L’home ha citat el misteriós «Loris» al Cafè Griensteidl. Es mor de ganes de saber qui hi deu haver darrere d’aquest pseudònim que signa l’article extraordinari que va rebre fa uns dies. Ha de ser per força algú —madur i silenciós— que ha cultivat l'essència més sublim del llenguatge d’una manera gairebé màgica. Ha de ser un savi reclòs que, per algun motiu ocult, finalment ha decidit de fer-se veure.
De sobte, un barbamec esprimatxat i amb pantalons curts s’acosta a la seva taula, fa una reverència i diu amb una veu aguda: «Hofmannsthal. Jo sóc en Loris.» L’home no s'ho pot creure. És possible que aquest estudiant de batxiller sigui un nou Keats?, un nou Rimbaud? Com pot algú que no ha viscut expressar una visió tan profunda de la vida? L’home —Hermann Bahr— encara se’n feia creus dècades després. Malauradament, però previsiblement, el geni de d’Hugo von Hofmannsthal es va estabilitzar. En català, podem llegir-ne Carta a Philipp Lord Chandos a Francis Bacon, un escrit magnífic de quan aquest autor vienès tenia vint-i-vuit anys.
Stephan Zweig ho recull tot plegat a El món d’ahir. Memòries d’un europeu.
Em repeteixo.
 |
| Reinhold Völkel, Café Griensteidl (1896) |
.jpg)
9 comentaris:
Repetir-se no és pecat, si revela coherència.
Espero que en el meu cas sigui coherència i no pas estancament o estretor de mires. Salutacions, Allau.
Aquest llibre em va encantar!!! m'agrada molt el teu post !!!
:)
Moltes gràcies, Jaka. És que és un llibre fora del comú, oi?
Zweig: un home intel.ligent, culte, senyor, sensible. Cal llegir-lo i rellegir-lo, està bé repetir...
No deixis de repetir-te, David. Deixa que ens arribi l'aroma del cafè i del tabac, la dolçor dels pastisos, l'olor de tinta...
Quan va veure que el seu món, un món d'intel·ligència, cultura i sensibilitat, s'enfonsava, va suïcidar-se, desgraciadament. Rellegir-lo és un deure.
Gràcies, Enric. El cert és que darrerament no tinc gaire temps per al blog, ni per al meu ni per als vostres. A veure si trobo els moments necessaris per llegir les vostres entrades com es mereixen.
Les relectures no són mai repeticions. Encara que, comprensiblement, ho puguis voler. I si una relectura és fa repetitiva, potser que hom (em sembla que no havia fet servir mai l'hom fins ara -vull dir seriosament...)no hagi crescut amb la primera lecturta o que l'autor no sigui prou "edificant". Si els autors són els que fas córrer per aquí, està clar que la responsabilitat és exclusivament del lector.
"Un llibre que no val la pena llegir dues vegades no cal que el llegim ni una vegada", va dir Shmuel Agnon, que de llegir (i escriure) en sabia una mica, oi?
Però, és clar, el lector no pot oblidar la seva responsabilitat en tot plegat, estem d'acord, Lior.
Publica un comentari a l'entrada