Parlant de pedal steel guitars, escoltant l’últim disc dels
londinencs The Hanging Stars (un dels millors grups dels últims deu anys d’això
que en diuen americana) trobo molt a faltar la presència d’aquest
instrument que, en mans de Joe Harvey-Whyte, acoloria les brillants
composicions del grup d’una manera inigualable. Just A Day, malgrat
contenir bones cançons, s’acosta massa un pop preciosista de guitarres (la
producció és de Gerard Love) i s’allunya considerablement del so dels cinc
discos precedents. Alguns en diuen reinventar-se.
dijous, 19 de novembre del 2026
The Hanging Stars
divendres, 13 de novembre del 2026
Greg Leisz
Greg Leisz és un
multiintrumentista nord-americà nascut a Buffalo, Nova York, el 1949. Al llarg
d’una carrera de més de 60 anys, ha col·laborat amb músics com Peter Case,
Jackson Browne, Ryan Adams, Beck, David Crosby, Joni Mitchell, John Fogerty,
Neal Casal, The Jayhawks, Bob Dylan, Randy Newman i molts altres. D’entre
aquests «altres» caldria destacar la feina amb la pedal steel en
una pila de discos de Mathew Sweet, de Lucinda Williams i, el cas que ens i
ocupa avui, el clàssic del power pop dels 90, Teenage Symphonies to God dels
Velvet Crush. El solo final de la tercera cançó d’aquest disc —la versió de «Why
Not Yor Baby» del gran Gene Clark— posa la pell de gallina.
dijous, 12 de novembre del 2026
El funàmbul (2a etapa)
Fa molts anys se'm va acudir publicar el tipus de revista que m'hauria agradat llegir. La vaig titular el funàmbul i en vaig fer set números en paper. Per motius aliens a la meva voluntat, vaig haver de deixar córrer l'edició en paper. La idea va sobreviure gràcies a la ràdio i a deu números més, publicats digitalment. Ara, finalment, el funàmbul torna al paper i té una periodicitat trimestral. El primer número conté un monogràfic dedicat a Robert Walser. Aquest cop, no serà a les llibreries i l'única manera d'aconseguir-la és per correu postal. Si algú encara passa per aquest blog i vol rebre informació de tot plegat, em pot escriure a elfunambul@gmail.com.
diumenge, 26 de gener del 2020
Messies
divendres, 23 d’agost del 2019
Ivan Ilitx
dimecres, 7 d’agost del 2019
Karen Grotberg
divendres, 12 de juliol del 2019
dimarts, 4 de juny del 2019
L'arxiduc Leopold s'exhibeix
![]() |
| David Teniers el Jove, L'arxiduc Leopold Guillem a la seva galeria de quadres de Brussel·les, (1647-1651) |
dissabte, 1 de juny del 2019
Maneres de mirar
dissabte, 4 de maig del 2019
Lapses
dissabte, 27 d’abril del 2019
David Moffie
dimecres, 20 de març del 2019
Afinitats electives
No soc el primer que s'hi fixa (mai no som els primers en res), però és curiós: Van Gogh i Béla Tarr.
divendres, 1 de febrer del 2019
Paternitats artístiques
![]() |
| HenrY James |
dimarts, 8 de gener del 2019
Die Welt
diumenge, 30 de desembre del 2018
La Conque
dimarts, 25 de desembre del 2018
Entrevista a Robert Bresson
dimarts, 11 de desembre del 2018
dissabte, 8 de desembre del 2018
Germania
diumenge, 18 de novembre del 2018
Viatge a l'interior de Las Meninas
dimarts, 30 d’octubre del 2018
Bram van Velde
![]() |
| Bram van Velde, Sense títol (1956). |
diumenge, 28 d’octubre del 2018
diumenge, 21 d’octubre del 2018
Les arnes de la viquipèdia
dimecres, 10 d’octubre del 2018
dissabte, 6 d’octubre del 2018
Juli Bustamante i Fred i son
Si es digués Edwyn Collins tothom en reivindicaria el llegat i en faria lloances. Es diu Juli Bustamente i és valencià. Aquí l'acompanyen els Fred i son, i interpreten «Avions», del gran disc Cambrer (1981):
dimarts, 25 de setembre del 2018
El llibre de Blam
diumenge, 23 de setembre del 2018
Els Byrds de Gene Clark
L'any 1964, Gene Clark (1944-1991) va fundar The Byrds amb Roger McGuinn i David Crosby, i s'hi va estar fins al 1966. Aquest grup nord-americà, famós per les seves harmonies vocals i el so característic de la Rickenbacker de dotze cordes de McGuinn, va conrear el folk rock, la psicodèlia i el country rock. Durant dos anys Clark va participar en la composició i lletres de la majoria de cançons del grup, i algunes són exclusivament seves. La carrera en solitari de Clark és excepcional amb un reguitzell de discos imprescindibles, però avui toca una llista de les cinc millors cançons que Clark va compondre amb els Byrds:
dimecres, 19 de setembre del 2018
Religió
dilluns, 17 de setembre del 2018
Mimesi
divendres, 14 de setembre del 2018
El temps d'Austerlitz
dijous, 13 de setembre del 2018
Confessió d'un assassí
diumenge, 9 de setembre del 2018
divendres, 7 de setembre del 2018
Ronnie Lane
Els Small Faces van ser una banda britànica que va estar en actiu des del 1965 fins al 1969. Eren mods (faces en l’argot) i baixets, i van signar joies tan rodones com All or Nothing, Tin Soldier, Lazy Sunday, Itchycoo Park, o Afterglow of Your Love. Aquestes i desenes d’altres cançons meravelloses les escrivien la parella Marriott-Lane, una de les duples de compositors més fecundes i brillants de la història del pop. Però un bon dia Marriott se’n va cansar i va marxar. Aleshores, els Small Faces van reclutar Rod Stewart i Ron Wood, i van esdevenir els Faces (amb l’arribada de l’escocès ja no eren tan small), una de les bandes més etíliques i divertides del planeta. Però un bon dia Stewart se’n va cansar i va marxar.
Va ser aleshores quan Lane, molt cansat del negoci musical (les discogràfiques l’havien estafat repetidament), se’n va anar a viure a una granja de Gal·les amb la seva dona i fills. Per sort, no va deixar de fer música. Va formar Slim Chance, grup amb el qual va gravar un dels discos més extraordinaris i poc reconeguts de la dècada dels anys setanta, Anymore for Anymore (1973). Aquí Lane barreja folk, country i ragtime en onze cançons perfectes. En aquesta època, vivia d’una manera pràcticament nòmada, viatjant per Anglaterra amb un circ i oferint concerts de tant en tant.
L’any 1977 Ronnie Lane va patir un daltabaix: els metges li van diagnosticar esclerosi múltiple. Lane tenia dificultats per assumir els costos del tractament, i per això el 1983 un grup d’amics seus van organitzar un parell de concerts al Royal Albert Hall per tal de recaptar diners i ajudar-lo. Com que alguns d’aquests amics eren Pete Townsend, Ron Wood, Eric Clapton, Jimmy Page, Charlie Watts i Steve Winwood, entre d’altres, la cosa va funcionar. Un any més tard, Lane es va traslladar al Texas perquè els metges creien que el clima d’aquella zona li podria anar bé. Va morir el 1997, a 51 anys.
dijous, 6 de setembre del 2018
Franz Rosenzweig (II)
dimarts, 4 de setembre del 2018
Peter Green
Justament el líder d’aquest darrer grup, Peter Green, és el protagonista d’aquesta història. Nascut el 1946 en una família jueva de l’East End londinenc, Peter Allen Greenbaum (als quinze anys va escurçar el seu cognom), va aprendre els primers acords gràcies al seu germà gran, que tenia una guitarra. A l’East End també va aprendre a rebre pallisses pel simple fet de ser jueu (hi ha qui diu que el seu blues parteix d’aquí, que tocava blues jueu).[1] Des de ben jovenet el món musical d’en Peter consistia en discos dels Shadows (n’idolatrava el guitarrista, Hank Marvin), de Muddy Waters i de BB King, i en les cançons tradicionals jueves que sentia a casa i que també li agradaven. Quan tenia 14 anys, Green va començar a tocar en diversos grups (al principi s’ocupava del baix, però el seu instrument era clarament la guitarra), fins que el 1966 li va arribar l’oportunitat de la seva vida: John Mayall cercava un substitut d’Eric Clapton, que havia deixat els Bluesbreakers. Green s’hi va presentar, va aconseguir el lloc, i, tot i les reticències dels fans —que veneraven Clapton—, se’n va sortir. El disc Hard Road n’és l’exemple; des del principi l'estil únic de Green hi queda definit: escales menors, melancolia, emoció i sentiment, i cap mena de filigrana exhibicionista; ras i curt, un estil molt melòdic, que dona la mateixa importància als silencis que a les notes.
Un any després, Green lidera el seu grup de blues: els Fleetwood Mac. Però Green és un líder sense cap afany de protagonisme. De fet, els seus companys de grup —els posteriorment arxifamosos i arximilionaris Mike Fleetwood i John McVie— han manifestat en diverses ocasions que un dels problemes de Green és que es valorava molt poc. Així, doncs, als Fleetwood Mac va compartir instrument amb dos músics impressionants com Jeremy Spencer i Danny Kirwan, cosa que segurament cap superestrella de la guitarra hauria acceptat (és l’època en què els guitarristes esdevenen el centre de la immensa majoria de grups, la qual cosa acaba provocant que gairebé tots caiguin en l’autocomplaença més absoluta). [2] Que el cataloguessin com a virtuós de la guitarra era una idea que Green sempre es va esforçar a defugir. Deia: «Si jo soc un heroi de la guitarra, els meus mestres què són?». Malgrat tot això, BB King va reconèixer que de tots els guitarristes blancs de blues, l’únic que el feia suar, en gran part gràcies al so tan dolç que aconseguia extreure de la guitarra, era Peter Green.
Com a líder dels Fleetwood Mac (n’era el cantant —faceta en què mai se l’ha valorat prou—, guitarrista i compositor principal), Green va començar a compondre música que, tot i gravitar al voltant del blues, prenia unes dimensions úniques, amb tocs cada cop més espirituals i íntims. Només cal escoltar cançons com Need Your Love So Bad, Albatross, Oh Well, Black Magic Woman, Green Manahishi i la corprenedora Man of the World per entendre el que Green era capaç de transmetre.
A partir dels anys 80, esporàdicament, Peter Green va tornar a tocar. Per desgràcia, era evident que li mancava la concentració necessària per fer-ho i que havia perdut gran part de la frescor i habilitat que havia demostrat en el passat. Avui dia, Green té 71 anys i en fa vuit que no toca en públic.
diumenge, 2 de setembre del 2018
Lady Bovary
![]() |
| Eleanor Marx-Aveling |
GIRONA

































