dijous, 29 de desembre del 2011

Discapacitats

Fa molt de fred i encara és fosc. A la parada de l’autobús hi ha un home sol que aguanta un cartellet de cartró amb un número. El 57. L’home és cec. Res més.


El llenguatge políticament correcte i seva indeslligable censura ho deixaria tot aquí: «res més». Prohibit expressar cap sentiment al respecte. I, sobretot, sobretot, mai de la vida parlarem de llàstima ni de compassió. Són termes (i sentiments) proscrits. Es veu que tots tenim alguna mena de discapacitat (gràcies, no me n’havia adonat) i que sentir compassió pot ferir (com si el fet de sentir-ne hagués de comportar, per força, l’acte estúpid de comunicar-ho immediatament a qui ens la fa sentir). En canvi, es veu, també, que la compassió i la llàstima, es poden desbordar si qui les rep és un mateix. Aquí no cal censurar res. Els llibres d’autoajuda (molt més nombrosos que els d’ajuda) s’encarreguen d’aconsellar-nos en aquest sentit. Ens fem molta llàstima, ben sovint, i és bo, es veu. Autoindulgència, en diríem.
I, sí, tots tenim algun tipus de discapacitat (les internes són les més dignes de compassió, per cert), però hi ha gent que hi veu i n’hi ha que no, n’hi ha que es pot aixecar i moure i n’hi ha que no. Precisament, l’eventualitat de la situació dels qui no patim aquesta mena de problemes (perquè no veure-hi és un problema), fa (o hauria de fer) que ens poséssim amb més facilitat en la pell dels que sí que els pateixen. Que algú sigui cec, a mi em sap greu. Em fa mal. Perquè jo hi veig i ell, no. Perquè jo sé quin autobús s’acosta i ell, no. Perquè si aixeco el cap, veig la lluna i ell, no.

16 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La millor manera d'entendre les coses, en aquest cas, les diverses discapacitats, és intentar posar-se en el lloc de l'altre ni que sigui per dos minuts, perquè si això es fa de debò a vegades amb dos minuts n'hi ha prou per sentir alguna cosa que ens remou, en el sentit que sigui. Encara que ens ho sembli, no estem separats els uns dels altres, tots estem fets de la mateixa pasta còsmica, i la paraula germans respon a aquesta realitat. I, sí, si alguns dels germans pateix, sap greu...

Lior ha dit...

Estic convençut, i ho estic de poques coses, que la compassió és un dels motors del món. Treieu la compassió del vostre entorn, i més en moments de crisis com els actuals, i veureu com tot s'enfonsa rapidment. Encara més ràpidament. És clar que també hi han les discapacitats, de tots, que ens han portat on sóm, i que són fruit d'altres sentiments menys edificants.

Sóc amb en Walter.

Bon any a tothom!

viu i llegeix ha dit...

Si tingués una discapacitat greu i hagués lluitat per superar-la i adaptar la meva vida al meu entorn, crec que em faria bastanta ràbia anar despertant compassió ( o només compassió). I sobretot em faria molta ràbia que la gent només veiès en mi una discapacitat i no veiés totes les altres capacitats. I això no vol dir obviar la discapacitat, sino simplement no fer-la el centre de tot.

I que cosnti, que el llenguatge politicamnet correcte em semblen una collonada

Míriam ha dit...

Complicat, avui. I difícil d'expressar el que hom vol dir.
Avui fa vuit anys, era en un espai muntat per una associació de cecs. En aquest espai podies sentir-te cec. A l'entrar et donaven un bastó i et deien que a dintre t'acompanyaria en el recorregut una persona cega. Vam passar per un bosc, vam travessar un riu per un pont. A la ciutat vam travessar un carrer ple de cotxes, vam entrar en una fruiteria i vam acabar en un bar a prendre un refresc. El meu àngel de la guàrda era una noia amb molta paciència que en tot moment m'ajudava, a més de fer l'esforç d'entendre el meu anglès.
En sortir a la llum, quan la vaig veure, l'embolic de sentiments que vaig tenir és inexplicable. Les paraules se'm van glaçar. La llàstima i la compasió eren entremig, no ho dubto.

David ha dit...

Aquest és l’ABC de les relacions humanes, Teresa. I després de tants segles encara no ens n’hem sortit. Recordo que, no fa gaire, una alumna de 12 anys, després d’explicar-li l’origen comú de les llengües va concloure: «Llavors tots som germans». Si ho tinguéssim present, les coses serien diferents.

Molt bon any, Lior! No hi havia pensat mai en això que dius que la compassió sigui el motor del món. En tot cas, com a motor, té molts contrincants bastant més populars. Bona companyia, en Walter.

Viu i llegeix, si tinguessis una discapacitat greu jo mai no et diria que em despertaries compassió, seria estúpid si ho fes. Lluitar per intentar dur una vida tan normal com sigui possible és admirable en general, i molt més en aquests casos. Per altra banda no sé com es pot superar la ceguesa, a la meva àvia –que era cega- li hauria agradat saber-ho, també. I, és clar, que un cop coneixes algú amb una discapacitat greu, tardes poc a veure-hi molt més que algú amb un problema evident, però d’aquell home de la marquesina el que més destacava era que era cec.
I m’agrada molt la teva definició políticament incorrecte del llenguatge políticament correcte! Salut!

És clar que és difícil d’explicar, Miraculosa. L’experiència et va commoure, i això que sabies que, quan s’acabés, podries tornar a veure-hi. Aquests experiments estan molt bé, però tan sols ens faran sentir aproximadament el que se suposa que sent algú que pateix aquest problema.

GLÒRIA ha dit...

Les discapacitats em semblen injustes i en mi criarien una bardissa d'amargor que més em valdria no seguir. Quan veig com lluiten persones que quasi són cegues i riuen i fins i tot se'n riuen d'elles -penso en unes bessones graciosíssimes que al ser dues, convertien estones de la seva vida en un vertader xou. També hi ha xicots mancats de membres que una noi petoneja embaucada. Aquestes coses no haurien d'existir, David però a mi em donen mesura de la grandesa humana.
Una abraçada!

El missatger ha dit...

Bon dia, David.
Els més discapacitats de tots són els que no es poden posar al lloc de l’altre, i d’aquests n’hi ha un munt; el pitjor de tot és que molts ostenten el poder, i així s’entén unes polítiques sense cap tipus de sensibilitat cap a la debilitat dels altres.
Salut!

Lior ha dit...

Dic que la compassió és un dels motors del món.

Míriam ha dit...

David,
Ho vull especificar. L'experiència de passar per cega no em va commoure; si més no, la vaig trobar interessant. Em va preocupar el que vaig sentir jo en sortir: com va canviar la manera de veure la persona cega. A dins era la meva heroïna i, en un moment, el que van veure els meus ulls em va capgirar els sentiments. Això és el que va ser dur.

Carmen ha dit...

¿Què hi tinc jo a veure, digueu-me homes,
amb les espases i les batalles?
L'única estrella que prenc per guia
és la del gaudi i de la música.
Feliç any 2012!!

David ha dit...

Hi ha exemples de persones amb discapacitats que, com molt bé dius, donen idea de la grandesa humana, tant pel que fa al seu comportament com al dels que tenen al voltant. El que ja no trobo tan correcte és que n’hi ha que converteixen la seva discapacitat o malaltia en un espectacle i, vés per on, en un negoci, també.
Una abraçada, Glòria!

Estem d’acord, Missatger. No sé si és discapacitat (amb la qual cosa seria involuntari) o més aviat cinisme i prepotència. M’inclino per la segona possibilitat, assumint el risc d’equivocar-me... Salut!

D’acord, Lior. T’he entès.

Perdona, Miraculosa, dec estar espès. No acabo d’entendre quins sentiments es van capgirar. Això de contestar comentaris a aquestes hores, comporta una espessor profunda.

He hagut de buscar de qui són aquests versos, Carmen. Molt ben trobats! Molt bon any!

GEMMA ha dit...

I... malgrat l'existència de discapacitats ningú deixa de posseir belles capacitats!

Esplèndid 2012, David.

jaka ha dit...

Bon any !!! una abraçada,

Anònim ha dit...

Jo només puc sentir empatia pel sentiment que genera una discapacitat en qui la pateix.

La ceguesa en si, per exemple, no em genera compassió perquè només puc saber què suposaria per a mi no percebre el món a través de la vista.

El cec (qualsevol discapacitat) percep el món i la realitat d'una manera única i personal, igual que ho percep qui no és (presumptament) discapacitat.

Si és cec de naixement, no hi ha discapacitat. No puc atribuir-li una mancança que només puc imaginar si la patís jo. Si ha perdut la vista, només ell em podrà fer sentir alguna cosa si me la fa saber.

Només em fa patir el dolor aliè. Si és un nen morint de fam, el dolor és absolut: no cal que m'expliqui com pateix.

La discapacitat relativa només obliga a adaptar-se a les circumstàncies.

El dolor absolut prové d'una discapacitat induïda (impotència davant allò que no podem controlar), i té responsables. Un nen morint de fam no pot triar. El seu dolor és el dolor que hauríem de sentir pels milions de nens que moren de fam. I el nostre dolor és la part de responsabilitat que ens pertoca. Viure no ens pot sortir gratis.

David i companyia, bon any a tots!

novesflors ha dit...

Crec que si sempre i tots fósem capaços de posar-nos en la pell de l'altre, el món rutllaria molt millor.
BON ANY per a tu tambér, David.

David ha dit...

Tens raó, Gemma. Afortunadament, de belles capacitats hi ha molta gent que en té. Que siguis molt feliç aquest any que comença.

Molt bon any, Jaka!!!

Però és que el dolor no és tan sols físic, Enric. No acabo de veure clar que si algú neix cec, no pateixi cap discapacitat. Estic segur que en algun moment (potser en molts) voldrà veure-hi.
Un nen morint de fam o de qualsevol altra cosa transtorna més que res al món. És cert que si és de fam, per exemple, fa més mal, si pot ser, perquè la causa de la seva mort és evitable.
Que tinguis molt bon any!!!

La clau de tot plegat és aquesta, oi? Tan fàcil que sembla.
Molt bon any, Novesflors!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA