dimecres, 21 de desembre del 2011

Parlar contra l’enemic

La novel·la moderna mostra suprema de la complexitat humana és incompatible amb el món totalitari. El món totalitari corromp el pensament lliure a través de la burocràcia. Per tant, l’enemic de la literatura i de l’home és la burocràcia.
La burocràcia embruteix el llenguatge, el desnaturalitza. És el refugi dels mediocres perquè els dóna una seguretat i una autoritat que la realitat els nega. La burocràcia és contrària a la ironia. Idiotitza. Uniformitza. Quan la burocràcia diu arbeit, diu endlösung. La burocràcia anul·la l’esperit, deshumanitza. La burocràcia és el triomf pòstum d’Eichmann.

Però hi ha poesia:

Parla també tu

Parla també tu,
parla el darrer,
digues el teu judici.

Parla
Però no decantis el no del sí.
Dóna també sentit al teu judici:
dóna-li ombra.

Dóna-li ombra a bastament,
dóna-n´hi tanta
com repartida en saps al teu entorn entre
mitjanit i migdia i mitjanit.

Mira al teu voltant:
contempla com es fa vivent la rodalia
Prop de la mort! Vivent!
Diu veritat qui diu ombra.

Ara es neuleix emperò el lloc on ets:
A on aniràs, tan despull d’ombra, a on?
Creix amunt. Palpa enlaire.
Fent-te més prim, més imprecís, més fi!
Més fi: un fil
pel qual vol davallar l’estrella:
per allà baix nedar, a baix,
on ella es vegi feblement brillar: dins la maror
de les paraules nòmades.

Paul Celan
(traducció d'Arnau Pons)

12 comentaris:

Clidice ha dit...

"La burocràcia és el triomf pòstum d'Eichmann" em sembla lapidària, i fantàstica, la utilitzaré, si no et sap greu.

Bon Nadal.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Jo, que mai no faig acudits, no en sé, se m'ha acudit aquest: burocràcia = burrocràcia.
Abraçades, David

David ha dit...

Gràcies, Clidice. La pots fer servir quan vulguis, és clar. És una frase molt trista. Bon Nadal.

Tot plegat és molt més pervers, Teresa, que el que el teu simpàtic acudit mostra. Però sí, hi ha un component d'estupidesa molt gran.

GLÒRIA ha dit...

David,
A vegades no escrius. Talles. Bravo!
Mentre llegia el bell i sofrent poema el pensament em deia BrechtCelanBrechtCelan. Celan. Ni que sigui una mica i en un altra idioma li he reconegut la veu que mai s'ha d'apagar.
Una abraçada, David!

Anònim ha dit...

Necessito pensar que no és tan pervers. Necessito pensar que un seguit de casualitats van posar en marxa una maquinària governada per una colla de folls. Eichmann era només un virus que va provocar una pandèmia. Necessito creure-ho.

El missatger ha dit...

Sensacional poema de Celan.

La teva reflexió s’adiu perfectament amb el Brazil de Gilliam, una de les pel•lícules més properes a Kafka.
El totalitarisme busca el pensament únic com a marc ideològic i la burocràcia com a principal eina de control social.

Saps que li va dir un dels antiavalots a una professora de la universitat, que li va demanar que es retiressin perquè estaven empitjorant la situació? “Faci una petició per escrit”. En plena esbatussada! El Castell o Brazil portats a la realitat. Sort que arriba el 2012...

Salut!

David ha dit...

Gràcies, Glòria. Desconec del tot si Brecht i Celan van mantenir cap mena de contacte. Ara, sovint, aquest contacte s’estableix entre textos i no pas entre autors. Una abraçada!

Entenc la teva necessitat, Enric, i la respecto. Jo no sé què necessito creure. Tan sols sé que el que greixava la maquinària continua greixant-ne d’altres.

Estem d’acord, Missatger. La traducció de l’Arnau Pons (una altra ment extraordinària, més valorada fora d’aquí que al nostre país) és excel·lent.
Decidit: he de veure Brasil.
Dins de la bogeria que envolta l’actuació dels antiavalots de què parles al teu blog, trobo que la resposta del violent en qüestió és del tot lògica. La porra i la paperassa com a companys íntims d’un antintel·lectualisme buscat i fomentat des del poder.

GEMMA ha dit...

Una opció, no parlar i punt.

Bellísssimes festes per a tu i els teus, David!!

Althane ha dit...

Hola,
La burocràcia entesa com a corró uniformitzador es val d'una "neollengua" pretesament asèptica que intenta disfressar la realitat alterant-li el nom. Recordem que sempre s'ha donat a la paraula poder per canviar les coses ("spell" en anglès també vol dir encanteri; no n'estic segur però encanteri mateix i cantar s'assemblen molt); s'entén que el primer que fa un sistema uniformitzador és treure aquest "poder" a la gent, bé sigui caviant el significat dels mots, bé fent-los "incorrectes" i, finalment, s'acaba prohibint la paraula escrita i destruint-la (inquisició, nazisme, comunisme...). Ray Bradbury a la seva distopia Fahrenheit 451 mostra fins i tot un canvi en el funcionament de les peces del sistema: els bombers que apagaven focs, ara cremen llibres, exemplificant la perversió màxima.
Malgrat tot, bones festes a tot-hom!

David ha dit...

