestos Virgilis que ens volen acompanyar per això que es diu modernitat. De moment, se’ns acudeixenpoques companyies més interessants.

Que el primerllibre que hagin decidit publicar sigui una traducció de Satire et prophétie―Lesvoix de Karl Kraus, escrit pel filòsof francès JacquesBouveresse l’any 2007, és tota una declaració de principis (que hagin triat elcastellà, també ho deu ser, segurament). El seu catàleg es completa, de moment,amb dos llibres més que mantenen el nivell de qualitat i d’exigència: lanovel·la Un grito sin voz de HenriRaczymow i Exégesis de una leyenda. Lecturas de Kafka de Stéphane Mosès. Estaremmolt atents a tot el que continuïn publicant.

Fronteres

2012-01-24T20:51:00.000+01:00

És un fet habitual que els nens sentin una gran fascinació pels atles i els mapes. El món a l’abast. Tots els països en l’espai que ocupen uns quants fulls. Capitals, mars, serralades, carreteres, fars, rius, aeroports... I noms: Spiekeroog, Kavála, Qom, Lusaka, Saransk, Arad, Taz, Caserta, Burdur, Old Crow... Un món ordenat, clar, controlat i segur. Illes, relleus i contorns. Aquí comença un país i aquí n’acaba un altre. Cadascun té el seu color, no hi ha pèrdua. Ratlletes i puntets. I fronteres. Les polítiques, les més ben perfilades. Si recordar l’artificiositat de tota frontera política és un tòpic, causar desgràcies irreparables marcant i esborrant línies divisòries ha esdevingut un costum.
La frontera és on el poder s’esforça més per mantenir l’ordre i és justament on més se li escapa. La frontera ens captiva perquè és transgressora, inclassificable, perillosa, imprevisible, incerta. L’esperit de la frontera és l’herba que creix sota el quitrà. Joseph Roth va néixer a Brody; Elias Canetti, a Rustschuk; Paul Celan, a Czernowitz, i Claudio Magris, a Trieste.

Al cap de 23 anys

2012-01-21T01:51:00.001+01:00

Apagoaquestes íntimes espelmes.

S’ha acabatel meu vespre màgic―
botxins,impostors, precursors,
i, ai,las!, la xerrrameca dels fiscals,
tot passaavall.―En somni m’apareixes,
havent ballatel que et tocava davant l’arca.
Enllà depluja, vent i neu,
és la tevaombra a la riba immortal,
la teva veuve de l’entranya de la fosca.
I pel nom!Com em crides altre cop
sense pararen veu alta: Anna!
i em diusde tu, com abans feies.

Anna Akhmàtova
(traduït per Jaume Creus)

Franz Kafkadeia que una persona ha de llegir un poema al dia. Aquest és el d’avui. Però també podria ser el d'ahir i el de demà.

Un altre procés

2012-01-16T00:32:00.000+01:00

De Franz Kafka s’ha dit de tot. És d’aquellesfigures que es presten fàcilment al mite. Segurament a ell l’hauria horroritzatveure’s reflectit en aquesta mena d’icona trista, profunda, solitària, misteriosa,autodestructiva i depressiva en què molts l’han convertit. Des del’apassionament descontrolat de Max Brod, amic íntim i primer biògraf, fins ales converses inventades de Gustav Janouch, ens han arribat tot un reguitzellde llegendes i panegírics encesos que ben sovint provoquen vergonya aliena. Persort, també han anat apareixent biografies i estudis que ens acosten de maneraversemblant a una personalitat certament complexa. A Cuando Kafka vino hacia mí... (títol que participa d’aquest airemístic que molts han volgut atribuir a l’escriptor praguenc), l’editor Hans-GerdKoch ens ofereix un Kafka relatat de quaranta-quatre maneres diferents per companysd’escola, amics, infermeres, mestresses de pensions, companys de feina, professorsd’hebreu, servents, familiars...

Hi apareix també, és clar, Dora Diamant, ladarrera dona amb qui Kafka va conviure. El fragment triat és ben conegut.Diamant hi explica que un bon dia, passejant pel parc de Steglitz, a Berlín, Kafkai ella es van trobar una nena que plorava desesperadament. Havia perdut la sevanina, els va dir. Kafka li va respondre que la nina no estava perduda, sinó que havia marxat deviatge per canviar d’aires. Ell ho sabia perquè haviarebut una carta en què la nina ho explicava. L’endemà el senyor alt i prim li va llegiraquella carta, a la nena. Li’n va llegir una cada dia durant tres setmanes. Durant aquest temps, lanina va anar creixent i vivint aventures de tota mena. Li sabia greu notornar, però és que s’ho estava passant molt bé. La nena va acabar entenent que no veuria més la seva nina. La història acaba que la nina es casa en un país llunyà.

Kafka va escriure realment aquestes cartes? No sesap. En tot cas és el tipus d’història que agrada als qui volem creure que elsnostres escriptors preferits eren (l'ús del passat no és cap lapsus), a més a més, bones persones.

Back in Your Life

2012-01-14T01:57:00.001+01:00

Si la primera cançódel disc comença amb una rima dels versos imparells com aquesta:

Abdul'snot seen Cleopatra
It's been almost now a year
How I wonder where she's at-ra

AndI wish the old girl were here

ja es veu que lacosa promet. Després, a la tercera peça, la riquesa lírica acaba espaordint:

Yousee, Buzz buzz buzz goes the honey bee
and tweedily tweedily twee goes the bird
but the sound of your little voice darling
that’s the sweetest sound I’ve ever heard

L’artista es diuJonathan Richman; l’acompanyen els Modern Lovers, i el títol dels disc és Back in Your Life (1979). Dotze cançons.Mentre les cantem, podem fer tots els galls que ens vingui de gust, perquè enRichman sempre en farà més. En una mica més de mitja hora, l’agulla deltocadiscos revelarà mosquits que reivindiquen la seva condició de picadors; participaremd’una festa al bosc, sota la llum de la lluna, amb ants, elfs, cérvols i óssosque punxaran la seva música preferida; cantarem cançons romàntiques quecomparen l’amor amb una flor; ens solidaritzarem amb el pobre Abdul que esdesviu per una mirada de Cleòpatra; ens emocionarem amb la sinceritat de«Affection»; ballarem al ritme de peces d’aires surf, i ara afegirem un «etcètera»ple de diversió perquè no volem allargar-nos gaire més. Ras i curt: l’antídotperfecte contra Coldplay.

Bluffs

2012-01-10T21:59:00.001+01:00

L’any 1950 la revista Empédocle va publicar el pamflet La littérature a l’estomac, de Julien Gracq (1910-2007).Es tracta d’una anàlisi mordaç de les misèries de l’ambient literari francès del’època que, com tota obra rellevant, transcendeix les fronteres temporals iespacials en què se situa inicialment. Els vicis que Gracq denuncia en aquesttext són, malauradament, ben actuals: l’artista convertit en funcionari i en personatge públic, subjecteal mercat i a les modes i, per tant, de fama efímera, i el concepte de valorliterari en mans d’uns quants pontífexs que pretenen fer oblidar que el gust escultiva personalment. De fet, Gracq no fa res més que assenyalar alguns dels factors que amenacen l'autonomia de l'art.És un debat ben antic, i que dissortadament no ha estat mai prou viu al nostre país.

L’excel·lent editorial barcelonina Nortesur vapublicar aquest obra en castellà l’any 2009. El disseny és tan o més bonic queel de l’edició original.

La bondat de Vassili Grossman

2012-01-03T17:40:00.002+01:00

Una de les idees que més desgràcies ha causat alllarg de la història ha estat la del bé. Com que quasi sempre s’ha tractat d’unbé imposat, ha necessitat sempre del malper refermar-se. I què és el mal? Tot allò que no s’ajusti a la idea de bé quealguns pretenen imposar. Ens referim a benefactors com Plató, Torquemada,Calví, Napoleó, Leopold II, Stalin, Mao, Pol Pot, Kim Jong-Il i molts altres. (Elnazisme és un cas a part perquè la seva essència és la voluntat de fer el mal.)Paradoxalment, doncs, en nom de l’amor a la humanitat, s’han destruït milionsde vides. És la tirania del bé universal.

Afortunadament, hi ha un altre bé. És el bé de què parla, per exemple,Vassili Grossman (1905-1964), un dels escriptors més importants del segle XX. No és el bé delspredicadors ni dels filòsofs perquè no es pot ensenyar. És una bondat senseideologia. És senzilla i altruista. No es pot institucionalitzar perquè éssubversiva sense voler ser-ho. Grossman la defineix com «la petita bondat». I l’explicaa Vida i destí: «És la bondat d’unavelleta que dóna un rosegó de pa a un presoner, és la bondat d’un soldat que dónaaigua de la seva cantimplora a un enemic ferit, és la bondat dels joves que tenenpietat dels vells, la bondat d’un camperol que amaga un jueu a les golfes de laseva granja. És la bondat del guardià d’una presó que, jugant-se la llibertat,lliura les cartes de presoners i reclusos, plenes d’idees amb les quals nocongenia, a les seves mares i mullers.» És una bondat privada, sense testimonis.I és eterna.

Llegir l’obra de Vassili Grossman segurament noens farà més bons, però ens ajudarà trobar rajos d’esperança enmig del caos.

Antics contra moderns 20

2012-01-01T20:30:00.001+01:00

Discapacitats

2011-12-29T00:40:00.000+01:00

Fa molt de fred i encara és fosc. A la parada de l’autobús hi ha un home sol que aguanta un cartellet de cartró amb un número. El 57. L’home és cec. Res més.

El llenguatge políticament correcte i seva indeslligable censura ho deixaria tot aquí: «res més». Prohibit expressar cap sentiment al respecte. I, sobretot, sobretot, mai de la vida parlarem de llàstima ni de compassió. Són termes (i sentiments) proscrits. Es veu que tots tenim alguna mena de discapacitat (gràcies, no me n’havia adonat) i que sentir compassió pot ferir (com si el fet de sentir-ne hagués de comportar, per força, l’acte estúpid de comunicar-ho immediatament a qui ens la fa sentir). En canvi, es veu, també, que la compassió i la llàstima, es poden desbordar si qui les rep és un mateix. Aquí no cal censurar res. Els llibres d’autoajuda (molt més nombrosos que els d’ajuda) s’encarreguen d’aconsellar-nos en aquest sentit. Ens fem molta llàstima, ben sovint, i és bo, es veu. Autoindulgència, en diríem.
I, sí, tots tenim algun tipus de discapacitat (les internes són les més dignes de compassió, per cert), però hi ha gent que hi veu i n’hi ha que no, n’hi ha que es pot aixecar i moure i n’hi ha que no. Precisament, l’eventualitat de la situació dels qui no patim aquesta mena de problemes (perquè no veure-hi és un problema), fa (o hauria de fer) que ens poséssim amb més facilitat en la pell dels que sí que els pateixen. Que algú sigui cec, a mi em sap greu. Em fa mal. Perquè jo hi veig i ell, no. Perquè jo sé quin autobús s’acosta i ell, no. Perquè si aixeco el cap, veig la lluna i ell, no.

Una cançó sobre discapacitats internes.

Absències presents

2011-12-25T12:38:00.001+01:00

En algun lloc de la capital de Tuníssia ― diuen que a la bibliotecanacional, per tant al número 20 del carrer Souk-el-Attarine― hi ha unes caixes de cartró amb centenarsde llibres a dins. Són tots els llibres que Franz Rosenzweig (1886-1929) vaanar acumulant durant la seva vida. Què hi fan a Tunis? L’any 1939, la famíliade Rosenzweig va fugir d’Europa en un vaixell que, abans d’arribar a Palestina,va fer escala a Trieste i a Tunis. En aquesta darrera ciutat, no se sap ben béper què, algú va fer baixar les caixes, amb tots els llibres que formaven labiblioteca personal del filòsof de Cassel, a terra.

Deu anys abans, molt poc abans de morir, Rosenzweighavia llegat la seva biblioteca a Rafael, el seu fill, amb la intenció queaquest el comprengués més bé. Aquells llibres havien de dir a Rafael ―aleshores un nen de set anys― tot el que el seu pare no havia poguta causa d’una esclerosi que l’havia deixat sense parla.

I és que una biblioteca personal és un granllibre que reflecteix el seu propietari (una de pública ho és de lesadministracions que la sustenten, però això és un altre tema). Una bibliotecaparla, tant a través llibres que conté com dels que no conté ja que, com sap qualsevolque hagi perdut algú estimat, tota absència no és res més que una presènciavelada. «Jo no em separo mai de tu» diu el fragment de Salm que hi ha a lalàpida de Franz Rosenzweig.

No cal trobar ni obrir aquelles caixes per fermés present Franz Rosenzweig, però seria una gran notícia que algú les trobés,les obrís i ens les ensenyés.

Parlar contra l’enemic

2011-12-21T22:22:00.000+01:00

La novel·la moderna ―mostra suprema de la complexitat humana― és incompatible amb el món totalitari.El món totalitari corromp el pensament lliure a través de la burocràcia. Pertant, l’enemic de la literatura i de l’home és la burocràcia.

La burocràcia embruteix el llenguatge, eldesnaturalitza. És el refugi dels mediocres perquè els dóna una seguretat i unaautoritat que la realitat els nega. La burocràcia és contrària a la ironia. Idiotitza.Uniformitza. Quan la burocràcia diu arbeit, diu endlösung.La burocràcia anul·la l’esperit, deshumanitza. La burocràcia és el triomfpòstum d’Eichmann.

Però hi ha poesia:

Parla tambétu

Parla també tu,

parla el darrer,
digues el teu judici.

Parla―

Però no decantis el no del sí.
Dóna també sentit al teu judici:
dóna-li ombra.

Dóna-li ombra a bastament,

dóna-n´hi tanta
com repartida en saps al teu entornentre
mitjaniti migdia i mitjanit.

Mira al teu voltant:
contempla com es fa vivent la rodalia―
Prop de la mort! Vivent!
Diu veritat qui diu ombra.

Ara es neuleix emperò el lloc on ets:

A on aniràs, tan despull d’ombra, a on?
Creix amunt. Palpa enlaire.
Fent-te més prim, més imprecís, més fi!
Més fi: un fil
pel qual vol davallar l’estrella:
per allà baix nedar, a baix,
on ella es vegi feblement brillar: dinsla maror
de les paraules nòmades.

Paul Celan
(traducció d'Arnau Pons)

Dilema

2011-12-15T22:26:00.002+01:00

Sobre la taula. Em miren.

I ara, les opcions:

1) Llegir tots sis llibres alhora i embogir. Atractiva i perillosa.

2) Començar devorant-ne un, deixar-lo, començar-ne un altre, reprendre el primer, deixar el segon, tornar a deixar el primer, començar a devorar el tercer, deixar-lo, reprendre el segon... Iaixí repetidament. Habitual i caòtica.

3) Començar a llegir-ne un i prou i enterrar els altres cinc en un bosc llunyàper evitar temptacions. Assenyada i laboriosa.

4) Visitar, immediatament, la meva llibreria de capçalera i comprar-hi El compromís de Serguei Dovlàtov. Il·lusionadora.

Dear Holmes

2011-12-11T16:00:00.001+01:00

Es diu que cadaèpoca reinterpreta els clàssics i que aquestes reinterpretacions ens parlentant del poder de l’obra com de la societat que l’acull o la reacull. Sovint, es tractade recreacions que reflecteixen molt més acurdament l’època en què se situenque tots els telenotícies i 30 minutsdel món.

Per exemple, SherlockHolmes, el gran clàssic de la literatura de detectius. Se n’han fet i se’n fanpel·lícules i sèries. Doncs bé, aviat s’estrenarà la segona part de Sherlock Holmes de Guy Ritchie. N’hemvist el tràiler, la utilitat del qual, com passa ben sovint, rau en els efectesdissuasoris que ha estat capaç de generar. Aquest Sherlock és una mena de superheroi,amè, buit, espectaculament pla i insubstancial. La sort és que podem veure comcolpeja els seus adversaris en slow motion.Entreteniment? La sèrie The Adventures ofSherlock Holmes (1984) és entreteniment.

El nostre Sherlock Holmes serà sempre Jeremy Brett (1933-1995),que va protagonitzar The Adventures of Sherlock Holmes durant deu anys. Elegant, neuròtic, amb la dosi justa d’ambigüitat, amanerat,excèntric, culte, contradictori, genial i, sobretot, anglès, Brett va portarla frase de Borges a l’extrem («Pensar de tant en tant en Sherlock Holmes és undels bons costums que ens queden») i es va arribar a obsessionar tant amb elpersonatge que va crear un detectiu que, en alguns aspectes, millora el queapareix a les obres de Conan Doyle.

I per acabar, lainevitable falca musical. Avui, és clar, gentilesa de Thee Headcoats Sect.

Cementiri de La Paz, Montevideo

2011-12-08T11:40:00.001+01:00

Algú que nosabem com es diu ni on va néixer passeja per París, Jerusalem, Estrasburg, NovaDelhi, Casablanca, Montevideo, Nova York. Du panses i ametlles a les butxaques.Té aspecte de captaire, brut i desmanegat. És un geni de les matemàtiques, lafísica nuclear i el Talmud. És capaç de donar dotze interpretacions diferentsde cada verset de la Torà i parlar tres hores cada dia durant tres mesos sobrela primera paraula del Gènesi. S’escriu amb Einstein i Freud. Coneix els grecsi, de tant en tant, escriu en uns quaderns indesxifrables. Sap massa. Ésmolest. Lleig. Boig. No té amics. Alguns el comparen amb Sòcrates, d’altres ambShabbatai Tzvi, d’altres amb Nahman de Breslau. És mestre, entre d’altres, d’ElieWiesel i Emmanuel Levinás. La seva memòria és un accident de la natura: recordacada fulla de cada arbre de cada muntanya. Sap hebreu, ídix, arameu, francès,alemany, anglès, espanyol, àrab, grec, llatí, esperanto i polonès. És espia, profeta, heretge. Ho és tot i no ésres. Borges, Modiano, Kiš, Bashevis Singer, Kafka... La mort fou l’únic esdeveniment normal de la seva vida.

Què es pot fer quan es vol escriure labiografia d’algú que va dedicar la seva vida a no ser ningú? Llegiu SalomonMalka.

Antics contra moderns 19

2011-12-03T18:53:00.001+01:00

Praga, 15-10-1916

«Amor meu, un dia tan bonic i jo a l’oficina. [...] Avui un altre cop sense notícies. Sovint em dius que no reps carta, però després no menciones que la carta no rebuda t’arriba l’endemà. I ha de ser així perquè t’escric cada dia. [...]»

Franz Kafka va dedicar molt més temps a escriure cartes que no pas a cap altra cosa. Quan no les rebia Felice Bauer, les rebia Milena Jesenská, Dora Diamant, Grete Bloch, Max Brod o Kurt Wolff. Curiosament, la seva carta més famosa ―Carta al pare― no va arribar mai al seu destinatari (coses de mares). Pels que llegiríem fins i tot la llista de la compra de l’autor txec, és una gran sort que gran part d’aquesta correspondència s’hagi conservat.

De cartes que han acabat sent llegides per molta més gent de la que el remitent s’hauria imaginat mai, n’hi ha moltíssimes. Alguns exemples triats òbviament a l’atzar: Gershom Scholem-Walter Benjamin, Gershom Scholem-Hannah Arendt, Joseph Roth-Stephan Zweig, Mercè Rodoreda-Joan Sales, Anton Txèkhov-Maria Txèkhova, Gustave Flaubert-Ivan Turguènev, Albert Einstein-Mileva Marić. La llista no s’acaba mai.
Segurament el més important ―perquè no es pot saber― és: si Milena Jesenská hagués rebut un correu electrònic de Franz Kafka, li hauria fet la mateixa il·lusió?

Please Mr Postman by Martha Reeves & Vandellas on Grooveshark

Límits

2011-11-30T17:04:00.001+01:00

«Els límits del meu llenguatge són elslímits del meu món.» «El món i la vida són un.» Per tant, la vida ésllenguatge. Wittgenstein ho tenia clar. «Els límits del meu ipad o de la mevablackberry són els límits del meu món» i «el món i la imatge són un» seria laversió actual d’aquests apartats del Tractatus.

Avinguda de Clichy

2011-11-27T19:00:00.001+01:00

Louis Anquetin. Avenue de Clichy à 5 heures de l'après-midi (1887).

La importància de ser honest

2011-11-24T22:23:00.001+01:00

¿Els escriptorsactuals (qualssevol) són conscients que es dediquen al mateix ofici queXècspir, Cervantes, Kafka, Montaigne, Dickens i Tolstoi? Saben que són, encomparació, menors? Pateixen alguna mena d’angoixa pel fet de saber que nopodran arribar mai a superar Hamlet?
Una deles característiques dels genis és que van tan per davant de la resta que,sovint, ningú no els entén. El temps, però, ha acabant col·locant cadascú alseu lloc. Ara tothom sap, per exemple, que Ben Jonson no era tan bo com Xècspiri que Marlowe, tampoc. Tanmateix, la famosa angoixa de les influències a què esreferia Bloom en un gran assaig encara és actual o ja ha caducat? Fa la sensació que, percom parlen de si mateixos i dels altres, alguns escriptors d’ara ens vulguinfer creure que Xècspir va ser un fabricant de llances i Borges un magnatde l’oli d’oliva. No es tracta pas que el llegat ens paralitzi, però una micad’humilitat no fa cap mal.

Collats a la terra

2011-11-20T12:20:00.001+01:00

Hi ha un poble a l’Orient Mitjà que té quatremil anys. La seva capital és més antiga que Roma. Malgrat que els països veïnsl'hagin conquerit i esquarterat en múltiples ocasions, la religió i l’amorpels llibres l'han ajudat a no desaparèixer. A causa de les persecucions imatances que van patir, sobretot al segle XX, molts van haver de marxar d'aquestpaís, que avui en dia, encara enyoren des de molts racons del món. La seva terra,ara, és deu vegades més petita del que era. Tenen una llengua singular. Són elsarmenis.

Helena Vidalexplica que Tsézar Volpe, un dels redactors de la revista soviètica Znàmia (La bandera) va ser fulminantment destituït després que decidís depublicar, l’any 1933, Viatge a Armènia,del poeta Óssip Mandelstam. Què tenia aquest conjunt de poemes i de reflexionsque va causar una reacció de les autoritats tan dràstica? Per començar, era unaobra d’art i, segon, no es tractava del típic informe en què, sobretot, durantels anys vint del segle passat, un intel·lectual ensabonava la revoluciódesprés que presenciés in situ com eltren de la història avançava,imparable, fins a les zones més remotes del país.

Óssip Mandelstam va viatjar a Armènia l’any1930 i s’hi va estar sis mesos. Era un viatge que li feia il·lusió i pel quales va estar preparant molt de temps. Allà, Mandelstam va escriure dotze poemes(feia cinc anys que era incapaç d’ecriure res) i vuit textos en prosa. Ara podem llegir Armènia en prosa i en vers en català.

Estimo aquest poble que viu a contrapèl,

que compta cada any com un segle,

que infanta, que dorm i que crida,

retort i collat a la terra.

Amb l’orella a cau de frontera

reculls cada so, sense tria,

tot és ocre, ocre i més ocre,

en l’erma vessant maleïda.

Óssip Mandelstam

(traducció d’Helena Vidal)

Tendències

2011-11-16T23:24:00.001+01:00

Afortunadament jafa temps que se sap que la historiografia i l’objectivitat no van de bracet. Ésper això que desqualificar qualsevol historiador amb l’únic argument que, detant en tant, se li veu el llautó és, sovint, un exercici de cinisme. Si a aixòhi afegim que el poder polític tria la versió de la història que més li convé,potser entendrem per què a Catalunya, es va preferir, a partir decert punt, d'acceptar com a definitiva la descripció de la nostra història i delnostre caràcter que va fer Jaume Vicens Vives (1910-1960) en detriment d’altresopcions. Aquesta elecció, gens desinteressada, va deixar a l’ombra, perexemple, un historiador de la talla de Ferran Soldevila (1894-1971), que va serqualificat de romàntic i de poc rigurós. Però, és clar, les polítiques de peixal cove i de seny s’havien de justificar d’alguna manera i què millor quecercar el suport intel·lectual d’un historiador tan ambivalent com els quil’havien triat. Tanmateix, Vives no va ser sempre ambivalent, fixeu-vos, sinó, enaquest fragment extret de España. Geopolítica delestado y del imperio (1940):

«En los nuevos rumbos hacia las metasancestrales, el idioma y la raza son los promotores de las energíasgeopolíticas que crean e impulsan el movimiento histórico. En este sentido, el panhispanismotiene sólidos puntos de arranque en la Biología y en la Historia.»

Al costat d’aquestamostra d’objectivitat extrema, el romanticisme de Soldevila és glòria.

Ara: l'argument que més ens fa decantar cap aSoldevila és Hores angleses (1925-1929)un deliciós dietari de la seva estada a la Universitat de Liverpool. Es tractad’una mostra de finor, cultura, ironia i bellesa expressades mitjançant unaprosa elegantíssima. Una joia.

Camarades

2011-11-12T12:33:00.001+01:00

Tot llençantpropaganda a la paperera del replà de l’escala, m’adono que els camins de lalògica electoral són insondables. Si no, no s’explica com cap assessor amb dosdits de front pot acceptar semblances tan evidents i reprovables com les que hitrobo. Que el líder dels 65.000 espantats per l’origen dels habitants de la seva domus (que voldrien convertir en búnquer)tingui el detall de no aparèixer cara al sol, brandant l’espasa de Sigfrid, ies conformi amb intentar semblar una rèplica nostrada de Jörg Haider té unacerta lògica (dins del pensament aneuronal que caracteritza aquesta gent), peròque els caps d’un partit regionalista de centre dreta apareguin imitant laimatge de dos dels personatges més sinistres de la història, causants demilions de morts, no té nom. Si és una broma, no fa gràcia, i si no ho és, lacosa és molt més greu.

A L’imperi (no hi ha edició en català), Ryszard Kapuściński recorda quea la seva Polònia natal, al col·legi, de petits, els ensenyaven l’alfabetcomençant per la essa. Així, ben aviat serien capaços de pronunciar el nom del líder queels havia de dur al paradís. A aquest parell de perfilats que esguarden l’horitzóamb posat de visionaris i la bandera catalana al fons els haurien d’haver ensenyat l’abecedari començant perla ve baixa. De vergonya.

Herois quotidians

2011-11-08T16:33:00.001+01:00

James Hunterexplica que una nit anava en tren i que un passatger del mateix vagó tenia unradiocasset a la falda d’on sortia una música no gaire forta. En general, estracta d’un moment desagradable: ningú no hauria d’obligar ningú altre a sentirres que no vulgui. Però resulta que del radiocasset en sortia una cançó de Sam Cooke i, és clar, alguns passatgers somreien i n’hi havia que fins i tot movienels peus una mica (hem de dir que això va passar a Anglaterra). Va seraleshores que Hunter va decidir que volia dedicar la seva vida a fer música comaquella. Música que va directa al cor i als peus. Però no tot és perfecte: l’any 2006 el vannominar ―vés a saber per què―pels premis Grammy. La sort és que no va guanyar.

Deconstruïm una mica?

2011-11-05T14:43:00.001+01:00

Introducció: Jacques Derrida(1930-2004) ―de vegades més pensador juganer que filòsof― va reflexionar profundamentsobre el concepte d’aporia. Una aporia és un raonament en el qual apareixenparadoxes irresolubles. Derrida va considerar que el regal, l’hospitalitat, elperdó i el dol es configuren en apories. Avui, per raons d’actualitat, ensfixarem en el regal. (Avís: parafrasejar el deconstruccionista mésdeconstruccionista de tots és missió impossible, però ho provarem.)

Nus: Un regal genuí no es potpercebre com a regal. Per què? Doncs perquè el regal genuí resideix més enllàde les oposicions donar-rebre. Qualsevol resposta (equivalència o recompensa)significa destruir l’ànima del regal genuí. Per Derrida, fins i tot un simple «gràcies»anul·la el regal perquè prova de ser-ne una equivalència quan, evidentment, noho és. El regal no es pot deslligar de la resposta que, invariablement, qui el repha de donar. I, com que el regal està lligat a la resposta que el segueix,esdevé una imposició per al qui el rep. Sabem que hi ha qui regala esperantnomés aquesta resposta. Derrida, doncs, mostraque no es pot disassociar donar de rebre i d’agafar. (Tot un juganer, com dèiem.) Un regal genuí requereixl’anonimat de qui el fa i això eliminarà que aquest se’n pugui beneficiar.

Desenllaç: El millor regal és elque es fa sense ser-ne conscient (així evitem l’autosatisfacció típica desprésde donar-lo) i aquell que qui el rep tampoc n’és conscient, de rebre’l, perquèsi sap d’on prové, respondrà i ja hi tornarem a ser. Vet aquí una aporia, doncs.

Aportació personal: Les aporiessón sovint simples jocs de paraules. Si el regal són records o estimació(els regals perfectes, sens dubte) l’aporia derridiana es desfà. No hi ha res aretornar perquè qui dóna no espera res a canvi i, de fet, pot ser que no sàpigani que dóna. O potser sí, tant se val: no sempre cal pronunciar allò que és evident.I tampoc no passa res per donar les gràcies, encara que tampoc no calgui. Gràcies,doncs.

