De jove, Milan Kundera va quedar molt
decebut en saber que el personatge d'Albertine, de qui s'havia enamorat mentre
llegia el volum A l'ombra de les noies en flor de A la recerca del
temps perdut, no estava inspirat en cap noia de pell fina sinó en la figura
d'un home bigotut. La il·lusió de Kundera es va esfumar del tot després de llegir
una biografia de Proust i assabentar-se que darrere d'alguns personatges
femenins que poblen l’obra d’aquest meravellós escriptor francès hi ha tot de models
masculins. Kundera acaba afirmant, amb Flaubert, que «L'artista ha de fer
creure a la posteritat que no ha viscut.» Res de biografies, autobiografies i
memòries, doncs.
El gènere biogràfic és la germana pobra
de la literatura especialitzada. Al capdavall no reflecteix res més que hores i
hores de feina d'algú que es dedica a l'art tan poc gratificant d'escriure
sobre algú altre. Els crítics literaris, si més no, poden disfressar la seva
impúdica exhibició de coneixements darrera de la noble pretensió d'explicar
alguna obra, però un biògraf... És una feina ingrata, sens dubte. I tot això
sense entrar en la retòrica cul-de-sac que defineix el text biogràfic com una
obra de ficció que ens acaba dient molt més sobre el biògraf que sobre el
biografiat, que ja se sap que tot és relatiu. Ironies i menyspreus a banda, jo he
gaudit i continuo gaudint molt llegint i rellegint biografies, encara que
darrerament me n'hagi empassat algunes de mediocres (concretament Groucho, de Stefan Kafner, i Cortázar. De
cronopios y compromisos,
d'Enzo Maqueira).
I una breu llista de
recomanacions biogràfiques, la majoria no gaire fàcils de trobar (l'ordre és del tot aleatori):
1) Proust, Edmund White (1999)
2) Baudelaire, Claude Pichois i
Jean Ziegler (1991)
3) Tchékhov, Sophie Laffite
(1976)
4) Joseph Roth, David Bronsen
(1974)
5) Primo Levi, Ian Thomson (2003)
.jpg)
