dimarts, 25 de setembre del 2018

El llibre de Blam


Entre el 21 i el 23 de gener de 1942, l’exèrcit i la policia hongaresos van matar més d’un miler i mig de jueus i una quantitat lleugerament inferior de serbis a la ciutat de Novi Sad, la capital de la regió sèrbia de Voivodina. El primer dia, la majoria de les víctimes van ser transportades en camions fins a la vora del Danubi i, un cop allà, les van assassinar i les van llançar al riu. Com que l’aigua estava glaçada (feia un temperatura de quasi trenta graus sota zero), alguns militars hongaresos van estar-se tota la nit trencant la capa de gel perquè el corrent es pogués endur els cossos, molts dels quals van arribar fins a Belgrad i més enllà. L’endemà i el dia 23, les matances van tenir lloc a les cases i els carrers de Novi Sad. Aquest pogrom, conegut com la batuda de Novi Sad, va ser el punt àlgid d’una persecució que havia començat amb l’entrada de les tropes hongareses a Voivodina l’11 d’abril de 1941 i que va durar fins al 22 d’agost de 1944. Dels quatre mil jueus que vivien a Novi Sad l’any 1940, en van sobreviure mil i tan sols dos-cents van romandre a la ciutat després de la guerra.

L’escriptor serbi de mare hongaresa Aleksandar Tišma (1924-2003), escull un supervivent d’aquells fets terribles com a protagonista de la novel·la Knjiga o Blamu [El llibre de Blam], publicada per primer cop el 1972 i que forma part d’un cicle de cinc obres que aquest autor situa a Novi Sad durant els anys de la guerra i la postguerra. 


Miroslav Blam té uns trenta anys, és jueu, està casat amb una cristiana i té una filla; però se sent sol i culpable: els seus pares i la seva germana van ser assassinats per la policia hongaresa i ell es va salvar de la deportació perquè es va batejar i es va casar amb una dona no-jueva. Blam se sent resignadament satisfet amb la monotonia de la seva feina a l’agència de viatges Interkontinental i viu en un àtic des d’on li agrada observar el carrer. Tanmateix, el paisatge humà i topogràfic de Novi Sad s’ha transformat tant que a Blam li costa reconèixer la seva ciutat. Les antigues botigues del carrer dels Jueus han canviat de dalt a baix: els aparadors s’han ampliat, el gènere hi està col·locat de manera ordenada i professional, els rètols han substituït els noms exòtics dels vells propietaris per acrònims asèptics. L’ambient ara hi és fred, uniformat, tranquil·litzador. El carrer està tallat per un bulevard i «tan sols en la distància, a l’altra banda de la transitada cesura, se n’entreveu la continuació, el final arrencat, com un punt sota del signe d’exclamació: alta, solitària, recoberta de cúpules morisques, s’alça la sinagoga, on a causa de la seva acústica famosa i manca de fidels, de tant en tant s’hi celebren concerts de l’orquestra de Novi Sad i de grups estrangers que estan de gira.» Aquesta ciutat, de construccions engolides pel progrés i d’habitants fantasmes, esdevé la protagonista silenciosa de l’obra de Tišma. 

El llibre de Blam està dividit en quinze capítols que no segueixen cap ordre cronològic. La narració de Tišma es mou constantment entre el present i el passat, la qual cosa ajuda a entendre més bé la complexitat del personatge de Blam. Blam, com la sinagoga de Novi Sad, és una relíquia del passat que serà suportable sempre i quan es mantingui exclusivament com a curiositat muda i inofensiva. No obstant això, tot i ja no ser visible, el passat es resisteix a desaparèixer del tot, com les taques de sang de les víctimes al terra de la sinagoga, on ara tot és net i polit. Allà, fa poc menys de quinze anys, centenars de jueus van ser confinats per les autoritats hongareses abans de ser enviades a l’extermini. Eren les mateixes parets. Damunt l’altar les taules de la llei amb les lletres hebrees gravades al marbre encara hi són. Element decoratiu i prou. Ningú no s’hi fixa. Són vestigis sense cap mena de significat. 

Durant gran part de la novel·la, Blam passeja sense destí per Novi Sad, incapaç d’entendre el món que l’envolta. Està condemnat «a causa de la voluntat que s’ha imposat a si mateix, a deambular pels carrers i els camins coneguts, sent-ne sempre un observador atent, ociós i ombrívol.» A Novi Sad, les autoritats han bastit una situació de falsa normalitat que no deixa de ser una nova imposició i que té com a objectiu principal manipular el record per «enllaçar les víctimes de l’ocupació amb la lluita de la humanitat pel progrés». Però Blam, sovint a contracor, recorda; no pot fer altra cosa. Ha intentat construir una vida que es basi en l’oblit i en la indiferència però no se n’ha sortit. Una mostra definitiva del mur que ha intentat col·locar entre la seva existència i el món és la manera com reacciona en saber que la seva dona li és infidel (cosa que farà que també dubti de si és pare de la seva filla): el que inicialment és una ferida molt dolorosa esdevé en poc temps una barreja agredolça de pèrdua i d’alliberament, perquè ara ja no creu que sigui necessari esforçar-se per aspirar a cap ideal de felicitat. A mesura que la novel·la avança, ens adonem que Blam és un vestigi, un fòssil, el darrer testimoni d’una època recent però extingida, un testimoni acomplexat per la seva supervivència. Ni tan sols la derrota nazi no va relaxar el desencís de Blam: més enllà del record d’un món que mai més no tornarà a ser, les represàlies comunistes tornen a omplir de sang Novi Sad, «cosa que revela tant sobre la perseverança de les estructures humanes com sobre la impotència o caràcter il·lusori de les paraules que serveixen per revelar-les.» L’excés brutal dels bàndols feixista i comunista han deixat una ciutat esgotada i amnèsica. 


Al darrer capítol del llibre, Blam assisteix a un concert que se celebra a l’antiga sinagoga de Novi Sad. Durant l’entreacte, retroba Funkenstein, un supervivent que a Bergen-Belsen era l’encarregat de tocar el violí mentre els nazis duien les víctimes a la forca (el comandant del camp era un home d’una gran sensibilitat musical). Al llarg d’aquesta conversa breu, Blam es compara amb Funkenstein i se sent culpable: al contrari del violinista, ell què va veure?, què va viure?, què pot explicar? No res. Com el narrador del relat «Sense cap crit» , se sent impúdicament viu. Per altra banda, com es pot explicar l’amnèsia que sembla que ha afectat a tothom?: ningú no recorda que aquelles parets, no fa pas gaire, van fer de camp de trànsit improvisat? I d’on treu la força Funkenstein per estar assegut allà escoltant música com la que segurament va haver d’interpretar a Bergen-Belsen? Per què no crida? Per què no udola la veritat? El passat que Blam vol oblidar, torna un cop i un altre. 

Relacionar l’obra de Tišma amb la de Danilo Kiš, un altre magnífic escriptor serbi, pot semblar un recurs fàcil, però certament hi ha similituds temàtiques i estilístiques, especialment entre els relats de Bez Krika [Sense cap crit] i la majoria dels de Una tomba per a Boris Davidovitx i Enciklopedija Mrtvih [L’Enciclopèdia dels morts] . Tot i això, en El llibre de Blam s’observen punts de connexió importants amb l’obra d’Imre Kertész, de qui Tišma va traduir Sense destí al serbi. Com Kertész, Tišma no ofereix consol (per això ja tenim l’Holocaust ensucrat que sovint ens mostra Hollywood); el que tots dos ofereixen és justícia, la justícia inherent a qualsevol esforç per recordar. És del tot lògic que algú que s’aferrava a la literatura per desemmascarar els esforços de l’individu i del poder per desfer-se dels records incòmodes hagués de marxar del seu país durant el règim de Milosevic: el poder sempre rebutja el record dels qui no es deixen encaixonar en cap ideologia. 


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA