dilluns, 16 de gener del 2012

Un altre procés

De Franz Kafka s’ha dit de tot. És d’aquelles figures que es presten fàcilment al mite. Segurament a ell l’hauria horroritzat veure’s reflectit en aquesta mena d’icona trista, profunda, solitària, misteriosa, autodestructiva i depressiva en què molts l’han convertit. Des de l’apassionament descontrolat de Max Brod, amic íntim i primer biògraf, fins a les converses inventades de Gustav Janouch, ens han arribat tot un reguitzell de llegendes i panegírics encesos que ben sovint provoquen vergonya aliena. Per sort, també han anat apareixent biografies i estudis que ens acosten de manera versemblant a una personalitat certament complexa. A Cuando Kafka vino hacia mí... (títol que participa d’aquest aire místic que molts han volgut atribuir a l’escriptor praguenc), l’editor Hans-Gerd Koch ens ofereix un Kafka relatat de quaranta-quatre maneres diferents per companys d’escola, amics, infermeres, mestresses de pensions, companys de feina, professors d’hebreu, servents, familiars... 


Hi apareix també, és clar, Dora Diamant, la darrera dona amb qui Kafka va conviure. El fragment triat és ben conegut. Diamant hi explica que un bon dia, passejant pel parc de Steglitz, a Berlín, Kafka i ella es van trobar una nena que plorava desesperadament. Havia perdut la seva nina, els va dir. Kafka li va respondre que la nina no estava perduda, sinó que havia marxat de viatge per canviar d’aires. Ell ho sabia perquè havia rebut una carta en què la nina ho explicava. L’endemà el senyor alt i prim li va llegir aquella carta, a la nena. Li’n va llegir una cada dia durant tres setmanes. Durant aquest temps, la nina va anar creixent i vivint aventures de tota mena. Li sabia greu no tornar, però és que s’ho estava passant molt bé. La nena va acabar entenent que no veuria més la seva nina. La història acaba que la nina es casa en un país llunyà. 
Kafka va escriure realment aquestes cartes? No se sap. En tot cas és el tipus d’història que agrada als qui volem creure que els nostres escriptors preferits eren (l'ús del passat no és cap lapsus), a més a més, bones persones. 

7 comentaris:

Allau ha dit...

Amics íntims vint-i-cinc seria un epitafi feliç per aquest Kafka condemnat a la misantropia còsmica.

Madison ha dit...

A mi este libro me sirvió para conocer de otra forma a Kafka.
Me encantó y también otro que creo se titula Kafka va al cine, de Minúscula.
Un abrazo

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Una ànima compassiva, la que mostra Kafka envers la nena que ha perdut la nina. La història fins i tot sembla de conte amb final feliç, tot i que la nena al final hagi de renunciar a la nina. Sempre és així.

GLÒRIA ha dit...

Aquest fet està recreat en una de les últimes novel·les de Paul Auster. Per desgràcia no en recordo el títol. Com que Paul Auster, a través dels seus escrits tant ficcionats com periodístics, sembla una ànima de càntir, em va agradar l'anècdota i vaig optar per pensar que si no era certa ho podia haver estat. Franz K. era un bonàs encara que sabés molt bé com clavar estilets emmetzinats al seu pare.
Ui! Una abraçada. Quin fred, David!

GEMMA ha dit...

Interessant llibre, contraposar opinions. El veritable Kafka quin serà? El que cregui cadascú?

Salutacions, i molt bon dia David.

Anònim ha dit...

David, suposo que és inevitable que els artistes acabin convertits en figures mítiques que absorbeixen les nostres inquietuds i les nostres manies, que són, a la fi, el filtre per on passa la producció artística. El Kafka autèntic no és possible conèixer-lo. No és possible conèixer ningú. La interpretació d'aquest desconeixement forma part de l'art.

David ha dit...

Segur que ell ho veuria com una nova condemna, Allau. I per què vint-i-cinc?

Sí, conec aquest altre llibre, Madison. També és interessant. Per sort, hi ha una gran quantitat d’obres que trenquen el mite del Kafka amargat i llunàtic, però, clar, lluitar contra un estereotip és molt difícil. Una abraçada!

Sí, sí, Teresa. Tal i com ho explica Diamant, es veu que Kafka patia molt per com acabar la història sense ferir la nena. Finalment, sembla que se’n va sortir.

Veus? Això em passa per no llegir Paul Auster. Algun dia ho hauré de solucionar, perquè, de fet, la pel·lícula Smoke, de la qual ell fou guionista, és una de les pel·lícules que més m’agrada.
Sí, que fa fresqueta, sí... Apa, una abraçada!

El veritable Kafka segurament no és ni el del seus diaris, per bé que deu ser el que més se li assembla. La gràcia del llibre és que, fins i tot mitjançant testimonis contraposats, t’acabes fent una idea del personatge bastant clara. Bon cap de setmana, Gemma!

Sí, deu ser inevitable, Enric. Ara, n’hi ha que sembla que s’hi prestin més que d’altres a ser mitificats. Dius que no és possible conèixer ningú i deu ser cert. Tot i així, la biografia dels artistes continua sent una ajuda (no l’única, és clar) a l’hora d’interpretar les seves obres.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA