Lambchop

D’això se’n diu acabar un concert com cal. Kurt Wagner i un estol de músics espaterrants l’any 2009. Energia i mestratge en estat pur. 

Django Reinhardt i Barcelona

Charles Delaunay (1911-1988) va ser un dels fundadors del Hot Club de França -la famosa societat parisenca dedicada a promoure el jazz- i amic d’un dels guitarristes més grans de la història, Django Reinhardt (1910-1953). L’any 1961, Delaunay va publicar una biografia de Reinhardt farcida d’anècdotes de tots colors, moltes presenciades en primera persona. A banda de dedicar-se a tocar la guitarra com ningú (i fent servir només dos dits perquè la resta dels de la mà esquerra els tenia encarcarats a causa d’un incendi que quasi li costa la vida), Django era un home que, per bé o per mal, no passava mai desapercebut i el llibre de Delaunay és un excel·lent testimoni del tarannà anàrquic i indòmit d'aquest geni de les sis cordes.

I vet aquí que els dies 29 i 31 de gener, i 2 de febrer de 1936, el Quintet del Hot Club de França, liderat per Django Reinhardt i Stéphane Grapelli (una altra llegenda del jazz) va actuar a Barcelona, tot compartint cartell amb el gran Benny Carter. Els dos primers concerts foren al Cinema Coliseum i al Palau de la Música, respectivament, i el tercer se celebrà al Teatre Olímpia. Es veu que el públic català va reaccionar amb un entusiasme extraordinari, com recullen les cròniques d’aquells concerts de La Publicitat, L’Instant i La Vanguardia, i els músics van quedar bocabadats davant d’aquella acollida. Però encara van quedar més astorats en comprovar que l’organitzador dels concerts (un Fèlix Millet avant la lettre) va fugir amb tots els guanys. En Django i companyia van haver de pagar el bitllet de tornada a París de la seva butxaca, amb l’únic consol d’una botifarra per anar halant (mot d’origen caló que emprem aquí en honor al mestre) durant tot el viatge.

I com que parlar d’en Reinhardt i del Quintet del Hot Club de França fa venir ganes d’escoltar-los, acabem amb una peça meravellosa que alguns barcelonins potser van poder sentir en directe fa 74 anys.

Aigües fangoses

Durant vint anys, els pisos han anat canviant i les parets, és clar, també. Només un pòster ha continuat presidint, amb gran dignitat, algun mur dels diversos habitatges. S'hi veu un home negre, d'uns quaranta anys. Té els ulls tancats i toca una guitarra elèctrica. És McKinley Morganfield (Muddy Waters), el rei del blues de Xicago. Morganfield va néixer el 1915 al Mississippí, en una plantació de cotó i de blat de moro, va descobrir Chuck Berry i Little Walter entre d'altres, va popularitzar el blues com ningú i va morir el 1983. La seva llegendària rivalitat amb Chester Burnett (Howlin' Wolf) va fer que ambdós artistes s'esforcessin per escriure i interpretar cançons insuperables.

I aquí sota teniu Muddy Waters amb Sonny Boy Williamson II, Willie Dixon, Otis Spann, Matt Murphy i Bill Stepney fent xalar uns quants blanquets.

Beneïts dimarts

Pluja d'estrelles