La Verwandlung de El funàmbul

Heus ací, que, quan la força desbordant de la primavera va esvair la boira, El funàmbul encara hi era. Però transformat. I és que, a partir d'ara, El funàmbul no serà (de moment) una revista de paper o digital; serà un programa radiofònic que, gràcies a Ràdio Vilafranca, s'emetrà cada dissabte de 10 a 11 de la nit. La idea és la mateixa; el mitjà, diferent. Seria una bona notícia que els qui vau ser tan amables de llegir El funàmbul durant els dos anys que va ser una revista, ara el volguéssiu sentir.

Represa

Més de dos mesos després, actualitzo un blog que, per manca de temps, sembla gairebé abandonat. Apunto diverses novetats, alguna de les quals és la causa principal d’aquest abandonament: 

-La revista Lemúria ha tret el seu primer número. A la pàgina 54 hi trobareu «L’accident», un article molt curt que vaig escriure a partir de la lectura de Un home sense atributs de Robert Musil. 

-Com que en aquest blog, quan funcionava regularment em dedicava, sobretot, a parlar de llibres, no puc estar-me de recomanar El món de 1914 de Stefan Zweig, publicat per l’editorial gironina Ela Geminada, traduït per Marc Jiménez Buzzi, i amb un estudi introductori molt interessant escrit per Antoni Martí Monterde. És un llibre excel·lent per recordar que el mal del clixé i de la simplificació també afecta la manera com se suposa que hem de valorar intel·lectuals de la importància de Zweig. 

-Dijous que ve, El funàmbul farà un any. Quatre números, ja. Ho celebraré a la llibreria La Impossible a Barcelona (c/ Provença, 232). Serà a les 19.30. M’hi acompanyarà (tot encaixa) Antoni Martí Monterde. Un luxe i un honor. Hi sou convidats, evidentment. 

Tast funambulista

Des que m’hi vaig posar han passat 1.136 dies (i sobretot nits). Us estalviaré el relat de tots els contratemps, desencisos i maldecaps perquè ara no són importants. Ara el que compta és que el primer número de El funàmbul existeix. Igualment important és que contingui un monogràfic dedicat a Bruno Schulz. Quan el web de la revista estigui enllestit (gener del 2014, m’han promès) l’estrena es podrà considerar oficial. Aviat també obriré un nou blog dedicat exclusivament a l’univers funambulista.

No sé com acabarà tot plegat. Aquesta n’és la gràcia, suposo.

 

The Magyar Canon (III)

No fa pas gaire comentàvem que el relat testimonial de l’horror es manifesta generalment per mitjà dels gèneres de l’autobiografia i de la ficció. En aquest sentit, sembla que l’expressió versificada ocupa un lloc secundari (especialment pel que fa al nombre, no pas a la qualitat). Tanmateix, les excepcions són tan remarcables que convé recordar-les i, sobretot, llegir-les. El poeta hongarès Miklós Radnóti (1909-1944) n’és una, i de molt important.

Quan el van matar, Miklós Radnóti duia a sobre una llibreta amb una sèrie de poemes que constitueixen un dels pocs testimonis directes en forma versificada que s’han trobat de la Xoà (un altre dia parlarem de Katzenelson). Un dels màxims difusors de l’obra de Radnóti en el món anglosaxó és Thomas Ország-Land. Ország-Land va néixer a Budapest el 1938, va sobreviure l’ocupació nazi, i l’any 1956 va participar en la revolta hongaresa contra la dominació soviètica. És poeta i traductor, i ha escrit articles i ressenyes per The Times Literay Suplement i The New York Times, entre d’altres.

En aquesta entrevista, Ország-Land respon les meves preguntes sobre Radnóti i altres temes. La traducció al català apareixerà, quan pugui ser, en un dels primers números de El funàmbul, que, per cert, veurà la llum abans no s’acabi aquest any.

 

Miklós Radnóti

Thomas Ország-Land

El patriarca

Des que era jove, he estat el més jove

i he adorat Venus en les sagrades
i fragants columnates de
les seves criades més humils.

De vegades he aconseguit

ignorar les absurdes normes i valorar
més un gràcil poema que
un contracte de feina.

I així he passat la meva vida envoltat

de llibres i de fills. Ara el meu nét
m'aconsella que sigui madur.
Santa innocència!

Pobre passerell, he estat més jove que tu

més temps que no recordes.
He celebrat la vida tan llargament
que sóc massa jove per canviar.

