Aquell
qui mira des de fora per una finestra oberta no veu mai tantes coses com qui
mira una finestra tancada. No hi ha cap objecte més profund, més misteriós, més
fecund, més tenebrós, més enlluernador que una finestra il·luminada per una
espelma. El que podem veure a la llum del sol sempre és menys interessant que
el que passa darrere d’un vidre.
En
aquest forat negre o lluminós la vida viu, somnia, pateix.
Més
enllà de les ones de teulades, albiro una dona madura, arrugada ja, pobra,
sempre inclinada sobre alguna cosa, i que no surt mai. Amb la seva cara, amb la
seva roba, amb els seus gestos, amb molt poca cosa, he refet la història
d’aquesta dona, o més aviat la seva llegenda, que de vegades m’explico a mi
mateix plorant.
Si
es tractés d’un home vell i pobre, també hauria refet la seva història amb la
mateixa facilitat.
I
me’n vaig al llit, orgullós d’haver viscut i patit fora de mi.
Potser
em direu: «Estàs segur que aquesta llegenda és la veritable?» Quina importància
té la realitat situada fora de mi, si m’ha ajudat a viure, a sentir que sóc i
què sóc?
Charles Baudelaire. Le Spleen de Paris, 1869.
(Traduït i traït per un servidor.)
.jpg)
5 comentaris:
D'alguna manera, certa o ignorada, som part dels altres i no és imaginació, és la realitat...
Bella, aquesta traducció d'un text de Baudelaire.
Baudelaire hauria adorat la teva traïció. A mi m'ha entusiasmat, David i m'ha fet venir ganes de rellegir el gran poeta. Podré amb tothom qui m'espera als prestatges dels llibres pendents?
Una abraçada!
Gràcies, Teresa. L'observació dels altres és el que porta Baudelaire a entendre's més bé (o a intentar-ho, si més no).
Gràcies, Glòria. Sempre és convenient rellegir Baudelaire, a mi L'Spleen de París no em cansa mai. Reconec aquests prestatges de què parles. Una abraçada!
La realitat (sempre la nostra) es construeix més fàcilment amb pocs elements, que ajuden a embastar la realitat (sempre la nostra) que aboquem en els espais foscos on no arriba la llum de l'espelma. La realitat sempre és percepció. A més informació menys realitat (la nostra, sempre la nostra).
Una altra finestra:
http://enarchenhologos.blogspot.com/2012/09/la-finestra-indiscreta.html
Bé, crec que Baudelaire i Hitchcock volen dir el que tu expresses perfectament, Enric.
Molt interessant, aquest exercici que mostres en l'entrada que enllaces del teu blog.
Publica un comentari a l'entrada