Sort d’en Calvini en Hobbes que ens ho aclareixen tot:

La religió catalana

2011-11-01T17:14:00.002+01:00

Francesc Pujols (1882-1962) voliafundar una religió catalana basada en la ciència i no pas en el mite. Una religiócontrària al misteri i sense creients, tan sols amb convençuts. Doncs bé, encaraque no és exactament el que en Pujols proposava, ciutadans de Catalunya, ja latenim aquí: la religió catalana es diu Barça. I té un oracle i tot. Un oracleencarnat en entrenador de futbol. Hem passat de Delfos a Sant Joan Despí; somaixí, nosaltres. Cal dir que aquesta religió catalana, com totes, embafa,esgota i deprimeix. Que som un país malalt, ja ho sabíem, però que els calmantspel dolor hagin de passar per convertir-nos, tant sí com no, en experts enlesions al bíceps femoral (els que no som futbolistes en tenim, d’això?) i ensi és reglamentari o no embenar-se els turmells amb un color diferent del delsmitjons, és molt cruel.

I no és pas queens mirem la massa enfervorida per sobre l’espatlla i amb el nas arrufat. De capmanera. Ens encanta com juga el Barça (sobretot el de bàsquet, què hi voleufer) i no gosaríem mai afirmar que la capacitat verbal del nostre oracle noestà per sobre de la mitjana de senyors que es posen un xandall i dirigeixennois que van en calça curta. Simplement estem esgotats. No podem més. Estem apunt de fer-nos agnòstics i no descartem l’ateisme. I mira que ensfeia gràcia, això d’una religió catalana.

Caos sinàptic

2011-10-29T11:40:00.002+02:00

Tard o d’hora, arriba un moment en què pel nen les paraules deixen de ser únicament sons i esdevenen món. És de més grans que, encegats per la utilitat, decidim de transformar els mots en eines de comunicació i, ben sovint, d’incomunicació. De petits, qualsevol realitat té infinites interpretacions, totes mítiques i és per això que recuperar la mirada infantil ens permetria de reviure l’estat de fascinació absoluta pel món. El calendari del nen és etern, el temps encara no existeix. Cada instant és una vida que, a poc a poc, es va creant amb els primers mots.

De petits, tot és absolut; res no és relatiu. Després arribaran la raó i l’eficiència per malmetre la saviesa del nen que els adults definirem, des del cinisme i la frustració, com a ingenuïtat. Abans que la realitat sigui filtrada per l’experiència i la raó, és quan més comunió podem sentir amb el món i això acostuma a passar abans de descobrir fins a quin punt ens absorbeix la paraula «jo».

La sort, però, és que no tot està perdut: els poetes s’encarreguen de recuperar el poder primigeni de la paraula, tot rescatant-la de l’experiència. El poeta, doncs, garbella i ens retorna significats i sons; neteja i puleix les pedres precioses amb què, sense saber-ho, jugàvem de nens. És ara, d’adults, que reconeixem com n’arriben a ser, de precioses, perquè som conscients de fins a quin punt les hem embrutit.

Bruno Schulz escrivia perquè volia «madurar cap a la infantesa». Per a alguns, llegir i escriure (que és el mateix) és retornar al moment en què tot és possible, no pas per idear realitats paral·leles, sinó per penetrar en la quotidianitat i extreure’n tot allò que l’experiència ignora, perquè el miracle sorgeix d’entre els detalls que passen per alt.

Regions de la gran heretgia

2011-10-25T15:49:00.000+02:00

Quan teniadivuit anys, un noi polonès de nom Jerzy i de cognom Ficowski va llegir unllibre. El que hi va trobar, el va trasbalsar tant que va decidir d’escriure immediatamentuna carta a l’autor. La va dirigir, doncs, a Pan Bruno Schulz. Llastimosament, les paraules que va abocar ambtant d’entusiasme en aquells fulls no van arribar mai al seu destinatari perquèKarl Günter, membre de la Gestapo, havia disparat un tret al clatell de Schulz feiamolt poc. Ficowski va decidir de dedicarla seva vida a esbrinar tot el que pogués sobre l’escriptor que l’haviacaptivat amb una força tan misteriosa: durant més de seixanta anys va recollir dibuixos icartes de l’autor de Drohobycz amb una fixació i tossudesa dignes de Max Brod. Aixídoncs és, en gran part, gràcies a l’esforç de Jerzy Ficowski que l’obra deBruno Schulz va poder ser coneguda arreu. Però Ficowski va ser, a més a més, unpoeta destacat i va traduir obres de l’ídix, rus, romanès, espanyol i romaní alpolonès. Es va convertir, també, en un gran coneixedor i propagador de la cultura delsgitanos polonesos, amb els quals va conviure de 1948 a 1950.

Tanmateix, alseu país va ser ignorat per la intelligentsiai el poder polític, i les seves obres van ser prohibides a partir dels anys 70. Ficowskies va situar sempre al costat dels perseguits i això, alguns, no ho perdonenmai. Ficowski no apareix als manuals d’història de la literatura polonesa. Vamorir l’any 2006. El dia del seu enterrament, un violinista gitano va tocar unamelodia tradicional al costat del taüt. Com Schulz, Ficowski havia triat elcantó dels heretges.

El sant bevedor

2011-10-21T00:38:00.000+02:00

«Un bloc lleig de ciment cobreix la sevatomba amb aquesta inscripció:

JosephRoth

PoèteAutrichien

26-9-1894– 27-5-1939

Un horrible bloc gris, sense símbolsreligiosos. Sense creu, ni estrella de David.

Vaig recordar Berlín, aquella nit al Lunte,en què Roth em va confessar el desig que la frase de Kleist fos gravada a laseva tomba: “La veritat és que a mi no se’m podia ajudar a la Terra”.» Ho explica Géza von Cziffra.

Roth sempre exagerava. Ludwig Marcuse, amic seu, ho va resumirmillor que ningú: Roth va convertir la seva vida en poesia. No mentia;poetitzava. I això acaba fent mal.

De Kingston a Ripoll

2011-10-18T20:37:00.001+02:00

De vegades, elsviaranys osmòtics són insondables. Ja em direu sinó com pot ser que, tot moventels peus al ritme de Fu Manchu (singlede Mr Desmond Dekker and The Aces de l’any 1968), una connexió sinàptica estrambòtica, però ambcerta base científica, ens deixi glaçats en fer-nos presents una senyoreta veneçolana [perdó, m’acaben dedir que és colombiana],de cognom Ripoll i de malucs bellugadissos, les cançons de la qual hem sentit semprede refiló i mai amb interès.

(Com a aficionats a l’ska i al rocksteady som conscients del sacrilegi que significa l’osmosi musical d’avui i per això demanem disculpes als lectors que també estimin els ritmes jamaicans.)

Pobrets

2011-10-16T00:30:00.000+02:00

Hermenèutica del suïcidi

2011-10-11T16:20:00.001+02:00

«Dans une situation sans issue, je n’ai d’autre choix que d’en finir. C’est dans un petit village dans les Pyrénées où personne ne me connait que ma vie va s’achever.

Je vous prie de transmettre mes pensées à mon ami Adorno et de lui expliquer la situation où je me suis vu placé. Il ne me reste assez de temps pour écrire toutes ces lettres que j’eusse voulu écrire.»

Aquestes paraules són l’única prova que hi ha que Walter Benjamin se suïcidés a Portbou una tarda de setembre de 1940. No les va escriure ell: les trobem en una lletra que Henny Gurland va enviar a Theodor Adorno, amic íntim de Benjamin. Gurland explica que la va copiar de l’original (que ella mateixa havia destruït). Henny Gurland era una de les les persones que havien arribat a Portbou amb Benjamin després de creuar la frontera a peu. Malgrat la debilitat de la tesi del suïcidi, tots els referències biogràfiques sobre Benjamin afirmen que es va llevar la vida, segurament desesperat perquè les autoritats espanyoles no li permetien que travessés la península i arribés a Lisboa, des d’on pretenia creuar l’Atlàntic.

A Qui va matar Walter Benjamin? (2007), el director argentí David Mauas prova de reconstruir les darreres hores de la vida del pensador berlinès. En aquest procés, Mauas descobreix la immensa quantitat d’irregularitats i contradiccions que la documentació oficial aporta al cas. A través d’una sèrie d’entrevistes a personatges del poble (alguns d’aquests testimonis són impagables) i a experts en l’obra del filòsof alemany, Mauas posa en pràctica la concepció benjaminiana de la història, sabent, per tant, que no arribarà a cap conclusió definitiva. És aquí on la reconstrucció dels darrers moments de Benjamin esdevenen ficció, misteri i mite (la famosa cartera plena de textos que suposadament Benjamin duia a sobre i que va desaparèixer, per exemple). Si Benjamin era un pensador difícil de classificar, Qui va matar Walter Benjamin?, n’és un equivalent fílmic. A través d’aquest documental Mauas demostra que la història té múltiples cares i que la veritat, sovint, és la que mai ningú no arribarà a veure.

Escenaris

2011-10-08T10:40:00.000+02:00

«Un escenari desconegut.» «L’escenaripolíticosocial.» «L’escenari hipotètic d’unes eleccions avançades.» «L’escenaridel partit pot canviar durant la segona part.» «Un nou escenari després delconflicte.» La metàfora s’escampa com una taca d’oli. Som en un escenari ple denous escenaris.

Tenint en compte el grau de comèdia queexhibeixen la majoria dels qui empren aquests termes i la tragèdia quesignifica haver de sentir-los, escenariés una paraula escumosa tan estúpida com apropiada.

Fa quasi 400 anys, l’oracle xecsperià jaens avisava del que podia passar: a AsYou Like It, el Bard d’Avon fa servirun personatge cínic i presumptuós (Jaques) perqué desenvolupi la imatge del móncom a escenari.

All theworld's a stage,
And all the men and women merely players;
They have their exits and their entrances,
And one man in his time plays many parts,
His acts being seven ages.

Potser algú hauria de recordar a aquests jaques moderns que no ens calen apuntadors.

Goig pop

2011-10-05T19:28:00.002+02:00

Hi ha qui creu que el millor pop (parlem de música) és anglès o nord-americà o australià. Pot ser... Bé, no; no pot ser. Resulta que és escocès. I per què? Doncs perquè Norman Blake és escocès.

Va, d’acord, farem l’esforç d’explicar-ho als qui no hagin sentit parlar abans de Mr. Blake. Som-hi. Aviam: quantes cançons de pop estan bastides amb tres o quatre acords? La resposta correcta és moltíssimes. Bé, doncs en Norman Blake és un senyor (quarant-sis anys d'aquí a quinze dies justos) que fa més de dues dècades que, de tant en tant, agafa una guitarra acústica, ajunta uns quants acords (aquells ―do-fa-sol o la-re-mi o sol-re-la― amb què molts hem martiritzat les nostres abnegades famílies des d'adolescents), escriu una lletra senzilla i alegre, i, apa, ja ha compost un nou himne. Perquè en Norman Blake dels Teenage Fanclub no escriu cançons, escriu himnes. Ara, aquest cop s’ha passat: a When I Still Have Thee n’hi ha cinc, d’acords.

Wakefield

2011-10-01T02:37:00.000+02:00

Un matrimoni burgèsviu a Londres. Un bon dia el marit ―l’anomenarem Wakefield―diu a la seva esposa que ha de fer un viatge. I se’n va. Però no en fa cap, deviatge. El que fa és traslladar-se a un pis del carrer del costat de casa sevai viure-hi vint anys sense que ningú no ho sàpiga. Ell no ho havia planificatpas, això. Al començament era una broma i prou, però el temps passa i Wakefieldno torna. Des del seu nou apartament, veu casa seva i, fins i tot, la senyoraWakefield, espantada al principi i conformada en la seva tristor més tard. Quantothom ja fa anys que el fa mort, un vespre, entra a casa seva i, com si res nohagués passat, es converteix en un marit exemplar fins al final dels seus dies.

Així comença «Wakefield»,un dels relats més notables i coneguts de Nathaniel Hawthorne (1804-1864). La resta de lanarració és la recreació dels vint anys en què el marit viu fora de casa seva. Lesdisfresses abans de sortir al carrer, la solitud, la manca de raons sòlides perun comportament tan excèntric, la incertesa, l’anonimat enmig de la massa, labogeria, la vanitat i l’egoisme, la inèrcia i l’exili d’un mateix. El relat és,de fet, una mostra de com Hawthorne és capaç d’estructurar una narració apartir d’una anècdota. L’escriptor nord-americà conversa amb el protagonista, l’interpel·la,el renya.
«Wakefield» ésun relat modern escrit el 1835. Hi ressonen les veus de Poe, Melville, Benjamin, Baudelaire, Kafka (que segurament no hauriadeixat mai tornar a casa el protagonista del relat) i, és clar, Borges. Un granescriptor crea els seus precursors, diuen.
«Wakefield» sembla un somni. Hawthorne va morir mentredormia.

Antics contra moderns 18

2011-09-27T16:23:00.000+02:00

Col·leccionarcom cal és una manera d’intentar aturar el temps; és un esforç quasi desesperatper doblegar, encara que tan sols sigui una mica, la seva aparent linialitat.És per això que sempre és més importat col·leccionar que allò que es col·lecciona.Col·leccionar és recordar, reviure. Com escriu Walter Benjamin a «Desempaquetola meva biblioteca», és el col·leccionista que habita en les possessions i no al’inrevés.

Doncs bé, perculpa d’un tipus d’impressió barroer, les entrades de cinema ja no es podencol·leccionar. La tinta efímera ens força a l’oblit. La part bona és que cadacop fan menys pel·lícules memorables.

Reporterisme intrèpid des de La Pedrera

2011-09-24T12:54:00.002+02:00

La conferència ha de començar a les set de latarda. Doncs no. A les set encara som al carrer, davant La Pedrera, fent cua. Vint-i-cincminuts després l’organització es disculpa i diu que no tornarà a passar. Peròés que ja ha passat. Bé, tant se val: estem asseguts i Grossman i Villatoro són a l’escenari. Tambéseuen. Grossman, a la dreta i Villatoro, a l’esquerra. Al mig hi ha una tauletaamb ampolletes d’aigua i un parell de llibres. Darrera la tauleta hi ha unalàmpada molt alta de color taronja. Comencen. Villatoro ens diu que serà un diàleg. Però quanGrossman respon, es treu el cascos de la traducció, cosa que Villatoro no faquan Grossman parla.

Ben aviat, Villatoro ens avisa que laconversa no serà de tipus periodístic i que, per tant, la literatura enserà el fil conductor. És un avís queprovoca alguna cara de decepció i, pel cap baix, una alegria. Ladecepció canvia de bàndol quan es demostra que no, que a banda d’un parell de preguntesdedicades a la seva obra, la majoria són sobre el conflicte entre Israel i elspalestins. Grossman, és clar, no defuig el tema, per bé que en algun momentprotesta simpàticament: «A Itàlia em van preguntar si el fet que elprotagonista d’una novel·la meva tingués la cama trencada significava eltrencament del somni sionista. Li vaig respondre que no: els israelians, devegades, també ens trenquem la cama». I és que en Villatoro havia fent unapregunta semblant a la de l’astut perodista italià.

Quan Grossman parla de literatura (ésescriptor, no ho oblidem) és captivador. La literatura és la seva vida. Laliteratura l’ha consolat en moments personals duríssims; li serveix perposar-se en la pell de l’altre, l’ajuda a comprendre’s una mica. Grossman s'escriu i, per tant, ens escriu. «No usenganyaré ―confessa afablement, cap al final― preferiria ser a casa meva escrivint, que nopas aquí». Doncs durant una hora i escaig ens alegrem molt que no sigui a casaseva escrivint i que sigui aquí.

Memòria

2011-09-20T15:16:00.002+02:00

Recordar vol dirseleccionar. De vegades aquesta selecció és conscient, però en la majoria decasos, no. I és que la memòria és ingovernable. Per aixòla literatura també n'és, d'ingovernable. La memòria és informació, però no en el sentitque es dóna avui en dia a aquesta paraula, que ha esdevingut sinònim de desmemòria. Mai no hi havia haguttants arxius, biblioteques i museus, mai no s’havia parlat tant de la memòriahistòrica (existeix la memòria ahistòrica?). Però hi ha tanta informació, que no n’hi ha. «Informació» és visitar Sant Google i veure els telenotícies.
La memòria és record, emoció i, sobretot, oblit perquè si ho recordéssim tot, no podríem viure. Borgesi Proust ho sabien i, més cap aquí, Jesús Moncada, per exemple, també. Per aixòa tots tres els agradaven els diccionaris.

Bookshops

2011-09-17T14:17:00.000+02:00

No se sap què és una llibreria de segona mà fins que no se n'ha explorat una a la Gran Bretanya.

El Danubi

2011-09-13T22:21:00.002+02:00

No he llegit totel que s’ha escrit sobre El Danubi deClaudio Magris, però suposo que el recurs de comparar el recorregut d’aquestriu amb l’estructura del llibre ja l’ha fet servir algú abans. Però com quel’originalitat mai no ha estat el nostre fort, insistirem en aquesta idea. El Danubi és un llibre ple de llibres,n’esmenta, en suggereix, en fa imaginar, en crea, talment com si fossinafluents del corrent imparable de referències i coneixements inabastables queMagris ens ofereix. Per les pàgines d’aquest homenatge monumental naveguenHeine, Kafka, Lev Bronstein, Goethe (i la seva dona), Musil, Freud, FrancescJosep I, Marc Aureli, Lukács, Elias Canetti, Wittgenstein, Otto Weininger,Sissi i molts altres.

A El Danubi, Magris ens demostra queencara es pot viatjar sense fer turisme. Resseguir el camí dels qui ja l’hanfet i escrit anteriorment esborra el pas del temps i acompanya l’home que viatjasol. Des de l’anècdota que fecunda el mite del naixement del riu, fins a laseva desembocadura, el geni de Trieste ens ofereix el que de debò val la penad’una part d’Europa tan sanguinolentacom vessant de cultura. D’una cultura que hauriad’estar a l’abast de tothom. Com aquest llibre.

Soterranis

2011-09-09T23:56:00.003+02:00

No ho afirmoperquè dubto, però em fa la sensació que el millor, per evitar que albirinfragments d’un horror impossible d’assimilar, és ensenyar als nens a respectarels animals, però no a venerar-los. Pot semblar cínic, però no vol ser-ho. Elshumans i els animals som en dos bàndols diferents. No he dit contraris. Aixòs’ha traduït, ben sovint, en tragèdies ―que sempre han patit els més dèbils― deproporcions còsmiques. Es veu que els humans som incapaços de deixar que lanaturalesa segueixi el seu curs. Però és que la naturalesa tampoc no ensacarona gaire sovint.
La civilització ―osigui, l’escisió― es construeix sobre la sang de milions de víctimes. I la delsanimals ocupa el darrer escalafó. Claudio Magris ho expressa molt millor quejo: «Al soterrani més inferior, fonament de tot l’edifici que al pis superiorofereix un concert de Mozart o un quadre de Rembrandt, habita el dolor del’animal, corre la sang de l’escorxador». Llavors, no hi ha alternativa? El queno hi ha és una solució perfecta. Perquè la devoció ecologista em sembla exagerada,però qualsevol mena de maltractament a un animal és obscena i fastigosa. Respecte,doncs. Que no es nota gens que som animals racionals.

Generar mecanismes

2011-09-06T00:25:00.001+02:00

Som enginyers? Treballem en una fàbrica? Estem envoltats de màquines? Ajustem engranatges? Dissenyem peces? No; som en una escola. Hi ha nens, guixos, taules, fins i tot llibres i, tanmateix, es veu que hem de generar mecanismes.

Per si no estava clar

2011-09-03T14:15:00.003+02:00

Tot ego és una exageració
i el teu és un petit monstre o monstruet,
una mena de petit doctor Goebbels oBabalcava
furoncolós, obsessionat a fer-te
la pròpia propaganda o autobombo.

Bartomeu Fiol

(El que jo no tinc clar és qui o què s'amagadarrere del nom «Babalcava». Si algú ho sap, si us plau, que m’ho digui.)

L'home que es va perdre

2011-09-01T20:54:00.000+02:00

Cinc mil infants xinesos apareixen de cop i volta a Mèxic. Tots els ocupants del Palau de la Presidència suec es desperten, un bon matí, al mig del Caucàs. Algú roba La masia de Miró i, poc després, es troben sis rèpliques clavades a l’original. El protagonista de tot plegat és Lluís Frederic Picàbia, un home que s’avorreix. Un bon dia perd un objecte valuós. A partir d’aleshores, no se li acut cap altra cosa que començar a perdre tot el que pot i més per, així, sentir l’emoció i la incertesa alhora d’intentar recuperar tot allò que extravia. La cosa se li escapa de les mans, sobretot quan apareixen dos socis ben peculiars: el general xinès Puh Nien-xà i un nord-americà anomenat Miller que sembla que hagi sortit directament de El Mestre i Margarida.

L’home que es va perdre (1929) és un llibre que conté moltes sorpreses. Amors apassionats, princeses orientals, viatges als llocs més insospitats del planeta, missions secretes… La prosa de Trabal és planera i alhora rica i elegant. Literatura de l’absurd? Pot ser. Banal? Ni de bon tros tant com sembla. Aquesta novel·la breu de Francesc Trabal (el nom del qual sempre que se cita ―o sigui, quasi mai― s’associa al de Pere Calders i Quim Monzó) pertany al tipus de literatura «de segona línia», com molts la qualificarien, que tant entusiasmava Borges, per exemple. L’home que es va perdre és al mateix nivell que algunes obres delirants de Chesterton, especialment The Club of Queer Trades i The Man Who Was Thursday. Realitat, fantasia, la lluita absurda contra el pas del temps i contra la rutina. L’home que es va perdre té vuitanta-dos anys, però és un llibre ben actual i, sobretot, digníssim.

I l’argument definitiu: una obra en què el barber del tsar és català i es diu Jaume Sans no pot decebre.

Heretges nostrats

2011-08-30T00:26:00.000+02:00

Les més aviat esperpèntiques mostres de suport i de rebuig als world tours que els diversos pontífexs romans van fent intermitentment des de fa unes dècades són un espectacle televisiu al qual ja ens hem acostumat. Crits a favor d’un home gran que saluda des de dins d’un vehicle que avança lentament i, més enllà, les pancartes i les protestes dels qui hi estan en contra i que topen amb la policia. Normalment, la cosa no passa d’aquí.

En canvi, fa cinc-cents anys tot plegat era ben diferent. Per exemple, a mitjan del segle XVI, un català va ser acusat de: «[haver] negat l’autoritat i potestat del Summe Pontífex [...] i que el nom de Papa no escau al Romà Pontífex ni anomenar-se Pontífex, perquè no és nom catòlic, perquè en Crist, que fou vertader Pontífex, s’acabà el vertader pontificat i sacerdoci.»

Són unes paraules que als pancartistes anti-Papa d’avui en dia els farien riure. Però cinc-cents any enrere, una cosa així et costava la vida.

Pere Galès i Reiner va néixer a Ulldecona el 1537 i va morir a Saragossa, empresonat per la Inquisició espanyola, quan tenia cinquanta-vuit anys. Va ser un dels humanistes més importants d’aquest país. Protestant, va rebutjar sempre el radicalisme romà i el calvinista. Va ensenyar filosofia a França, Itàlia i Ginebra. Fou íntim amic de l’arquebisbe de Tarragona, del bisbe de Vic i Tortosa i d’humanistes de la talla d’Isaac Casaubon. Quan tenia vint-i-sis anys, va ser torturat per la Inquisició i el van deixar cec d’un ull per haver dit que es podia menjar carn cada dia de l’any. Era el preàmbul del que passaria un temps després. Galès va morir a la presó, a Saragossa, el 1595. Després de mort, aquell mateix any, el Sant Ofici el va condemnar per hugonot i per això, el set d’abril, el seu cos va ser desenterrat i cremat.

Sembla que els inquisidors també en van cremar el record perquè, a banda del gran Josep Trueta a L’esperit de Catalunya, trobareu molt poc escrit sobre en Galès. Potser a Sàpiens en parlaran algun dia.

Cymru

2011-08-27T00:25:00.000+02:00

Fantasia d’adolescència: viure i treballar en un far. La solitud. Els mobles de fusta. Les onades. La solitud. Els llibres. La música. La solitud.

L’autocompassió de l’adolescent acostuma ser tan hilarant com sincera. Sort de la realitat que, tard o d’hora, arriba. Ara: per si de cas, el far ja està localitzat. És a Gal·les.

Més comèdia

2011-08-23T23:37:00.003+02:00

El 28 de setembre de 2002, Josep Palau i Fabre va escriure un article a l’Avui. L’1 d’abril de 2004, Ricard Salvat també en va escriure un al mateix diari. Els guardo. De fet, són quasi pastats. El primer es titulava «Teatre Nacional de Catalunya?» i el segon, «TNC: 23 anys de terra cremada». Ambdós escriptors es planyien que el Teatre Nacional de Catalunya no es fes el que se suposa que ha de fer un teatre nacional, això és: ajudar a popularitzar i revisar un repertori que, un cop sigui conegut pel màxim nombre d’espectadors, generi tota una sèrie de debats sobre el que aquestes obres signifiquen per la societat que les ofereix, les rep i que, fins i tot, les recicla. Que el teatre català no té el repertori de l’anglès, el francès o l’espanyol? I és clar. Però en té. Tant Palau i Fabre com Salvat donen noms: Joan Ferrandis, Francesc Fontanelles, Joan Ramis, Jaume Tió, Francesc Vicens, Josep Robrenyo, Pitarra, Josep Pous i Pagès, Josep Carner, Ferran i Carles Soldevila, Carme Monturiol, Maria Lluïsa Algarra, Salvador Espriu, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Rafael Tasis, Odó Hurtado, Joan Brossa, Eugeni d’Ors, Blai Bonet, Rusiñol... (La llista d’en Salvat inclou en Palau i Fabre, també.)

Al seu article, l’autor de Poemes de l’alquimista escriu: «La funció del teatre és la de servir de mirall, en una forma o altra, a la societat; desvetllant-la, fustigant-la, exaltant-la, etc.» Parlar de funcions i d’art alhora em posa una mica nerviós però, com que en Palau i Fabre, de teatre i de moltes altres coses en sabia immensament més que jo, acceptarem la seva definició. I, si l’acceptem, el TNC hauria de tancar.

I ara unes quantes xifres (que es veu que tot escrit seriós n’ha d’incloure):

Temporada 2001/2002 (coincideix amb l’article d’en Palau i Fabra). El TNC va oferir (amb pagament previ d’entrada ―cara―, és clar) setze espectacles, dels quals cinc van ser a la Sala Gran. Dels setze, sis van ser d’autors catalans i de les cinc obres a a Sala Gran, només una (La filla del mar) era d’un autor català.

Temporada 2003/2004 (coincideix amb l’article d’en Salvat). El TNC va oferir (els preus van ser una mica més cars) vint-i-dos espectacles. Dotze van ser d’autors catalans. A la Sala Gran es van fer set obres, dues d’autors catalans (Guimerà va repetir i l’altre espectacle van ser uns concerts de Joan Isaac).

Temporada 2010/2011 (ja acabo). Divuit espectacles, onze d’autors catalans. Sis a la Sala Gran, dos d’autors catalans (calia celebrar el centenari d’en Maragall; l’altre és un espectacle relacionat amb l’òpera).

En Salvat diu que el TNC volia seguir el model de la Comédie Française. Molt bé. Vaig al web de la Comédie Française i hi trobo (saison 2011-2012): Molière, Duras, Racine, Saint-Exupéry, més Racine, Marivaux, més Molière, Feydeau, més Racine i d’altres noms que no conec, però que semblen francesos. Sí, també hi ha Txèkhov, Goldoni i Brecht.

Aquí la comèdia ja fa anys que dura.

La comèdia de la vida

2011-08-20T14:45:00.000+02:00

Vosaltres, els vius (Du levande, 2007) del director suec Roy Andersson és una pel·lícula poc convencional. Absurda, grotesca. D’aquelles que molts ―precipitadament― titllarien de presa de pèl. Tanmateix, té algunes escenes memorables:

Bruixes

2011-08-17T14:30:00.000+02:00

Hi havia una vegada una noia bellíssima. Es deia Agnès Bernauer, era filla del barber d’Augsburg i la van assassinar quan tenia vint-i-cinc anys. El 12 d’octubre de 1435, el duc Ernest de Baviera la va fer ofegar al Danubi. I per què? Doncs perquè la noia s’havia casat amb Albert, fill del duc, i, a causa del seu carisma i origen humil, representava un perill per la política dinàstica i, per tant, per l’ordre de la regió. Agnès va ser acusada de bruixeria i ja està. Bé, «ja està» no, perquè va costar molt d’ofegar-la. Es veu que es resistia i li van haver de lligar els cabells en un tronc que van clavar al fons del riu. Compungit ―algunes fonts escriuen «sincerament compungit»―, Ernest va fer construir un monument fúnebre en honor a la noia. Ja no hi havia perill.

I l’Albert? Diuen que, al principi, es va enfadar molt però, com que era un noi pragmàtic i un bon fill, es va casar amb una noia més del seu estatus i va heretar el ducat sense cap problema.

Si a algú tot plegat li recorda una història una mica més contemporània, que esborri aquesta associació d'idees de la seva ment ara mateix.

Quadradets

2011-08-15T16:38:00.000+02:00

Sense saber ben bé per què (o potser perquè no volem reconèixer la immensa quantitat de prejudicis que ens conformen el pensament) ens anem tancant en el nostre quadradet. No és que no hi hagi ganes d’eixamplar-lo, però quan cerquem, cerquem allò que sabem que ens agradarà. Que ens soni familiar. I, a sobre, després pregonem les nostres troballes com si haguéssim assolit una fita especial. Això és conèixer limitadament.

Wassily Kandinsky. Farbstudie Quadrate (1913).

Parlem de literatura, per exemple. W.G. Sebald, per exemple. Del magnífic Sobre la història natural de la destrucció anem a parar a Austerlitz i vet aquí que descobrim, avergonyits, que el nostre quadradet no és més ampli perquè no volem. Com pot ser que hàgim tardat tant a llegir res de Sebald? La resposta és clara: perquè no hem volgut fer-ho abans. Ara en llegirem tot el que poguem i més, és clar. I ja tindrem un altre habitant dins del nostre quadradet. Parlarem de Sebald a tothora i amb tothom, com si sempre hagués estat aquí. Potser podrem amagar el nostre conformisme una mica més. Es fa estrany reconèixer un error tan gran quan sovint ens sentim dir que la nostra curiositat no té límits. Ens ho han repetit tant que ens ho havíem cregut. Sí que en té, de límits; sí. I ens els posem nosaltres mateixos. Com sempre.

Antics contra moderns 17

2011-08-14T11:23:00.000+02:00

Ja advertia, fa quasi dos anys, que la paraula clau d'aquesta secció és estètica.

Dilemes existencials

2011-08-11T10:51:00.001+02:00

Sempre m’he preguntat en quin idioma cantaríem si tingués un grup (tranquils, no passarà ni una cosa ni l’altra). El que tinc clar és que faríem pop de tres o quatre acords (no en sé ajuntar gaires més), amb moltes harmonies vocals (la qual cosa, amb aquesta veuota que Déu ha tingut la gràcia de concedir-me, em desplaçaria directament a la posició de mànager o de compositor a l’ombra, que sempre queda bé); que cap cançó nostra no depassaria els tres minuts i trenta segons, i que si algun periodista despistat cometès l’error d’entrevistar-nos parlaríem més d’altres grups que de nosaltres. Però tornem a l’idioma. L’anglès és molt temptador, no pas per allò d’arribar al màxim nombre de gent perquè llavors cantaríem en xinès, sinó perquè els Teenage Fanclub canten en anglès. Que, ben mirat, seria tan absurd com escriure en polonès perquè en Bruno Schulz ho feia així. Per tant, em sembla que ens decantaríem pel català. I, més, després de veure com de bé se’n surt l’Euros Childs en gal·lès.

I fins aquí el pensament profund del dia. Deu ser l'estiu.

El temps

2011-08-09T22:59:00.000+02:00

El temps no és linial. És més aviat flexible. Els fets històrics no són aquells fets històrics fins que han passat. Per entendre’ns, Leonardo da Vinci no sabia que era un home renaixentista perquè aleshores el Renaixement no existia. Va existir després. I Kafka és més contemporani nostre que Paulo Coelho, per entendre’ns, també. La relativitat deu ser això. Els rellotges són una broma. Quin descobriment.

De Marx a Brodsky

2011-08-07T02:01:00.000+02:00

Que durant els primers trenta-sis anys de la teva vida t'hagin fet fora de la universitat, hagis estat a la presó, hagis fet de vigilant en un camp de treball, després, de periodista, i més endavant, de traficant al mercat negre i de guia del Parc Puixkin no vol pas dir que hagis de ser un bon escriptor. Serguei Dovlàtov (1941-1990) va passar per tot això i va ser, a més a més, un dels millors narradors russos del segle XX. En català no en teníem constància fins que LaBreu Edicions en va publicar La zona i La maleta.

Quan Dovlàtov va marxar de l’URSS tot el que es va endur va cabre dins d’una maleta. Bé; tot, no. Es va endur els records d’uns anys que va saber reflectir en els seus relats de manera magistral. La prosa de Dovlàtov és consisa, clara, oral. Sovint és irònic, però es tracta d’una ironia dolorosa, perquè és fruit del desencís que senten la majoria dels seus personatges. Dovlàtov no s’enganya; quan es refereix als camps de treball soviètics escriu: «Segons Soljenitsin, el camp és l’infern. Jo crec, en canvi, que l’infern som nosaltres».

Entre La zona i La maleta sumen 321 pàgines (descomptant les 11 del pròleg magnífic que Ricard San Vicente escriu per presentar La zona). No en sobra ni una. De fet, no sobra ni una paraula en cap dels dos llibres. Tanmateix, voldria destacar els dos darrers relats de La zona. Fan mal.

Interludi

2011-07-27T14:36:00.000+02:00

Ah, sí!: llibre ja emmaletat (Tolstoi no m'hi cabia):

Veus

2011-07-23T00:16:00.000+02:00

«Però quan llegia, els seus ulls passaven per les pàgines i el cor aprofundia en el sentit, però la veu i la llengua descansaven.» A finals del segle IV, Agustí d’Hipona se sorprèn que Ambrosi, bisbe de Milà, llegeixi en silenci perquè el que és normal és llegir en veu alta. Agustí intenta trobar una explicació a aquell comportament inaudit: com que Ambrosi sempre està envoltat de gent, potser ha decidit de llegir en silenci, de tan cansat com està que li preguntin el significat dels textos que senten que llegeix. I és que l’home s’està més temps explicant que llegint. O potser la raó és més senzilla: la veu d’Ambrosi tendeix a tornar-se rogallosa i ronca amb facilitat.

Agustí inclou aquest passatge a les seves Confessions i diuen que és el primer cas documentat d’algú que llegeix en silenci. La qual cosa no vol dir, evidentment, que Ambrosi fos el primer a fer-ho.

En canvi, avui en dia, si no es tracta de poesia, de lectures per a nens, o de països com Alemanya, és rar que algú llegeixi en veu alta. És un costum que potser s’hauria de recuperar (amb moderació, això sí).

Mil gràcies

2011-07-21T02:38:00.000+02:00

Es pot parlar de música fredament. Sí. Es pot fer la crítica d’un disc sense haver-lo escoltat i, oh!, sense parlar-ne. Sí. Es poden administrar sobredosis permanents de clixés estúpids als pobres lectors (tan permanents que ja ni es noten). Sí. «Debut prometedor, però amb una producció millorable», «amb aquest treball es consoliden en el panorama local/ nacional/ mundial» (extraplanetari?), «aposta creativa», «una ràfega d’aire fresc», «joia fràgil»... Es pot fer veure que se sap molt de música perquè un sol «clang» de guitarra ens remet a trenta artistes que hi podrien tenir alguna cosa a veure (les influències, oi?). Sí. Es pot intentar fer creure que aquell grup tan de moda ha inventat la sopa d’all. Sí. Es pot fer tot això i molt més.

O es pot ser Kiko Amat. El millor crític musical del país. I punt. I ara no estic sent ni fred ni objectiu. No gens. És que d’això es tracta. Oi que la música és, sobretot, emoció? Doncs parlem d’emocions i de passions i de fílies i de fòbies. I expliquem-les. I fem-ne broma, però prenguem-nos-ho molt seriosament. I a qui li agradi, bé; i a qui no, doncs també. Quan en Kiko escriu sobre una cançó o un artista que estima, et vénen unes ganes boges de remenar cel i terra per sentir aquella cançó i descobrir aquell artista. Què més es pot desitjar? Jo crec que molt poc més.

Mil violines. Un llibre d’amor i d’una mica d’odi. Com ha de ser. Un llibre que encara pren més sentit quan el teu fill d’un any somriu feliç i mou el cap cada cop que sent My Back Pages (la versió dels Byrds, és clar).

(Apunt autobiogràfic: Fa 17 anys, en Kiko em va salvar de morir ofegat en un oceà topogràfic fred i inhòspit. El salvavides va ser una cinta de casset de títol Cuscó (o sigui jo) meets Marriot (o sigui els Small Faces). Un regal així només te’l pot fer una bona persona. A Mil violines, 17 anys després, continua fent regals: Weekend. Gràcies.)

Les Luthiers

2011-07-19T00:41:00.000+02:00

En Rabinovich passaria desapercebut a les ràdios catalanes.

Guilty confessions

2011-07-15T16:16:00.000+02:00

En anglès un guilty pleasure és que t’agradi molt una cosa i, alhora, sentir-te culpable per gaudir-ne. La culpabilitat té a veure, sovint, amb el que els altres podrien pensar de tu si descobrissin que, després d’haver-te llaurat una reputació de persona amb un gust exquisit, t’agrada allò. Seria com ser capaç de xiular de memòria Don Giovanni i després saltar com un marsupial posseït i destrossar-te unes quantes vèrtebres cada cop que sona Daddy Cool dels Boney M. (Evidentment només es tracta d'un exemple; no sabem com fa Don Giovanni.)

Els Grass Roots són un dels nostres guilty pleasures preferits. I Midnight Confession és sublim. Potser no ho hauria d’haver confessat.

Heidegger i el soldat

2011-07-12T20:21:00.000+02:00

Primavera de 1929. Davos, Suïssa. Disputa entre Martin Heidegger (1889-1976) i Ernst Cassirer (1874-1945) sobre el neokantisme. Entre el públic hi ha il·lustres representants de vida intel·lectual europea. Durant les discussions, un home s’aixeca. És evident que no està bé. Té tot de tics nerviosos. Vol prendre la paraula. Tartamudeja. Li agradaria fer una pregunta, diu. Però abans explica que el seu malmès estat físic i psicològic és conseqüència d’haver participat a la Primera Guerra Mundial. La pregunta: «No creuen que l’única funció de la filosofia al segle XX hauria de ser impedir una nova guerra?» Heidegger pren la paraula i, amb molta tranquil·litat i un menyspreu més que evident, respon que «els temps presents només poden ser superats amb duresa» i que, en tot cas, ell mateix havia tornat sa de la guerra.

L’1 de maig de 1933, Martin Heidegger (un dels filòsofs més influents de l’època contemporània i figura cabdal pels amants de l’existencialisme humanista, la deconstrucció, el personalisme cristià, la psicoanàlisi, l’estructuralisme i totes les formes de postmodernitat que ens puguem imaginar) va ingressar a l’NSDAP (Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei). Número de militant 3125894. Va pagar-ne les quotes escrupolosament fins al 1945.

Nihil nóvum sub sole

2011-07-10T23:59:00.000+02:00

Durant molt de temps, en segons quins cercles, no quedava gens bé dir que t’agradaven Simon & Garfunkel. Eren massa ensucrats, comercials i melindrosos. És clar que els dos amiguets de Queens s’ho van buscar una mica (molt) quan van gravar Bridge Over Troubled Waters l’any 1970. Però és que anteriorment havien completat quatre discos (cinc, si compten la banda sonora de The Graduate) amb una quantitat gens freqüent de cançons extraordinàries. Com que en els darrers anys alguns artistes indies (Fleet Foxes, Belle and Sebastian, Iron & Wine i Josh Ritter) els citen com a influència, doncs ara, en segons quins cercles, la cosa ja es veu amb uns altres ulls. I com que aquí tenim una debilitat malaltissa per les harmonies vocals, havíem de parlar-ne, tant sí com no.

Tanquen

2011-07-07T10:57:00.001+02:00

Carretera de Sants. La botiga no és res de l’altre món. Roba d’home. Vestits, corbates, jaquetes, camises, abrics, pantalons. Niló, pana, polièster, seda, cotó, lli. Res de l’altre món. Sempre ha estat allà. Què vol dir «sempre», exactament? Vol dir des que era petit. Miro l’aparador. A l’esquerra vestits i pantalons i a la dreta, jaquetes i camises. Res de l’altre món. Hi ha un vestit, però, que no està malament. Obro la porta. Fa molt de temps. Pregunto però, és clar, la talla que els queda no és la meva. Miro els emprovadors: una cortina arrugada, un mirall atrotinat i uns penjadors que despengen només de mirar-te'ls. El dependent? El de sempre. Res de l’altre món. Correcte. És pastat al cantant dels Sírex. Sempre ha estat allà. Liquidació per tancament. Gràcies i bona tarda. I quan, poc després, passo per davant de l’ovni kitsch que han perpetrat a la Plaça d’Espanya, m’envaeix una sensació de tristesa difícil d’explicar. Sempre ja no serà sempre. Tanquen.

Contrastos

2011-07-04T23:07:00.000+02:00

Karl Wittgenstein (1847-1913) va compartir acadèmia amb Arthur Schnitzler i Hugo von Hoffmansthal. No està malament. El seu fill Ludwig (1889-1951) no va tenir tanta sort. (A dalt, a la dreta.)

Tolstoi a Castelldefels

2011-07-01T23:19:00.000+02:00

Pel que sembla, un dels factors més importants per recomanar algun llibre és l’estació de l’any en què ens trobem. I ara som a l’estiu, oi? Doncs tant els suplements de cultura dels diaris, com els d’algunes revistes ens recomanaran tot de llibres «refrescants, lleugers i entretinguts». I per què? Perquè som a l’estiu. I què? Doncs... que som a l’estiu. Potser és que després de deu mesos de llegir Schopenhauer, Hegel, Foucault i Agamben, el lector mitjà d’aquest país necessita descansar una mica. Una mica de pausa per als nostres cervells plens de lectures espesses i profundes. Deu ser això.

En tot cas, prometo una amistat sincera a qui trobi llegint Tolstoi a la platja de Castelldefels en ple agost. Només de pensar-ho, ja m’emociono.

ESO

2011-06-27T22:00:00.000+02:00

«Avui la classe serà trista. Sí, sí. Ja veureu per què. Apa, doncs comencem. Què? No, no pots anar al lavabo; ara, no. Hi acabes d’anar, que t’he vist tornar-ne. Seu.

Molt bé, i ara imagineu-vos que de la meva boca no en surten paraules, sinó que en surten papallones, d’acord? No rigueu i mireu. Ho veieu? Sí? N’estan sortint sense parar! Sí, oi? Les veieu o no? Són de colors diferents, és clar. N’hi ha de grogues, de vermelles, de grisoses... Perfecte. Doncs ara comença la part trista, perquè les caçarem. Per què? Perquè som així, perquè ho volem saber tot. Volem mirar les papallones de prop, no en tenim prou de veure-les volar per la classe. «Classe»! Ja et tinc! Agafo la papallona «classe» i l’enganxo al meu àlbum. Com l’enganxo? Ho sabeu, com? Bé, suposo que sabeu que primer l’he de matar. Sí, sí. Sap greu, sí. Es fa amb amoníac. I després li clavaré una agulla al tòrax. Pobreta, oi? Sí, pobreta. Molt bé, ja la tinc clavada al meu àlbum. Es diu «Classe» i a sota hi anotarem l’espècie. L’espècie es diu substantiu. L’espècie substantiu és molt acolorida, ja ho veureu. Aviam, en vull més... Què? Veig les teves papallones, però no; no pots anar al lavabo. «Lavabo»! Ja l’he caçada. Apa, cap a l’àlbum. Què hi posaré a sota? No? A veure, «classe» i «lavabo» tenen alguna cosa en comú o no? Ningú no hi veu cap semblança? No; no és la lletra «a». Exacte! Són llocs, oi? Doncs els llocs són substantius. Els diem així. I per saber tot això hem hagut de matar dues papallones. Ho veieu com és trist? La sintaxi és trista. I ara, pàgina 76: el substantiu.»

Roba

2011-06-22T20:39:00.002+02:00

Et treus, ens traiem, us traieu
els abrics, les jaquetes, les americanes, les bruses
de llana, de llaneta, de llaneta i niló,
les faldilles, els pantalons, els mitjons, la roba interior,
i els deseu, els pengeu, els llanceu sobre
els respatllers de les cadires, els bastidors dels paravents;
de moment, diu el metge, no és res de seriós,
vesteixi's, si us plau, faci repòs, marxi a algun lloc,
prengui'n una en cas de res, abans de dormir, després de menjar
vingui'm a veure d'aquí a tres mesos, un any, any i mig;
ho veus, i tu que et pensaves, i nosaltres que temíem,
i vosaltres que suposàveu, i ell que sospitava;
és hora de lligar-se, de cordar-se, amb mans encara tremoloses,
els cordons de les sabates, les sivelles, les cremalleres, els gafets,
els cinturons, els botons, les corbates, els colls,
i treure de les mànigues, de les bosses, de les butxaques
el fulard rebregat, virolat, de ratlles, de quadres, de flors,
d'una utilitat tot d'una perllongada.

Wisława Szymborska

(traduït per J. M. de Sagarra)

Desarquitecturar (I)

2011-06-15T18:52:00.000+02:00

Enderrocar (mentalment) edificis. No crec que calgui justificar-ho.

Podríem començar per aquí:

Batecs a la prestatgeria

2011-06-11T20:16:00.000+02:00

És molt probable (algun cas proper ens ho confirma) que la lectura de Ayen erekh—ahavah (en català seria alguna cosa com Vegeu: amor) tingui dues conseqüències. La primera és aquella sensació d’estranyesa tan difícil d’explicar i que tan sols s’esdevé després d’haver compartit uns quants dies amb un llibre únic; l’altra, que, si el lector tenia ínfules d’escriptor de ficció deixi córrer qualsevol pretensió en aquest camp i es dediqui a una altra cosa. Perquè Ayen erekh—ahavah és literatura de debò. Difícil. Dolorosa. Abassegadora. Excessiva. Podria ser l’única novel·la del món. És de David Grossman.

David Grossman (1954) és un escriptor israelià que, en segons quins cercles, és més conegut i citat per les seves opinions sobre el conflicte israeliano-palestí que per ser un novel·lista excepcional. Uns el consideren un pacifista d’esquerres, benintencionat però ingenu, i molts altres (els qui encara no han entès que es pot ser propalestí sense haver de ser antiisraelià) en citen només el que els interessa. Tanmateix, si algú s’hi acosta sense prejudicis (ara l’innocent sóc jo), trobarà una veu d’un pes intel·lectual enorme (amb un punt, sí, de volguda d’ingenuïtat) que es configura com a arma per lluitar contra el cinisme conformista que envolta tot conflicte. Que algunes de les afirmacions que fa són discutibles? I és clar; doncs discutim-les i ja està.

Si algú llegeix, per exemple, el recull d'articles Escriure en la foscor sense benes als ulls hi trobarà un home que estima el seu país i la seva llengua ―indestriables― amb bogeria. Els sis textos inclosos en aquest llibre són extrets de conferències i presentacions diverses que Grosmann va fer des de l’any 2002 fins al 2007. Són tots apassionats i apassionants, però en destacaríem (molt subjectivament, com sempre) les reflexions al voltant de l’obra de Bruno Schulz i l’anàlisi punyent sobre el llenguatge individual i el llenguatge de masses.

De fet hi ha qui (en coneixem un cas ben proper, també) no pensa llegir cap novel·la més d’en Grossman perquè, comparada amb Ayen erekh—ahavah, segur que l’acabaria decebent. És molt millor rellegir Vegeu: amor. Hi ha pocs llibres que bateguin amb la força d’aquest.

Potser algun dia algú el traduirà al català. Mentrestant, el podeu trobar en molts altres idiomes.

BB Green

2011-06-07T13:54:00.000+02:00

D’en BB King (1925) i de Live At The Regal ja en parlarem en una altra ocasió. Avui viatgem a Anglaterra a través de l’elegància i la finor del millor guitarrista de blues que hagi emergit mai d’aquell país: Peter Allen Greenbaum (1946), més conegut com a Peter Green. En Greenbaum va ser un dels molts adolescents britànics que a principis dels anys 60 van veure la llum. Aquesta llum apareixia cada cop que adquirien, a les botigues de discos de Londres, elapés i singles de gent com Elmore James, Muddy Waters, Howlin Wolf, BB King i molts d’altres. La crida fou tan forta que, immediatament, aquells blanquets pigats i rossets van començar a mimetitzar el que uns homenots rudes feien a l’altra banda de l’Atlàntic. Long John Baldry, Brian Jones, Eric Clapton, John Mayall, Jeff Beck, Rod Stewart, Eric Burdon, Mick Taylor, Jimmy Page... Però cap com en Green (que no era pigat ni rosset) i la seva Les Paul.

Es veu que en BB King un cop va dir que en Greenbaum li feia venir calfreds cada cop que en sentia aquell fraseig tan característicament dolç. Escoltant-los a tots dos, s’entén per què. Peter Green va absorbir de tal manera l’estil econòmic i elegant d’en BB que es fa difícil de saber qui és més melòdic, si l’original o el deixeble. En BB es devia sentir a si mateix a través d’en Green. Resumint: osmosi.

Desgraciadament, els excessos d’aquella època van deixar en Peter fora de joc durant molts anys. Actualment torna a fer el que més li agrada: expressar el màxim amb la menor quantitat de notes possibles.

Algú ho havia de dir

2011-06-04T09:26:00.000+02:00

Claudio Magris: «Comprar un llibre perquè se’n parla molt o molta gent el compra és de llepa, de diligent i timorat primer de la classe que només llegeix els llibres que aconsella l’autoritat escolar, renunciant a la recerca, al nas, a l’atzar, a l’aventura.»

L’equació actual entre èxit i valor és falsa. També ho és la que hi ha entre poc èxit i valor. A la història hi ha hagut best-sellers de l’alçada de Robinson Crusoe o Werther, i Dickens és un dels exemples més evidents que qualitat literària i èxit poden anar junts. Per tant, ¿hi ha alguna diferència entre el «llepa, diligent i timorat» del segle XIX que adquiria les obres de Dickens per estar a la moda i l’actual que es compra El codi Da Vinci per la mateixa raó? Segurament cap. Ara, el primer tenia a casa una obra literària de primera magnitud i el segon una «pretensiosa pizza» que ni tan sols prova d'entretenir i prou, sinó que malda perquè el lector se senti «un petit Galileu que desemmascara l’obscurantisme de l’Església catòlica» (el que hi ha entre cometes, també ho diu en Magris).

Alfabets. Assaigs de literatura. Recomanable és poc.

Imatges

2011-05-29T09:17:00.000+02:00

Preveure el futur a partir d’una anàlisi extraordinàriament lúcida del passat i del present només és a l’abast de pocs privilegiats. Fa més de vuitanta anys, a «La conquête de l’ubiquité», l’assagista i poeta Paul Valéry deia això:

«Talment com l’aigua i el gas vénen a casa nostra des de lluny per respondre a les nostres necessitats mitjançant un esforç quasi nul, així també ens abastirem d’imatges visuals o auditives que sorgiran i s’esvairan al menor gest, quasi a un senyal.»

Doncs sí. Al final, però, aquest abastiment que Valéry veia tan clar, s’ha transformat en dictadura de la imatge. Imatge que ha substituït el llenguatge com a recurs per a configurar la realitat. Imatges fugisseres, efímeres i consumibles (el narcisisme, ja se sap). La realitat, doncs, és allò que apareix a través d’una pantalla.

I l’escola? Ai, l’escola. El que hauria de funcionar com a contrapès (contrapès quixotesc i utòpic, però apassionant de totes maneres) no fa altra cosa que provar d’adaptar-se estúpidament a la societat de la informació. La introducció d’ordinadors a l’aula és molt més que una mesura que suposadament ha d’ajudar alguns polítics a fer-se els progressistes: és una declaració de principis. És assumir que la imatge ha derrotat el text; que la pantalla ha vençut el paper. L’eficàcia i l’ajut que determinats suports audiovisuals poden aportar són incontestables, però aquesta no és la qüestió. El canvi imposa noves maneres de pensar o, més aviat, de no pensar. Perquè per pensar cal temps, silenci, pausa. Tres elements quasi prohibits si el que predomina és la imatge i no la paraula.

Se sap que la colonització dels pobles ha estat completada quan els colonitzats no són conscients de ser-ho. Doncs igual.

65.905

2011-05-23T19:50:00.000+02:00

«Primer els de casa.» Ridícul. Enormement ridícul. Però efectiu. Efectiu per a qui? Per als qui casa és una bona metàfora de país. D’un determinat tipus de país, és clar. Es deuen sentir protegits darrere d’una metàfora que conté parets. Doncs són 65.905.
I és clar que tampoc no és necessari fer-se el multicultural (terme que no sé ben bé què vol dir) dient haima en lloc de envelat (per cert, una carpa és un peix): la ingenuïtat hippy-happy-flower no deixa de ser paternalisme encobert. I no cal caure en el cosmpolitisme estèril, tan de moda avui en dia, que converteix l’autoodi o l’autoignorància en un mèrit de dimensions universals. Tanmateix, sembla evident que tenint en compte qui ha, històricament, emprat lemes tan profunds com «Primer els de casa», qualsevol persona amb dos dits de front escopiria (metafòricament, si voleu) sobre tots els cartells que han tingut la poca vergonya de voler-nos convèncer que un país és una casa.
«Jo no sóc racista, però». 65.905. Tots aquests no racistes, amb peròs o sense, ja tenen un partit que els vol representar (i no em refereixo al PP, que també). Legitimats com estan per la democràcia, aviat podran deixar de dissimular i explicar què s’amaga darrere d’aquesta conjunció adversativa. I ja no els caldrà definir-se en negatiu. Les portes de l’armari obertes de bat a bat. I no és la crisi: ningú no es fa racista perquè hi hagi crisi.

«Pensar que el discurs racista només tradueix, en la seva vehemència, una incapacitat, sens dubte lamentable, per tolerar l’altre en la seva integritat, per acceptar-lo tal com és, és absurd: ja que el racisme no és res més que l’expressió renovada de la negació de l’home, de tot home en la seva riquesa i en la seva infinita pobresa», va escriure Edmond Jabès. És exactament això.

«Primer els de casa.» Paraules escumoses i perilloses.

El gust

2011-05-18T20:33:00.000+02:00

No et deixis convèncer que tots tenim raó igualment, i que els gustos no es discuteixen. Danilo Kiš.

El gust és relatiu, es veu. Dic «es veu», perquè ho afirma quasi tothom. Però, oi que si el gust fos relatiu, tots els gustos haurien de poder ser satisfets equitativament? Doncs o el mercat no es creu que els gustos siguin relatius o hi ha alguna cosa que falla. Perquè si del que es tracta és que tots consumim, per què hem de consumir tots el mateix? S’enfonsarà el capitalisme si diversifiquem l’oferta? No ho crec pas. Per tant, quins rèdits dóna fomentar la mediocritat? La vulgaritat és, essencialment, més productiva?

De sempre que aquest misteri em té ben intrigat.

Are you talking to me?

2011-05-16T20:44:00.002+02:00

Prefaci en veu baixa: I ara, a veure com me’n surto perquè això no tingui el to que no vull que tingui.

Tema: La felicitat. Existeix. És mutant. Vull dir que és capaç de presentar-se de diverses formes.
Al gra: El cas és que, darrerament, a casa, la felicitat ha pres forma d’uns pares que ballen amb el seu fill al mig del menjador. No sé si moments com aquests compensen els problemes que tothom assegura que vindran més endavant. De moment, ara ballem.

Reacció lògica d’un lector model: Molt bé. I què?
Resposta del ballarí feliç: Res, només volia dir-ho perquè en quedés constància.
Reacció lògica d’un lector model: I tenies una gran necessitat que en quedés constància?
Resposta del ballarí feliç: No. Però com que el blog és meu...
Reacció lògica d’un lector model: Ja, però els altres no en tenim cap culpa, d’això.
Resposta del ballarí feliç: Cert. Provaré que no torni a passar.
Reacció lògica d’un lector model: Gràcies. I no et pensis que gracietes en forma de diàleg com aquesta dilueixen l’embafament de la família feliç.
Resposta del ballarí feliç: Veig que ets un lector model molt perspicaç. Te'n felicito. I ara la cançó.
Reacció lògica d’un lector model: Ara? Si no hi ha més remei...
Resposta del ballarí feliç: No, no n’hi ha. Ballem?

Sweet Soul Music

2011-05-14T11:12:00.000+02:00

Les dades imprescindibles són:

1) Nom: The Pepper Pots

2) Estil: Soul (revival? potser sí... i què?)

3) Influències: The Supremes, The Marvelettes, The Four Tops, Marvin Gaye, Smokey Robinson & The Miracles... (em sembla que em marejo...)

4) Procedència: Girona.

5) Per què en parlem novament: Train To Your Lover.

6) Sortides i entrades: la Mercè Munné ja no hi és, però l’Aya Sima també ho fa molt bé.

7) Extra: ens proporcionen una coberta estonosa autòctona.

El crit

2011-05-08T20:58:00.000+02:00

Samarretes, pòsters, tasses, termos, enganxines per al cotxe, xapes, davantals i guants de cuina, gerres de cervesa, bosses, imans per a la nevera, roba per a gossos, roba interior, roba per a nadons, llençols, coixins, màscares. Sí. Potser alguns creuen que això és popularitzar l’art. Però, en realitat, amb aquestes ofertes la niciesa mercantilista ―un altre tipus de censura― s’encarrega de banalitzar i menystenir l’obra original. No es tracta de sacralitzar res, evidentment; n’hi hauria prou de no ofegar El crit en un davantal o uns calçotets.

Edvard Munch (1863-1944) volia aconseguir que el cel de Skrik (1893) s’assemblés tant com fos possible a la sang. Només amb aquesta dada n’hi hauria prou per fer avergonyir els explotadors de la seva obra. Cent divuit anys després, la força del seu quadre continua esborronant qui sigui capaç d’oblidar el davantal i el termo. Cal fer un esforç, doncs, per, malgrat tot, contemplar El crit (paradoxa: en alguna reproducció, si no ens podem desplaçar a Oslo i si no l’han robat) com si fos la primera vegada que el veiéssim. I no hem parlat de l’aura...

Allunyament i moral

2011-05-05T00:00:00.013+02:00

La digressió (amb un cert control) és la millor manera de transmetre coneixements, sobretot perquè deixa en evidència l’estupidesa que significa provar de separar el saber en blocs tan fàcils d’esquematitzar com d’oblidar. Això és especialment evident en el que hom anomena generalment humanitats. Un exemple de l'empobriment a què ens referim es troba als llibres d’història que es fan servir a les nostres escoles. Allà la història es liofilitza d’una manera tan barroera que l’estudiant acostuma a acabar tan confós com avorrit. L’única solució, en aquests casos, és l’aparició d’algun professor que sigui capaç de compensar el mal que una eina de treball tan encarcarada pot arribar a fer.

Justament la digressió (amb un cert control) és la manera que fa servir el prestigiós historiador anglès Simon Schama per ensenyar. El senyor Schama no entén la història (de l’art, sobretot) si no és com a mitjà per educar. La crítica ha d’actuar com a servei a la comunitat. En un món sotmès a l'imperi del mercat lliure, capaç de degradar qualsevol activitat cultural, cal que algú triï el gra de la palla. El coneixement és alliberament i no elitisme estèril. Per Schama, conèixer és una exigència social i ell s’encarrega de posar-hi el seu granet de sorra. (Podeu gaudir d’alguns d’aquests granets als articles de Schama publicats a The New Yorker i a The New York Review Of Books i, és clar, als seus llibres.)

Tot això (aproximadament) és el que, a la seva manera, em va voler dir una alumna, ahir, quan sortíem d’una sensacional lliçó d’història que el senyor Jaime Vándor va tenir l’amabilitat de regalar-nos durant dues hores en un bar de l’Eixample. Quan entrevistes algú i aquesta persona acaba parlant més dels qui li van salvar la vida que de si mateix, saps que moral i coneixement de la història signifiquen el mateix.

Apropiacions i reduccions

2011-04-30T07:47:00.000+02:00

Convindreu amb mi (espero) que apropiar-se les coses és molt lleig, especialment quan no són teves. Hi ha apropiacions grolleres (béns, països...) i d’altres de més subtils. Imaginem-nos que professo una ideologia en concret, per exemple. Doncs m’apropio qualsevol autor que sembli que d’alguna manera digui el que jo vull que digui i que lligui amb el que jo vull que lligui. I això es fa obviant ambigüitats, contradiccions i el que sigui. Cal tenir en compte, a més a més, que apropiar-se és reduir. Com que aquí no gosem apropiar-nos res (i menys paraules que respectem tant com, ben sovint, no comprenem), optarem pel millor en aquests casos: citar. (Som conscients que citar conté un component d’apropiació, però farem veure que no ens n’hem adonat.) Citarem, doncs, Walter Benjamin.

«Hi ha un quadre de Klee que es diu Angelus Novus. S’hi veu representat un àngel que sembla com si s’apartés d’alguna cosa que mira fixament. Els ulls esbatanats, la boca oberta, les ales desplegades. L’àngel de la història ha de ser ben bé així. Té la cara girada cap al passat. En allò que a nosaltres ens sembla una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una sola catàstrofe, que acumula més i més ruïnes i les llença als seus peus. A ell li agradaria aturar-se, despertar els morts i recompondre les destrosses. Però ve una tempesta del paradís que se li enxarxa a les ales i l’àngel no les pot plegar. Aquesta tempesta l’arrossega irremissiblement cap al futur, al qual dóna l’esquena, mentre que, davant seu, el munt de ruïnes puja cap al cel. Aquesta tempesta és això que anomenem progrés.»

Steinbeckejo

2011-04-27T00:24:00.000+02:00

No he llegit mai res d’en John Steinbeck (1902-1968), ni tan sols El raïm de la ira, però tot cercant informació sobre The Steinbecks, un extraordinari grup australià de pop, he trobat una sèrie de cobertes d’alguns llibres d’aquest autor nord-americà absolutament fascinants.

I ara, The Steinbecks (amb la impagable veu de Tali White, excantant dels meravellosos The Lucksmiths):

Nota de premsa

2011-04-25T09:30:00.000+02:00

Preàmbul

Es pot tenir un blog i no fer servir mai la primera persona del singular? Al principi es va/ ho vam intentar, però no ho he aconseguit. Em rendeixo.

Notícia

Com que l’únic que m’interessa d’internet és compartir-hi dèries, en un atac de megalomania sense precedents, he inclòs en el blog una sèrie d’articles propis (alguns de publicats en paper i d’altres, no) que trobareu a la dreta, sota del contingut. Hi aniré afegint traduccions i qualsevol cosa que, entre bolquer i bolquer, sigui capaç d'escriure i no em desagradi excessivament. Fins i tot podreu (si preferiu de no fer-ho, continuareu tenint tota la meva estima), descarregar-vos-ho tot (oh!). Gentilesa de la tècnica, que avança que és una barbaritat (de bàrbar, és clar).

Epíleg

L’amic funàmbul està patint una crisi existencial profunda (abans de néixer, cosa inaudita). Si se’n recupera, us n’informaré; si no, també.

Bonus track

23 d’abril. Aniversaris. Gràcies. I Sant Jordi. Dia que sempre em posa tan content com aquesta cançó (primeríssima persona del singular):

Crítica en negatiu

2011-04-22T01:06:00.000+02:00

Poesia. De Lee Chang. Coreà. «Ui, deu ser d’aquelles pel·lícules que no hi passa res, que tot és simbòlic i que cal pensar, oi?», brama-diu-observa míster-o-miss-mig-somriure-irònic-arrufanassos. Ja hi som. A veure, no hi ha persecucions automobilístiques entre traficants de drogues; no. Ni còpules estratosfèriques. No. Ni naus siderals ni onanismes mentals de quarta dimensió. Ni lliçonetes morals de pa sucat amb oli. A Poesia no hi ha senyors i senyores cirurgiats fins a les celles tan atractius i enginyosos que ajudin a acomplexar encara més els protagonistes de l’espectacle de realitat que ens trobem a la sala un cop s’encenen els llums o, si som a casa, quan ens veiem reflectits als fons negre del televisor.

Que no hi passa res? Fals: hi passa tot; el més important, l’actriu Yoon Jeong-hee. Simbolismes a dojo? No ho crec; en tot cas és qüestió de fixar-s’hi. Que cal pensar? Bé, alguns no ho podem evitar.

Ah, i per acabar-ho d’adobar, m’encanta coincidir amb els crítics de Cahiers du cinéma. Són gent que hi entén.

Sant Fabra i Poch

2011-04-18T20:53:00.016+02:00

Al principi d’una setmana de dracs lectors, princeses llibreteres, sants agressius, recomanacions periodístiques imperdonables i egos autografiats, recordo (l’hauríem de recordar cada dia) un home als hereus del qual els nostres autors més venuts haurien de donar la meitat (o més) dels seus guanys. I és que Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (i l’Alguer) caldria erigir un monument a cada poble (si pot ser una mica més evident que el que hi ha a Barcelona) dedicat al «català més important del nostre temps» (així el descriu Pla l’any 1962; quaranta-nou anys després, la valoració no ha quedat pas obsoleta).

I si no ho dic rebento: es veu que un dia en Fabra ―el fet, a casa, ha adoptat la consistència boirosa d'una llegenda― va fer una classe de gramàtica a la meva àvia quan era ben joveneta. Mitja hora que ella va recordar fins al dia de la seva mort: «I que elegant que era! I que bé que parlava! I ens va desitjar bon dia a totes quan va marxar de la classe! Tot un senyor!».

Res, que volia escriure quatre coses inconnexes (pel que veig, me n'he sortit) sobre Pompeu Fabra, el català que més admiro. Cada dia és Sant Jordi, o Sant Fabra; com vulgueu.

Canvis

2011-04-14T21:31:00.003+02:00

A la seva habitació, un home hi té un llit, un armari i una taula. La taula és al mig; el llit aquí, i l’armari allí. Avorrit. Canvia de lloc el llit i l’armari. Aleshores queda clar que el problema és la taula: té una posició massa central. Solució? Col·loca l’armari al mig de l’habitació. D’això se’n diu avantguardisme. Però al cap d'un cert temps també deixa de ser nou. Queda clar que només hi ha una sortida: la revolució. L’home decideix dormir dins l’armari. I dret. És incòmode, sí. Tan incòmode que un bon dia, no pot més i s’estira al llit. Dorm tres dies i tres nits. Finalment, tot torna al seu lloc. Ara, quan s’avorreix, recorda els seus dies de revolucionari.

«La revolució» és un conte del gran escriptor polonès Sławomir Mrożek. Pertany a l’imprescindible recull La vida difícil, traduït per Bożena Zaboklicka i Francesc Miravitlles, i va ser publicat per Quaderns Crema l’any 1995.

Antics contra moderns 16

2011-04-11T20:32:00.006+02:00

Mai no m'hauria pensat que acabaria elogiant la bellesa d'una escombra. Coses de la tecnologia.

Nick Lowe

2011-04-08T20:38:00.007+02:00

En Nick Lowe és un home elegant que fa música elegant. No sempre ha estat així; però ara sí, i això és el que compta. Els seus dos darrers discos, The Convincer (2001) i At My Age (2007), són una meravellosa barreja de ryhthm’n’blues, soul i pop amb gotetes de country (no es pot haver estat el gendre d’en Johnny Cash i no afegir gotetes de country als teus discos). Lowe s’ha convertit en aquella mena d’artistes (com Georgie Fame o Mose Allison) que entren més bé si qui se’ls escolta du les sabates ben polides i el nus de la corbata perfectament ajustat.

I aquí el tenim, passant-s'ho bé amb el gran Chris Barber:

Fils trencats

2011-04-05T22:54:00.008+02:00

El s. XX fou tan brutal que va implicar, per força, que les ments més sensibles i honestes entenguessin la necessitat de replantejar els paràmetres segons els quals s’havia intentat explicar l’existència humana fins aleshores. Són, sobretot, els horrors de les dues Guerres Mundials els que fan que intel·lectuals com Franz Rosenzweig, Walter Benjamin, Theodor Adorno, Maurice Blanchot, Martin Buber, Jean-François Lyotard, Georges Bataille, Paul Ricoeur i Emmanuel Lévinas, entre d’altres, qüestionin tota la filosofia anterior. Les premisses logocèntriques tradicionals ja no serveixen per a explicar res del que ha passat i, segons els pensadors més radicalment crítics amb la filosofia clàssica, fins i tot han flirtejat amb les causes que han dut a la catàstrofe. Aquests crítics es fan una sèrie de preguntes cabdals: És vàlid continuar com si res? Hem de persistir centrant la filosofia en la reflexió sobre el Jo? Resumint: els pensaments de la totalitat són iguals als pensaments totalitaris?

Emmanuel Lévinas (1906-1995), un dels principals crítics de l’egoisme ontològic que impregna els vint-i-cinc segles d’especulació filosòfica anterior, resumeix tot el seu pensament en la màxima següent: «La filosofia no és l’amor a la saviesa, sinó la saviesa de l’amor.» Segons aquest filòsof d'origen lituà, cal treure la filosofia del seu reducte subjectiu del «jo puc» o del «jo penso», per situar-la en la passivitat del que pateix un esdeveniment inesperat: la trobada amb l’Altre. (Un exemple pràctic d’aquesta trobada és l’escriptura d’Edmond Jabès.) ¿Però aquest replantejament que les víctimes del s. XX han convertit en imperatiu categòric significa que tot el que grans pensadors clàssics han aportat al raonament humà s’hagi d’esborrar? No. Significa que cal preguntar-nos si abans de provar de desxifrar els misteris de l’ésser no caldria inclinar-nos per l’ètica basada en el deute permanent respecte a l’Altre. Ens hem de substituir per l’Altre.
Ja sé que no n’hi ha prou, però llegir i traduir (que és el mateix) són pràctiques indispensables per a assolir aquesta substitució.

Barcelona

2011-04-01T22:45:00.017+02:00

Es veu que aviat hi haurà eleccions a Barcelona. Sí, la ciutat que més m’estimo i més odio del món. Doncs tinc el candidat ideal: es diu Joan Ramon Resina. El senyor Resina és director del Programa d’Estudis Ibèrics de la Universitat d’Stanford on, a més a més, treballa de professor de Cultures ibèriques i llatinoamericanes. Però, sobretot, el senyor Resina ha escrit un llibre extraordinari que es diu Barcelona’s Vocation of Modernity: Rise and Decline of an Urban Image (hi ha traducció al català). Les 316 pàgines d’aquest llibre són una anàlisi antropològica, històrica i literària imprescindible per entendre la imatge que Barcelona ha projectat des del s. XIX fins al Fòrum Universal de les Cultures de 2004. En aquesta obra, Resina descriu, de manera brillant, la ciutat que veuen Narcís Oller, Eugeni d’Ors, Mercè Rodoreda, Juan Marsé i Eduardo Mendoza, però el llibre és molt més que això. Personatges principals? Barcelona, és clar... o sigui: anarquistes incendiaris, burgesos de Liceu, urbanitzadors de quadrícula, revolucionaris de saló, noucentistes de bona fe, feixistes disfressats de pensadors, cosmopolites amorfs, visitants il·lustres, ressentits premiats, caragirats cínics, regionalistes acomplexats, arquitectes de faç tan dura com les places que dissenyen, especuladors sense escrúpols (sí, vet aquí un pleonasme), no-esdeveniments que s’esdevenen en no-llocs...

A la pàgina 277 hi diu: «Els rituals cívics multitudinaris en pro de valors obvis substitueixen el conflicte real, que es defuig i es reprimeix enèrgicament. Escalfant-se en la virtut insulsa del que és políticament correcte, aquesta societat satisfeta d’ella mateixa es creu a l’avantguarda del progrés perquè giravolta al remolí format pel reflux de la seva història», paraules que, una nit, quan un servidor tingui una mica més de temps lliure, cisellaré a l’entrada de l’Ajuntament de Barcelona, just a sobre d’on diu Plaza de la Constitución.

Llàstima que en Joan Ramon Resina no es presenti a les eleccions. I que jo no voti.

Perdonar

2011-03-28T20:59:00.013+02:00

A prop de Lwow. Camp de concentració i de trànsit anomenat Janowskà. Sovint, alguns presoners surten del camp per fer encàrrecs. «Ets jueu? Vine amb mi». És un matí d’octubre. La dona acompanya en Simon a una cambra on hi ha noi moribund de vint-i-un anys. És un SS. «Fa temps que busco un jueu ―diu el noi― que m’ajudi a morir en pau després de perdonar-me». I explica per què necessita el perdó. Va disparar a una família jueva (pare, mare i nadó) que saltaven per una finestra d’un edifici en flames dins del qual quatre-centes persones van morir calcinades. A Dnyepropetrovsk, Ucraïna. «Va ser espantós. No ho he pogut oblidar. Aquest record em persegueix.» El moribund demana l’absolució abans d’expirar. El jueu s’asseu en una cadira. Silenci. Després d’una bona estona, s’aixeca i se’n va. L’SS mor poc després.

El perdó. Dues aportacions úniques, gens políticament correctes i imprescindibles per a poder abordar aquest tema seriosament són la de Vladimir Jankélévitx i la de Jean Améry. El primer escriu: «El perdó ha mort als camps de la mort» i, afegeix tot capgirant la frase segurament més misteriosa i incomprensible de tot l’Evangeli: «Senyor, no els perdonis perquè saben el que es fan.» En lloc de buscar la reconciliació, el que cal fer segons el pensador rus és lluitar apassionadament contra l’oblit i perseguir els criminals. Per Jean Améry, perdonar i oblidar és condemnar els supervivents. Améry reflexiona profundament i esfereïdorament sobre el dolor perpetu que comporta la tortura i conclou que el perdó no és capaç d’alleugerir-lo. És clar que al botxí i als seus còmplices (actius o passius) el perdó i la reconciliació se’ls apareix com a solució ideal per tranquil·litzar les seves consciències, esgotades de tant haver de recordar.

Simon Wiesenthal va fer bé de no perdonar aquell SS. No es pot perdonar en nom d'algú altre.

Cobertes estonoses 10

2011-03-25T22:43:00.004+01:00

CCCP

2011-03-21T23:12:00.009+01:00

Malgirbats, desmenjats, mostatxuts i barbuts. Indolents, anàrquics. Amb pentinats dignes de cantants de flamenc. Capaços d’omplir de vodka els seus cossos immensos en un tres i no res. Als antípodes de l'esportista-anunci-em-depilo-les-celles actual. Parlem de l’equip soviètic de bàsquet que va representar aquell conglomerat de països durant la segona part dels anys vuitanta. En realitat, quasi cap dels components d’aquell conjunt era rus; la majoria eren lituans, ucraïnesos o letons, però això, llavors, no ho sabíem. Uniforme vermell amb les sigles CCCP a l’esquena. I uns noms inoblidables: Arvydas Sabonis, Valdis Valters, Alexander Volkov, Vladimir Tkachenko, Alexander Belostenny, Rimas Kurtinaitis, Valdemaras Chomičius, Sergei Tarakanov, Valeri Tikhonenko, Sergėjus Jovaiša i Viktor Pankrashkin.
A molts, aquelles girafes barbudes ens va fer creure que a això del bàsquet hi podia jugar qualsevol; que no calia ser un superheroi en calça curta per agafar una pilota taronja i provar d’encertar-la allà dalt. Per al món del bàsquet representaven el que el punk va significar per la música: si ells poden fer-ho, jo també. Però ens enganyàvem, perquè ells eren molt bons i nosaltres, no.

Un nen amb ulleres somriu satisfet davant d’una televisió atrotinada, mentre contempla com, després d’una victòria aconseguida quasi sense voler, aquells ietis mantegen un vellet que els fa d’entrenador. El vellet es deia Alexander Gomelsky i era l’encarregat de posar una mica d’ordre allà al mig. Als temps morts calia endevinar-lo darrere d’aquelles torres de 2,20. Aixecava el dit i els gegants se’l miraven amb una barreja de respecte i condescendència.
Sí, m’adono que em faig gran.

The Modfather

2011-03-18T23:45:00.011+01:00

Costa de creure que aquest noi s’hagi convertit en l’home que, aquí sota, canta assegut al piano. Però sí; és ell. De la suor de The Jam a la contenció de Paul Weller i prou, hi ha 29 anys de diferència. Alguns diuen que l’amic Weller s’ha acomodat, que passant de mod a Modfather ha perdut tot el crèdit que havia guanyat de jovenet. No hi estem d’acord. I no cal ni dir que ens encanten tots dos.

Dedicat al Modfather maresmenc per excel·lència.

Les coses

2011-03-14T22:09:00.005+01:00

El bastó, les monedes, el clauer,
el dòcil pany, les tardanes
notes que no llegiran els pocs dies
que em queden, els naips i el tauler,
un llibre i en les seves pàgines la pansida
violeta, monument d'una tarda
sens dubte inoblidable i ja oblidada,
el roig espill occidental en què crema
una il·lusòria aurora. ¡Quantes coses,
llimes, llindars, atles, copes, claus,
ens serveixen com a tàcits esclaus,
cegues i estranyament sigiloses!
Duraran més enllà del que hàgim oblidat;
No sabran mai que ens n'hem anat.

Jorge Luis Borges
(traduït i profanat per un servidor)

Erudits

2011-03-12T01:12:00.020+01:00

Que algú dediqui seixanta o setanta anys de la seva vida a una activitat que sap que no li reportarà cap mena de benefici econòmic és vist per la majoria com a una pèrdua de temps pròpia de sonats. Si l’èxit es mesura per la quantitat de xifres que es tenen als comptes bancaris o pels minuts que algú apareix a la televisió, que una sèrie de senyors (i algunes senyores) es capbussin durant anys i panys en piles inacabables de documents que acaben memoritzant, recorrin totes les biblioteques existents i quasi hi pernoctin, i es trobin a la glòria entre milers d'arxius, fa riure. N’hi ha ―són els que admiro més― que, sovint, participen en discussions extremament acalorades sobre la importància d’una coma o sobre la diferència, en francès, entre mot i parole. Són gent obstinada, severa. Són exigents amb els altres perquè primer ho són amb si mateixos. S’empassen i seleccionen quilos i quilos d’informació, la processen i ens ofereixen obres tan monumentals com imprescindibles i, sí, molt sovint discutibles i esbiaixades, però és que encara que no ho sembli, són humans. I fan bromes que no entén ningú. Però sense ells el món seria molt menys interessant.

Tot això m’ha vingut al cap mentre llegia The Politics of Memory, la breu autobiografia de Raul Hilberg. En un àmbit completament diferent, el seu mètode de treball m’ha recordat el de Joan Coromines. Erudits.

Rose is a rose is a rose is a rose?

2011-03-07T22:14:00.006+01:00

Romeo i Julieta. Segon acte, l’arxiconeguda escena del balcó. Julieta reflexiona en veu alta:

What’s in a name? That which we call a rose,
By any other name would smell as sweet...

Un moment... Xècspir va escriure això el 1597. 1916-1597= 319. Aleshores, estimats lingüistes, on és l’originalitat de Saussure? No hauríem de considerar Xècspir com a fundador de la lingüística? Oi que el Cours de linguistique generale (1916) no és res més que el desenvolupament (feixuc, no ens enganyem) de la idea que la paraula rosa no fa cap mena d’olor? Tot allò del significant i el significat (que, per cert, encara que avui en dia sigui dogma, no convenç del tot certs poetes ni, és clar, George Steiner). A més a més, Xècspir ho fa maco i tot. A veure si al final l'amic Bloom tindrà raó...

Abram i Lot

2011-03-02T23:28:00.006+01:00

Fa vint-i-cinc anys que cada diumenge, a dos quarts de deu del matí, el meu pare em diu el mateix: «Si tu te’n vas a l’esquerra, jo me n’aniré a la dreta; si tu te’n vas a la dreta, jo me n’aniré a l’esquerra». No som a Canaan ni veiem la plana del Jordà; som a l’encreuament del carrer Urgell amb Manso i la Ronda de Sant Pau, i a la nostra dreta hi ha una parada de pel·lícules i revistes pornogràfiques i a la nostra esquerra, una de llibres de temàtica militar. Som als Encants de Sant Antoni. La nostra Sodoma i Gomorra dels diumenges al matí. Jo, que per respecte assumeixo el paper de Lot, acostumo a dirigir-me a la dreta i el meu pare, per trencar amb les analogies bíbliques, també. Després ens anem separant i retrobant en les diverses parades que conformen un dels pocs espais de Barcelona que es mereixen el qualificatiu de popular. És la Barcelona que encara no es deixa higienitzar. La poc fina. La vulgar. La bruta. No és la de les Villes Olímpiques, els Fòrums, Macbes, gayxamples, bícings, multiculturalitats de disseny, ni la dels erasmus, Hacs i emes, Efnacs, Zares, Desiguals, Espringfields, Estarbucs, Mangos i Natures.
Els Encants són el triomf de l’orgia del caos a les golfes de la Botiga Comtal. El temps s’hi recargola en espirals de pols i de records. Als Encants, la utilitat es mostra com la gran mentida que és.

L'acordionista (o l'harmonicista)

2011-02-26T10:40:00.005+01:00

Josef Čapek. Harmonikár (1919).

Edouard Scissorhands

2011-02-23T20:08:00.003+01:00

Hi havia una vegada ―1933―, un guardaboscos francès que al vespre arribava molt cansat a casa. Només hi havia una cosa que l’ajudava a reposar: seure enmig de la seva biblioteca i submergir-se en les pàgines d’algun llibre. Allò era el seu refugi. Però si haguéssiu obert qualsevol d’aquells llibres, us hauríeu endut una bona sorpresa: no n’hi havia cap de complet. Així com hi ha gent que llegeix amb un llapis a la mà, el guardaboscos llegia amb unes tisores a la mà. Quan trobava algun fragment que no li agradava, el retallava i el llençava. D’aquesta manera llegia i rellegia obres que no l’ofenien (recordem que arribava molt cansat i que, segurament, no tenia ganes de llegir res de desagradable). El seu exemplar de Voyage au bout de la nuit només tenia deu pàgines; de tota la poesia de Baudelaire, en quedaven dos-cents versos; de Proust, l’escena del dinar a casa de la duquessa de Guermantes... Un bon dia, vés a saber com, l'esmolat costum lector del guardaboscos va arribar a orelles d’algunes eminències de la capital, les quals, és clar, es van esquinçar les vestidures. No se’n sabien avenir: si la selecció l’hagués fet un savi tot compilant un manual escolar o una antologia de textos, encara, però un guardaboscos...
Hi havia una altra vegada ―2011―, un home català (no era ni guardaboscos ni savi) que a mitja tarda arribava raonablement cansat a casa. Llegia amb un llapis a la mà. I tenia un blog. I, per tant, també retallava.

Assajos

2011-02-19T23:28:00.010+01:00

«Tan sols mitjançant l’art podem sortir de nosaltres mateixos, saber el que un altre veu d’aquell univers que no és el mateix que el nostre, els paisatges del qual ens serien tan desconeguts com els que hi pugui haver a la lluna», va escriure Marcel Proust. L’art com a mètode de coneixement, doncs, que es constitueix a partir de la subjectivitat, la digressió, la ironia i la polifonia. L’art resumit per Rimbaud en el seu famós «Je est un autre» que ataca frontalment la concepció cartesiana del món. L’art que s’enfronta a la religió i la filosofia, primer, i a la ciència i la tecnologia, després. L’art que no és objectiu ni pretén ser-ho i és per això que es dirigeix a tothom. L'art que transforma allò local en universal.
Sobre tot això i més tracten quatre breus assajos que recomanem: La littérature, pour quoi faire? (2007), d’Antoine Compagnon; Teló. Assaig en set parts (2005) i L’art du roman (1986) de Milan Kundera, i Sei proposte per il prossimo millenio (1988) d’Italo Calvino. En aquestes obres, tots tres intel·lectuals exposen que des de Cervantes fins fa ben poc la literatura havia estat capaç d’examinar l’existència (no pas la realitat) mitjançant la seva capacitat per inventar (que és el mateix que descobrir).
Ens preguntem si els mitjans de comunicació, amb el seu soroll incansable, no han ajudat a disminuir el respecte que les paraules, convertides en infinits bocins de miralls que reflecteixen l’existència, havien guanyat gràcies a aportacions cabdals per provar d’entendre’ns com les de Cervantes, Shakespeare, Flaubert, Proust, Balzac, Joyce, Kafka, Borges, Dickens, Musil, Tolstoi i tants altres. I ens preguntem, també, què en diria Karl Kraus, de tot plegat.

Antics contra moderns 15

2011-02-16T20:25:00.006+01:00

El millor que li pot passar a una font és que sembli una font. Si una font no sembla una font, tenim un problema. Doncs bé, des de fa uns quants anys observem una proliferació curiosa de fonts disfressades de no-fonts. Només una ment extraordinàriament àgil o recargolada és capaç d’endevinar que dels trossos de ferro amorfs i rovellats que abunden als nostres parcs i carrers en pot arribar a rajar res. Però això només és el principi perquè, després de la identificació, a la ment extraordinàriament àgil o recargolada se li presenta una nova dificultat, sovint, insalvable: què cal fer per aconseguir que ragi aigua d’aquella cosa? Hi ha res que s’hagi d’accionar? Hi ha res a prémer? Cal esperar una estona i prou? Cal picar de mans? Cal clavar-hi puntades de peu? Quantes, exactament?
Després de molt rumiar-hi, hem arribat a la conclusió que aquests dissenys cada cop més estrambòtics tenen una explicació ben sostenible: com que cal estalviar aigua, s’ha de dificultar tant com es pugui la detecció d’una font i dels mecanismes que la facin funcionar. Tanmateix, voldríem suggerir ―humilment, això sempre― que, si es tracta de no malbaratar aigua, potser millor que no hi hagi fonts i punt. Així estalviarem aigua i temps alhora. D’on no n’hi ha, no en raja, diuen.

Francesa, però no gaire

2011-02-10T20:54:00.011+01:00

Barbara Carlotti és una cantant francesa que no sembla francesa, sobretot perquè canta. Ni xiuxiuejos, ni llavis molsuts, ni gemecs tot fent cara de lolita. Barbara Carlotti és sòbria, refinada, elegant i té una veu captivadora. No sabem si el fet diferencial carlottí és atribuïble al seu pare cors, el cas és que ha publicat tres discos meravellosos. El primer, un Ep, Chansons (2005); el segon Les Lys Brisés (2006), de caire més aviat melancòlic, i el tercer, L’idéal (2008), una mica més animat. Carlotti cita com a influències Baudelaire, Rimbaud, Verlaine, Billie Holiday, Nina Simone, Bob Dylan i Colin Blunstone. Però Barbara Carlotti és única. I encantadora. I té això que se’n diu classe. I sap cantar.

Qu’est-ce qu’il faut brûler?

2011-02-04T19:44:00.009+01:00

Número 93 de la revista francesa Action (juny de 1946): «La seva obra és negra, moralment nociva, políticament reaccionària, i s’alimenta exclusivament de les mamelles estèrils d’un intimisme petit burgès i de l’absència total de crítica social. És decadent i cosmopolita.» A la coberta de la publicació, una pregunta: «Faut-il brûler Kafka?». La revista, és fàcil d’endevinar, era marxista. Compartia la màxima estalinista segons la qual Kafka és un portaveu del feixisme (ni tots els sics del món farien justícia a una interpretació tan lúcida de l’obra de l’escriptor praguenc). Com que Kafka no fa crítica social, una colla de senyors es pregunten si cal cremar-lo.
Val a dir que Action no pretenia ser una revista d'humor. Tampoc no foren els primers a qui la idea de cremar els escrits de Kafka passà pel cap. Ell mateix ja se’ls havia avançat abans de morir (sort d’en Max Brod que no li va fer cap mena de cas). Més tard, els nazis, que tampoc no van acabar de valorar mai del tot la prosa cristal·lina del creador de Gregor Samsa, van decidir de demostrar-ho afegint tots els volums que en van trobar a les piles i piles de llibres que van fer desaparèixer.
La millor resposta a la pregunta en qüestió és de Roger Callois (1913-1978), crític literari proper al surrealisme: «il est à craindre que de méchants esprits ne s’avisent un jour de prétendre (à tort, mais le mal sera fait) que Kafka, dans les juges mystérieux du Procès, dans les fonctionnaires invisibles du Château, aux décisions inattendues, irrévocables, incompréhensibles, mais indiscutables et, pour tout dire, transcendantes, n’a pas décrit autre chose que le parti communiste.» Impecable, Roger. Contra l’estupidesa, ironia.