Thomas Orzság-Land

Thomas Ország-Land (1938) és un poeta hongarès que viu a Londres. Ha estat tan amable que m'ha donat permís per traduir tres poemes seus al català i m'ha concedit una entrevista molt interessant. Tot plegat apareixerà al tercer o quart número de El funàmbul, revista en permanent (i nocturna) construcció.

Giorgio Pressburger

Giorgio Pressburger (1937) va néixer a Budapest. L’any 1956 va haver de marxar del seu país a causa de la invasió soviètica i va anar a parar a Itàlia. És en italià que ha escrit tota la seva obra: novel·les, guions televisius i cinematogràfics, traduccions, teatre, articles per diaris i revistes, relats... Pel que fa a la narrativa, va comptar amb la col·laboració del seu germà bessó Nicola, fins que aquest va morir, l’any 1985. Giorgio Pressburger és un intel·lectual de primer ordre i per això no és gens conegut al nostre país. 

D’entre les obres més recomanables de Pressburger hi ha L’elefante verde (novel·la breu, a mig camí entre Bashevis Singer i Joseph Roth) que narra les vicissituds de tres generacions d’una humil família jueva en el marc històric de l’Hongria del segle passat; l’extraordinari recull de relats aparentment independents Storie dell’Ottavo Distretto que l’acosten, formalment, a Danilo Kiš, a Borges (és així, o és que el llegeixo a tot arreu?), i fins i tot a la prosa lacònica i seca de Jiří Weil, i La legge degli spazi bianchi, cinc relats magnífics d’entre els quals destaca «Vera», una història corprenedora.

Part de l’obra de Giorgio Pressburger es pot trobar en anglès, francès, espanyol, alemany, hongarès, holandès i txec. A El funàmbul hi apareixerà (algun dia) l’article que, l’any 1997, va escriure a Corriere della Sera dedicat a la mort de Bohumil Hrabal. De moment ja està traduït. 

El leviatan

Nissen Piczenik és un comerciant de coralls de la ciutat de Progrody. Està enamorat de la seva feina. Coneix totes les varietats de coralls que hi ha al món i sap que, a banda, de la seva bellesa, tenen propietats màgiques, la primera i més evident de les quals és que les pageses de la zona se senten més atractives quan pengen alguna d’aquestes branquetes marines al voltant del seus colls. És per això que, a casa seva, s’està tota la nit polint peces de corall. El negoci rutlla, ell fa el que li agrada i a Progrody i als seus voltants tothom el coneix i el respecta. Es pot demanar res més?
Doncs es veu que sí. El nostre amic artesà no està del tot satisfet. Hi ha una cosa que no el deixa viure del tot en pau. Resulta que mai no ha vist el mar i, no sap ben bé perquè, està convençut que si el veiés les coses encara li anirien més bé. I arriba un dia en què aconsegueix de veure l’oceà; aquell lloc on, gràcies al Leviatan, creixen aquests animals multiformes i vermells que, segons l’opinió d’en Piczenik, fingeixen ser arbres i plantes per evitar l’atac dels taurons. Però quan torna al seu poble, vés a saber perquè, arriba la temptació: i si barregéssim coralls autèntics amb coralls falsos? Oi que el negoci rutllaria encara més bé?
El leviatan és un breu relat (52 pàgines en l’edició espanyola de Siruela) en el qual Joseph Roth ens avisa dels mals que esperen als qui traeixen els seus somnis. Per tant no demanaré cap subvenció per publicar El funàmbul.

Epifanies vertiginoses

La revelació que sent Gabriel Conroy al final del relat Els morts de James Joyce ha passat a la història de les epifanies. Fa tota la sensació que el pobre home mai més no va tornar a ser el mateix. Doncs l’altre dia en vaig tenir una de semblant, d’epifania. Estava traduint al castellà una ressenya meva d’un llibre imprescindible quan, de sobte, ho vaig veure tot molt clar. Decidit. De debò. Hi haurà un dia que la revista catalana de cultura El funàmbul (de moment no en sé gaire cosa més) es podrà llegir i, si es vol, adquirir per un preu molt raonable. El més probable és que la materialització d’aquesta epifania tan simpàtica em farà perdre bous i esquelles, però ja he preparat el cable i la perxa i, de moment, assajo pel balcó de casa.

Per cert, la ressenya han tingut l’amabilitat de publicar-me-la a Raíces, una de les millors revistes culturals que es fan a Espanya.