Messies

En la biografia que va dedicar a Sabatai Seví, Gershom Scholem explica que, segons el poeta Emanuel Frances, una vegada Zeví va congregar tots els seus seguidors i els va anunciar que volia aturar el sol. Després dels preparatius i purificacions que pertocaven a un esdeveniment com aquell, un bon matí van sortir tots cap a la muntanya. A dalt, Seví amb veu poderosa va ordenar al sol que romangués on era. Els deixebles van repetir el gest. Una mica més tard, una mica desencantats i amb un cert aire de vergonya, van girar cua i van tornar cap a casa. 

En una altra ocasió, Seví va comprar un peix gros, el va vestir amb roba de nadó i el va acomodar en un bressol. Era el senyal que la redempció d’Israel arribaria sota el signe de peixos. Trobo que als messies més nostrats els manca una mica de creativitat.

Lapses

Una de les coses més apassionants de llegir biografies de molts dels personatges que han tingut un pes polític històric important és descobrir els moments decisius —i molt sovint atzarosos— en què la persona en qüestió passa de ser algú gairebé irrellevant a una figura de pes incontestable (sovint, literalment). Una primera reacció pot ser creure que si quan encara no havien arribat al poder algú els hagués explicat el que acabarien esdevenint no s’ho haurien cregut. Però ens equivoquem: es tracta de personalitats obsessives que, tot i tenir alguns moments de dubte, estaven convençuts que, tard o d’hora, el seu moment arribaria.

És el cas de Lenin, per exemple. Mesos abans de convertir-se en l’home més poderós de Rússia, Lenin s’amagava en una cabana al fons d'un bosc inhòspit amb l’única companyia del seu amic Grigori Zinóviev (evidentment assassinat per Stalin anys més tard). Passava fred i gana; estava brut i esgotat, i s’havia barallat amb gairebé tothom, socialista o no. Podia semblar que la revolució era ben lluny. Ell, però, escrivia pamflets nit i dia.

El que va passar fins que va arribar al poder ho expliquen els llibres d’història. Tot i així, sempre fa l’efecte que es deixen alguna cosa important.

Afinitats electives

No soc el primer que s'hi fixa (mai no som els primers en res), però és curiós: Van Gogh i Béla Tarr.

La Conque

El 15 de març de 1891 apareix el primer número de la revista La Conque. A la coberta hi diu: «La Conque, antologia dels poetes més joves, tan sols tindrà 12 números: de cadascun se n’imprimiran cent exemplars numerats en paper de luxe... Mai no es tornarà a fer ni es reimprimirà... Cada número de La Conque estarà precedit d’un frontispici en vers, inèdit, signat per un dels poetes amb més justícia admirats d’aquest temps.» L’elegant revista, finançada en gran part per Pierre Louÿs, conté vuit pàgines i té la coberta groga. Hi col·laboraran Mallarmé, Verlaine, Gide, Materlinck i Valéry, entre d’altres. Potser per demostrar el caràcter poètic de l'error, a la primavera del 1892 en va aparèixer el darrer número: l’onzè.  

Germania

L’estiu de 1860, un Friedrich Nietzsche de 16 anys passeja pel bosc amb els seus amics Wilhelm i Gustav. Mentre caminen, se’ls acut una idea que s'inscriu en la més pura tradició romàntica: fundaran una petita societat on presentaran una producció artística cada mes. Els pocs membres del grup s’encarregaran d’avaluar amb absoluta sinceritat aquestes produccions, que poden ser un poema, un tractat, un projecte arquitectònic o una obra musical. Dit i fet, funden la societat i l’anomenen Germania.

Germania estarà activa dos anys, sobretot gràcies a l’impuls de Nietzsche. El 1863 es dissoldrà en gran part a causa de les crítiques despietades, sovint humiliants, que els membres de la societat rebien d’en Friedrich. Vanitat, però també rigor i un enfrontament constant a l’autocomplaença que marcaran la seva vida i obra posteriors. 

Les arnes de la viquipèdia

Al llarg de la història de la novel·la  —i de la literatura en general—, hi ha hagut molts autors que han hagut de recórrer a quantitats ingents d’informació externa per a completar les seves obres. Pensem, per exemple, en els escriptors de novel·les històriques; en Flaubert fullejant més de mil llibres pel seu enciclopèdic Bouvard i Pécuchet, o en W. G. Sebald, que a Austerlitz o Els anells de Saturn, per exemple, incorpora i integra fragments sencers retallats —de vegades literalment— de les fonts més diverses i heterodoxes. Abans, doncs, aquest saber enciclopèdic calia cercar-lo, sobretot, en biblioteques i llibreries de segona mà, i, en canvi, avui dia només cal un ordinador i accés a internet.

Quan llegim la descripció que Sebald fa durant unes quantes pàgines dels costums de les arnes, es fa difícil no pensar que, per a aconseguir tota la informació que cal per a compondre aquest fragment d’obra (que, de fet, és una petita obra en si mateix), avui n’hauria tingut prou, segurament, amb la vikipèdia. Fins a quin punt aquesta accessibilitat i immediatesa hauria modificat les obres d’aquests autors? Com en serien de diferents Austerlitz o Bouvard i Pécuchet si la informació hagués provingut del cercador de google? Sebald, Flaubert i tants altres s’haurien conformat amb aquesta eina o haurien regirat biblioteques igualment? No ho sabrem, i en diguem el que en diguem tan sols serà una opinió més. I d’opinions, sempre n'hi ha massa. 

Ronnie Lane

Els Small Faces van ser una banda britànica que va estar en actiu des del 1965 fins al 1969. Eren mods (faces en l’argot) i baixets, i van signar joies tan rodones com All or Nothing, Tin Soldier, Lazy Sunday, Itchycoo Park, o Afterglow of Your Love. Aquestes i desenes d’altres cançons meravelloses les escrivien la parella Marriott-Lane, una de les duples de compositors més fecundes i brillants de la història del pop. Però un bon dia Marriott se’n va cansar i va marxar. Aleshores, els Small Faces van reclutar Rod Stewart i Ron Wood, i van esdevenir els Faces (amb l’arribada de l’escocès ja no eren tan small), una de les bandes més etíliques i divertides del planeta. Però un bon dia Stewart se’n va cansar i va marxar.

Va ser aleshores quan Lane, molt cansat del negoci musical (les discogràfiques l’havien estafat repetidament), se’n va anar a viure a una granja de Gal·les amb la seva dona i fills. Per sort, no va deixar de fer música. Va formar Slim Chance, grup amb el qual va gravar un dels discos més extraordinaris i poc reconeguts de la dècada dels anys setanta, Anymore for Anymore (1973). Aquí Lane barreja folk, country i ragtime en onze cançons perfectes. En aquesta època, vivia d’una manera pràcticament nòmada, viatjant per Anglaterra amb un circ i oferint concerts de tant en tant.  

L’any 1977 Ronnie Lane va patir un daltabaix: els metges li van  diagnosticar esclerosi múltiple. Lane tenia dificultats per assumir els costos del tractament, i per això el 1983 un grup d’amics seus van organitzar un parell de concerts al Royal Albert Hall per tal de recaptar diners i ajudar-lo. Com que alguns d’aquests amics eren Pete Townsend, Ron Wood, Eric Clapton, Jimmy Page, Charlie Watts i Steve Winwood, entre d’altres, la cosa va funcionar. Un any més tard, Lane es va traslladar al Texas perquè els metges creien que el clima d’aquella zona li podria anar bé. Va morir el 1997, a 51 anys.

Franz Rosenzweig (II)

De jove, el filòsof judeoalemany Franz Rosenzweig va passar moltes tardes a la galeria d’art de Kassel, la seva ciutat natal. Allà hi havia quadres com Lot i les seves filles de Tintoretto, Moisès traient l’aigua de la roca, de Jacob Jordaens, Abraham rebent els tres àngels de Pieter Lastman o la Retrobada de Moisès i Aaron de Jacob Pyras. Tanmateix, el quadre que el va impressionar més va ser Jacob beneint Efraïm i Manassès, de Rembrandt. El personatge de Jacob serà sempre important per Rosenzweig, fins al punt que, ja molt malalt, li va fer prometre a la seva dona, Edith Hahn, que si algun dia algú traduïa la seva obra cabdal, L’estrella de la redempció a l’hebreu, el llibre es titulés L’estrella de Jacob. 

Lady Bovary

Juliet Herbert és una figura misteriosa dins la vida de Flaubert. Tot el que sabem d’aquesta anglesa és gràcies a un seguit de referències gairebé mai directes que l’autor francès en fa en algunes cartes, on quasi sempre l’anomena «la institutriu». Durant uns anys Herbert va viure a Croisset, a casa de la mare de Flaubert, fent d’institutriu de Caroline, neboda de Flaubert. És a partir d’una carta que Flaubert va dirigir al seu editor Michel Lévy el mes de maig de 1857, que deduïm que Herbert va traduir Madame Bovary a l’anglès:

«On confectionne sous mes yeux une traduction anglaise de la Bovary qui me satisfait pleinement. S’il doit en paraître une en Anglaterre je désirerais que ce fût celle-là et pas une autre. Mon traducteur est une femme qui n’a aucune relation avec aucun éditeur de Londres, mais qui doit regagner Albion dans quinze jours, environ. Pouvez-vous l’aboucher (expression indécente) avec un de vos confrères d’outre-Manche? [...] Il me semble que cel·la plairait en Angleterre. [...] Faites qualque chose pour ma protégée, cel·la m’obligerait de toutes les façons.»

Pel que en diu Flaubert en algunes altres cartes, sembla que Herbert va ser una de les moltes amants de l’autor francès, també. En tot cas, la traducció en qüestió mai no es va publicar i el manuscrit no s’ha trobat enlloc. La primera traducció a l’anglès de Madame Bovary és de 1886 i la va fer Eleanor Marx-Aveling, la filla de Karl Marx, que dotze anys després escolliria acabar la seva vida de la mateixa manera que la protagonista de la novel·la més famosa de Flaubert.

Eleanor Marx-Aveling

Deutes i colors

Philippe de Champaigne (1602-1674) va ser un pintor francès especialitzat en temes religiosos. Fou un dels pintors més prolífics del seu segle i, durant bona part de la seva vida, un dels més ben considerats per la cort i l'Església franceses. En l'obra de Champaigne hi podem distingir tres etapes: una de paisatgística (la inicial, i força mediocre); una segona, dominada per colors vius —la que li va reportar la fama davant les autoritats—, i una tercera, fosca, severa, i molt eixuta, que comença el 1648. Aquesta pèrdua progressiva de coloració dels seus quadres té una explicació de caire personal: la filla del pintor havia estat víctima d’una paràlisi de la qual es va recuperar al convent de Port Royal des Champs, on resulta que la comunitat religiosa era molt propera al jansenisme. Així, doncs, els quadres de Philippe de Champaigne van canviar radicalment per avenir-se amb un corrent catòlic que, entre d'altres coses, promulgava una austeritat extrema, que va acabar sent condemnat per heretgia, i al qual ell creia que devia la vida de la seva filla.

L'anunciació (1644)

El penediment de Magdalena (1648)

Modernitats

Mozart, a diferència de Bach, Beethoven o Wagner, és modern. Ens és modern. A It All Adds Up, Saul Bellow exemplifica aquesta qualitat de Mozart amb una anècdota: la descripció que l'any 1781, a 25 anys, el compositor fa de l'arxiduc Maximilià, germà de l'emperador i nou arquebisbe de Colònia. És aquest fragment:
«Quan Déu atorga un càrrec sagrat a algú, en general li dona discerniment; i així és, suposo, en el cas de l’Arxiduc. Tot i que, abans de ser sacerdot, es mostrava més enginyós i intel·ligent; i parlava menys, però amb més raó. Ara l’hauríeu de veure. La mirada li traspua estupidesa. Parla i parloteja contínuament i sempre en falset; i li comença a sortir goll. En resum, aquest personatge ha canviat del tot.» 

La ironia.

L'arxiduc

Franz Rosenzweig (I)

El 7 de juliol de 1913, Franz Rosenzweig i el seu amic Eugen Rosenstock tenen una conversa que dura tota la nit. Posteriorment, Rosenzweig s’hi referirà sempre com «la famosa nit de Leipzig». El tema de la conversa és la fe i l’oració. Eugen s’havia convertit al protestantisme feia poc i Rosenzweig dubtava si fer-ho o no. La història diu que durant la tardor d’aquell mateix 1913, Franz Rosenzweig, que finalment ha decidit de convertir-se al protestantisme (com el seu cosí Hans Ehrenberg), decideix acomiadar-se de la religió dels seus avantpassats assistint a la sinagoga el dia de Yom Kippur. Per fer-ho, tria una sinagoga berlinesa petita, prop del pont de Postdam, perquè a les de la seva ciutat natal, Cassel, no s’hi ha trobat mai a gust. L’experiència d’aquell vespre li causa una impressió tan forta que Rosenzweig mai més no tornarà a parlar de deixar la seva religió i, de fet, n’esdevé un practicant fins a la seva mort. Aquesta vivència reveladora ell no l’explicarà mai a ningú. El seu únic fill, Rafael, sempre la va atribuir a la imaginació poderosa de la seva àvia, la mare de Franz. Ara, totes les biografies de Rosenzweig la inclouen i la donen per segura.

Flaubert, Turgénev i Tolstoi

El 21 de gener de 1880, Gustave Flaubert escriu una carta al seu amic Ivan Turgénev en què li agraeix que l’hagi ajudat a descobrir un tal Tolstoi. En aquell moment, Tolstoi tenia 52 anys i fora de Rússia no era gens conegut.Flaubert, que havia llegit els tres volums de Guerra i pau en una setmana, en deia això: 

«Gràcies per haver-me fet llegir la novel·la de Tolstoi. És de primera categoria. Quin pintor i quin psicòleg! Els dos primers volums són sublims. Però el tercer s’enfonsa estrepitosament. Es repeteix i filosofa! Vull dir que aquí és quan el veiem a ell, l’autor i el rus, mentre que fins aleshores tan sols havíem vist la Naturalesa i la Humanitat. Em sembla que de vegades té coses shakespearianes. Durant la lectura feia crits d’admiració, i això que és llarga! Parleu-me de l’autor. És el primer llibre que fa? En tot cas, els té ben posats. Sí, està molt bé! Molt bé!»

Dedicar l’adjectiu «shakespearià» a l’autor que segurament més odi va expressar vers Xècspir fa més gràcia que no pas la suposada posició correcta de les gònades de l’eminent autor rus. 

Kafka i el robatori de la Mona Lisa

El 21 d’agost de 1911, algú va robar la Mona Lisa del museu del Louvre. Durant unes quantes setmanes la direcció del museu autoritza que les visites es puguin quedar palplantades davant del lloc del delicte. Vint dies després del robatori, dos turistes contemplen l’espai en blanc, on fins fa ben pocs dies hi havia el quadre. Es tracta de Max Brod i Franz Kafka, uns visitants que la posteritat descriurà com a il·lustres. En els diaris de Kafka i en els de Brod no hi ha cap indicació que aquest fet els marquès gens. Som nosaltres que llegim qualsevol coincidència d’aquest tipus com a decisiva. Dos anys més tard, la Mona Lisa tornava a ocupar el seu lloc.

Sir Francis Galton

Francis Galton (1822-1911) va ser una de les ments més privilegiades del segle xix britànic. Caldria una enciclopèdia per reflectir tot el que va tenir temps de fer durant la seva vida. Que fos un nen prodigi hi va ajudar, és clar. Als dos anys ja llegia i als sis s’empassava les obres de Shakespeare com si res... Cinc cèntims de les gestes d’aquest home tan singular: Galton va ser explorador (com a bon cosí de Darwin que era), va escriure reculls antropològics dels seus viatges, va ser el pare de l’estadística moderna (ara veurem alguns dels seus estudis més significatius) i de l’eugenèsia (que avui, és clar, sona molt malament però que al segle xix era més innocent que no sembla), va inventar els mapes del temps i el concepte d’anticicló, va ser el primer a suggerir que les empremtes dactilars podrien ser útils per a resoldre crims, va escriure una novel·la (bé, dues, però l’altra la va cremar una neboda seva, que la va trobar molt indecorosa) que es deia Kantsaywhere (un títol magnífic) i que descrivia una societat on la gent era forta i no tenia malalties, tot perquè els sans es casaven entre ells i els dèbils s’extingien. 

D’entre els estudis estadístics de Galton volem destacar-ne dos: el primer pretenia saber si les persones per les qual la gent pregava vivien més (decebut, va comprovar que no), i el segon va ser un estudi que havia de dibuixar un mapa de la bellesa de les dones de Gran Bretanya. Després de voltar pel país durant mesos, Galton va concloure que en una escala que anava des de atractiva fins a repulsiva, a Londres és on hi havia les dones més maques i a Aberdeen les més espantoses. Ah, i hi ha una planta que es diu galtònia en honor a aquest geni tan peculiar. Tot plegat, molt victorià.

El matrimoni Galton. La senyora Louisa James Galton fa cara de resignada. 

Melikhovo

L’hivern de 1892,  el doctor Anton Pàvlovitx Txékhov —amb els diners que finalment havia aconseguit guanyar escrivint— va comprar la vil·la de Melikhovo, a uns seixanta-cinc quilòmetres de Moscou. S’hi va traslladar amb els seus pares, la seva germana i dos germans més joves. A Melikhovo, Txékhov hi va viure set anys i hi va escriure La gavina i L’oncle Vània. El 1927 la casa va ser destruïda gairebé del tot i el 1944 va començar a ser restaurada a partir de les fotos que va aportar Maria Txékhova, la germana de l’escriptor, aleshores una dona de vuitanta anys. Avui dia, la vil·la de Txékhov a Melikhovo és una casa museu. Els qui la visiten poden passejar per una sèrie d’habitacions petites i senzilles decorades segons el gust de l’autor rus. Segurament Txékhov trobaria ridícula la veneració amb què alguns trepitgen un terra que simplement va ser i vol ser el d’una casa de camp russa. Ben a prop també s’ha restaurat una de les escoles que ell va fundar i hi trobem, també, la reconstrucció d’un dels edificis en què Txékhov tractava els seus pacients.

La línia que separa els museus dels parcs temàtics cada cop és més prima.

Un parell de botes

Els fets: l’any 1886 Vincent Van Gogh va comprar unes botes en un mercat de París; poc després, va pintar vuit quadres protagonitzats per unes botes. 

La resta: a «L’origen de l’obra d’art» (1935), Martin Heidegger posa com a exemple un d’aquests quadres per a descabdellar-ne una anàlisi fenomenològica —que, és clar, prescindeix del tot de la biografia de l’artista— per explicar la relació entre art i realitat. Segons Heidegger, les botes dels quadres pertanyien a una camperola (el fang i el desgast indicarien que no són de l’artista). L’observació del filòsof, ho vulgui o no, es converteix, doncs, en una narració. Trenta-tres anys després, l’historiador de l’art Meier Schapiro (1904-1996) escriu «La natura morta com a objecte personal», obra en què contradiu Heidegger i afirma que les botes eren de Van Gogh. Schapiro es basa en dades biogràfiques (cartes de Van Gogh al seu germà Theo i el testimoni de Gauguin) per acabar interpretant aquests quadres com una mena d’autoretrat que representa l’analogia entre la vida al camp i la de l’artista. 

Més enllà de la interpretació biogràfica o fenomenològica d’una obra d’art, el que segurament s’amaga darrere de la protesta de Schapiro és la ideologia que Heidegger professava durant l’Alemanya nazi (i, com que mai no se’n va desdir, durant la resta de la seva vida). Les botes de la pagesa, plenes de fang i desgastades encaixaven en la idea del Blut und Boden («sang i terra»), directament relacionada amb conceptes com el de espai vital, típics del nacionalsocialisme agrari. 

Heidegger va escriure: «[...] el món espiritual d’un poble no és la superestructura d’una cultura ni tampoc un arsenal de coneixements i valors que es poden fer servir, sinó que és el poder de conservació més profund de les seves forces de terra i de sang, en qualitat de poder d’emoció més íntim i poder de sotrac més vast de la seva existència.» No sabem si les botes eren de Van Gogh o no. Ara, creiem que les reserves de Schapiro són ben raonables.

Revolucions

Thomas Paine va néixer a Anglaterra el 1737 i va morir als Estats Units el 1809. Als trenta-set anys va emigrar a les colònies britàniques americanes, on va participar activament en els moviments revolucionaris independentistes. És l’autor del pamflet Common Sense. Written by an Englisman («Sentit comú. Escrit per un anglès») que es va publicar el 1776 i del qual es van imprimir uns quatre cents mil exemplars sobre una població de tres milions de persones. Paine provenia de la classe treballadora anglesa més humil i va participar, també, en la Revolució francesa. En aquest sentit, cal dir, a favor seu, que tant Robespierre com Napoleó el van acabar considerant un enemic. Malgrat ser l’autor del text més llegit de la seva època, al seu funeral hi van assistir sis persones, dues de les quals eren esclaus negres alliberats. 

Per cert, Common Sense comença així: 

«Els sentiments continguts en les properes pàgines tal vegada no són prou moderns per a obtenir el favor general de la gent; que una cosa no s'hagi considerat dolenta durant molt de temps, li dóna una aparença superficial de bondat i, de primer, impulsa una protesta formidable en defensa del costum. Però l'agitació ben aviat disminueix. El temps converteix més gent que no pas la raó.» 

Amén.

Saul Steinberg

Quan Woody Allen va mitologitzar cinematogràficament el món de Manhattan en la pel·lícula homònima de 1979, un dibuixant d’origen romanès feia gairebé quaranta anys que es dedicava a fer el mateix des de les pàgines de The New Yorker. Es deia Saul Steinberg (1914-1999) i era un artista romanès que l’any 1941 es va instal·lar a Nova York fugint de les lleis racials de la Itàlia feixista, on estudiava arquitectura. Als Estats Units va desenvolupar una obra impregnada d’elements procedents del cubisme, del surrealisme i de la psicoanàlisi. La seva obra és, sovint, una reflexió irònica sobre l’art. Per a ell, el dibuix era «una manera de raonar sobre paper». 

A mi em recorda molt l’estil i el punt de vista esmolat de Francesc Vila i Rufas (1927-2006), més conegut com a Cesc.

Prodigis vienesos

L’home ha citat el misteriós «Loris» al Cafè Griensteidl. Es mor de ganes de saber qui hi deu haver darrere d’aquest pseudònim que signa l’article extraordinari que va rebre fa uns dies. Ha de ser per força algú —madur i silenciós— que ha cultivat l'essència més sublim del llenguatge d’una manera gairebé màgica. Ha de ser un savi reclòs que, per algun motiu ocult, finalment ha decidit de fer-se veure.

De sobte, un barbamec esprimatxat i amb pantalons curts s’acosta a la seva taula, fa una reverència i diu amb una veu aguda: «Hofmannsthal. Jo sóc en Loris.» L’home no s'ho pot creure. És possible que aquest estudiant de batxiller sigui un nou Keats?, un nou Rimbaud? Com pot algú que no ha viscut expressar una visió tan profunda de la vida? L’home —Hermann Bahr— encara se’n feia creus dècades després. Malauradament, però previsiblement, el geni de d’Hugo von Hofmannsthal es va estabilitzar. En català, podem llegir-ne Carta a Philipp Lord Chandos a Francis Bacon, un escrit magnífic de quan aquest autor vienès tenia vint-i-vuit anys.

Stephan Zweig ho recull tot plegat a El món d’ahir. Memòries d’un europeu.

Em repeteixo.

 

Reinhold Völkel, Café Griensteidl (1896)