«Avui la classe serà trista. Sí, sí. Ja veureu per què. Apa, doncs comencem. Què? No, no pots anar al lavabo; ara, no. Hi acabes d’anar, que t’he vist tornar-ne. Seu.
Molt bé, i ara imagineu-vos que de la meva boca no en surten paraules, sinó que en surten papallones, d’acord? No rigueu i mireu. Ho veieu? Sí? N’estan sortint sense parar! Sí, oi? Les veieu o no? Són de colors diferents, és clar. N’hi ha de grogues, de vermelles, de grisoses... Perfecte. Doncs ara comença la part trista, perquè les caçarem. Per què? Perquè som així, perquè ho volem saber tot. Volem mirar les papallones de prop, no en tenim prou de veure-les volar per la classe. «Classe»! Ja et tinc! Agafo la papallona «classe» i l’enganxo al meu àlbum. Com l’enganxo? Ho sabeu, com? Bé, suposo que sabeu que primer l’he de matar. Sí, sí. Sap greu, sí. Es fa amb amoníac. I després li clavaré una agulla al tòrax. Pobreta, oi? Sí, pobreta. Molt bé, ja la tinc clavada al meu àlbum. Es diu «Classe» i a sota hi anotarem l’espècie. L’espècie es diu substantiu. L’espècie substantiu és molt acolorida, ja ho veureu. Aviam, en vull més... Què? Veig les teves papallones, però no; no pots anar al lavabo. «Lavabo»! Ja l’he caçada. Apa, cap a l’àlbum. Què hi posaré a sota? No? A veure, «classe» i «lavabo» tenen alguna cosa en comú o no? Ningú no hi veu cap semblança? No; no és la lletra «a». Exacte! Són llocs, oi? Doncs els llocs són substantius. Els diem així. I per saber tot això hem hagut de matar dues papallones. Ho veieu com és trist? La sintaxi és trista. I ara, pàgina 76: el substantiu.»
14 comentaris:
La sintaxi no és trista!!! L'apunt és preciós. Feliç dilluns.
Ets molt enginyós, David! Un poeta. No sé com es diu l'última papallona que has deixat anar. Com? Poeta. Sí, Poeta. No l'agafis ni la matis. Deixa volar el substantiu.
Enèssima abraÇada!
Ha estat una captatio benevolentiae malvada! Bravo! I bravo per l'apunt!
La sintaxi no és trista, només cal saber explicar-la... i fer-la gaudir, com el vol de la papallona.
M'agrada.
Quina meravellosa manera de dibuixar les paraules, com papallones plenes de vida i color. Quan el nen escolta la explicació els seus pensaments volen darrera d’elles i es perden en milers de llocs màgics abans que el professor atregui la seva atenció. El noi, tan sols, ha d'estar per les papallones sense moviment, sacrificades per el coneixement de l’alumne...
Ho veieu? Tots veiem les mateixes coses, però a través de l'art, de la poesia, es veuen diferent: més acolorides, més ingràvides, més primaverals... com les papallones!
Si, hi ha altres exemples, no cal que s'ho carreguin aquests encantadors i innocents lepidòpters.
Salutacions refrescants!
Un nus a la gola, una emoció immensa. Ho veus? Una papallona, una ferida, un tresor.
I tots embadalits cap a la pàgina 76! Hem acabat el curs, i aquests bocins de classe són el que ens queda i desitgem que als alumnes també.
Rosa : papallona embogida. Espina : papallona gris.
"L'espina de la rosa que va matar Rilke" : veritat, llegenda, construcció, literatura.
"Rosa, contradicció pura, joia
de no ser somni de ningú dins de tantes parpelles"
(substantius, papallones, epitafi, construcció, literatura, veritat...
POESIA.
RILKE)
Eso...y lo otro.
Coi, David, quin tros d'entomòleg estàs fet.
Ovació tancada i barretada.
A mi no m’acaba d’entusiasmar, la sintaxi, Marta, Ara, en reconec la importància i potser “trista” no és el millor adjectiu. Salut i gràcies!
Gràcies, Glòria. Ets molt amable, com sempre. A algú que em diu poeta, l’he d’abraçar de nou.
Moltes gràcies, Enric. Amb els alumnes cal fer servir tantes captatios (malvades o no) com sigui possible.
Costa molt que alumnes ben jovenets entenguin la importància de la sintaxi (bé, i de moltes altres coses). Si les papallones hi ajuden, doncs, papallones i si no, el que sigui. Gràcies, Quadern de mots.
Un comentari fantàstic, Patricia. Si féssim servir les paraules amb la responsabilitat i respecte que es mereixen, ben sovint el símil de les papallones deixaria de ser un símil. Gràcies pel comentari i benvinguda.
L’art transforma la manera com veiem les coses. O potser és que les fa més reals del que són. Ara ja no sé si cito Wilde insconscientment o algú altre... Salutacions, Teresa.
Sí, Gemma, d’exemples n’hi poden haver molts. Les papallones van sortir, com quasi tot, improvisadament. Salut!
Segons quines paraules, fereixen de tan semblants com són a la bellesa d’una papallona. Salutacions, Hasbarat!
Espero que d’embaladit n’hi hagués algun, Miraculosa. El problema ve quan a l’examen preguntes què és un substantiu i et contesten que una papallona.
Moltes gràcies per l’aportació rilkeiana, Hasbarat. És del tot oportuna. Això és literatura de debò.
Gràcies, Matilde. Bé, jo les papallones, des que vaig veure de ben a prop com les tractaven un cop caçades, me les miro i prou. Per cert, que no sé si sóc jo però cada cop em sembla que n’hi ha menys, de papallones (i ara no volia fer cap analogia).
Les teves classes no deuen ser avorrides...m'agradat molt
Bé, hi ha moments de tot, Aris, no et pensis... Moltes gràcies!
Publica un comentari a l'entrada