Una opció que hauríem de triar més sovint que no fem, Gemma, tens raó.
Moltes gràcies pels desitjos. Que tinguis uns dies feliços i que els que vinguin després ho siguin igual o encara més.

Hola Jesús,
Precisament el que trobo més interessant de 1984 d’Orwell és la descripció que fa d’aquesta neollengua de què parles. Tan sols és asèptica exteriorment perquè, de fet, és imprescindible per posar en marxa qualsevol maquinària de destrucció.
Els mitjans de comunicació són, en part, els qui avui es dediquen a extendre aquesta neollengua. Ja no cal prohibir res. Per cert, em cal rellegir Fahrenheit 451.
Ah, i investigaré això d’encanteri i cantar, que l’etimologia il·lumina i revela aspectes curiosíssims de la llengua i del pensament.
Salut i molt bones festes, Jesús!

Patricia ha dit...

Hola David, el que dius de Orwell, sobre la "neollengua", em fa recordar ho que va dir Nebrija: que la llengua era companya de l'imperi, i el llenguatge de 1984, cada vegada més nu, feia que la gent, fins i tot, fos perdent els conceptes; i la manipulació de la paraula escrita tan mecanitzada anava destruint la memòria. En "Fahrenheit 451", no hi havia aquesta por ni la falsificació continua de la informació, però sí es criminalitzaba tenir llibres i la gent estava atrapada en el buit que donava la programació dels televisors que ocupaven cada paret de les habitacions.
Avui, ho que té més influencia en els joves són les xarxes socials, omplint-les entre tots de tanta informació que no se sap què escollir, no hi ha temps per als llibres i no sé com serà en el futur aquesta joventut.
No coneixia Paul Celan, ho dic amb vergonya, però he experimentat tant al llegir aquesta poesia, no sé que va voler expressar, però en la meva ment li he donat sentit a tot ho que deia. La meva pell es va estarrufar d'horror, em va fer recordar passatges de patiment.
"Si això és un home" em va impactar profundament amb el patiment de la gent, però "Els enfonsats i els salvats" ha aprofundit i reflexionat com el accionar de aquesta "gent" anava robant la dignitat i la identitat de les seves víctimes. I va ser mitjançant la maquinària burocràtica, què anaven traient aquestes coses tan simples que no valorem i que sense elles, poc a poc, podem convertir-nos en animalets sense cap esperança ni record.
I una de aquestes coses, era la manca de comunicació, sense la sort i les capacitats de el Primo Levi, els altres homes que no coneixien la llengua en la que els parlaven eren candidats a una mort ràpida. No tan sols perquè no sabien com fer les coses, com defensar-se o què havien d'evitar; també perquè no podien buscar i sentir el consol de ningú. Però hi ha un altre aspecte del llenguatge, i és la seva mutilació, com aquesta "gent" també el hi havia corromput, ja no hi havia un alemany comú, era una llengua tan violenta com els "homes" que manaven: "la llengua del Tercer Reich".
Quan dius "La burocràcia anul•la l’esperit, deshumanitza", amb quanta raó ho dius. I és que les persones comuns, les que no hi havien planificat tot això, però que eren allí, no sentien res quan destruïen poc a poc a altre ésser humà, no, acabaven veient-los com animals o coses, fins i tot que ho mereixien. Quin Horror!

Encara no he acabat el llibre, però t'agraeixo per la recomanació, em fa créixer, hauria de ser obligatori aquest tipus de lectura.

Per últim demano disculpes per la meva ortografia i gramàtica. Sé que tinc errors, estic fent tot el que puc per corregir-los, però encara estic estudiant català.

David ha dit...

Bona tarda Patricia,

Moltíssimes gràcies pel teu comentari i opinió sobre el llibre de Primo Levi.
Sobre el que dius de 1984 i la neollengua: és que el poder sempre ha sabut que manipulant la llengua, manipulava el pensament i, per tant, la realitat. Ara, com que es pensa quasi més mitjançant imatges que mitjançant paraules, el que toca manipular constantment és la imatge.
Els qui no sabem alemany tenim la immensa sort que alguns poemes de Celan estan traduïts al català per Arnau Pons, Andreu Vidal i Karen Andrea Müller, Antoni Pous, Antoni Prats, Artur Quintana, Jordi Ibáñez, i potser em deixo algú més. En castellà, que em vas dir que és la teva llengua materna, trobaràs quasi tota l’obra de Celan traduïda. És una poesia que requereix esforç (en el meu cas, molt d’esforç), però que té una força descomunal. El que vas sentir és el que acostuma a fer sentir Celan.
Els enfonsats i els salvats és una reflexió sobre molts aspectes narrats a Si això és un home. Tots dos són imprescindibles, estem d’acord. De La treva, que completa la Trilogia d’Auschwitz, hi ha un fragment dedicat a un nen (Hurbinek) que no puc llegir sense plorar.
I és exactament com ho dius: la burocràcia va ajudar a convertir éssers humans en bacteris que s’havien d’eliminar. Ho explica molt bé Viktor Klemperer a LTI, la llengua del Tercer Reich. No puc afegir gaire cosa al que tan amablement has volgut comentar aquí, Patricia. No hi va haver res casual i tot en va quedar afectat, de fet, fins al dia d’avui.
I no has de disculpar-te per res, Patricia, el teu català escrit és molt bo i si hi ha algun error no aconsegueix restar interès al que escrius. T’agraeixo moltíssim el comentari, de debò.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA