«En poquíssimes ocasions crec en l’heroisme
quan es presenta a plena veu davant de l’opinió pública, quan el seu èxit
resulta massa lucratiu. Com més gran és el seu silenci, més pur i significatiu
és l’heroisme, més reduït el seu públic, menys rendible per a l’heroi, menys
decoratiu.» Aquestes paraules les va escriure Víctor Klemperer a
l’imprescindible LTI. El llenguatge del
Tercer Reich (llibre que no està traduït al català).
Patrick Desbois, per exemple, és un heroi.
.jpg)
6 comentaris:
Molt interessant. Força contrari a l'habitual, que era no deixar ni rastre.
David, precisament ahir al vespre parlava amb la meva dona sobre el desconegut Holocaust ucraïnès, de la desaparició de tota una comunitat i una cultura... I avui em trobo aquest documental del teu apunt. Res. El fantasma continua sobrevolant Europa, i de tant en tant l'intuïm.
LTI és un llibre monumental, que hauria de ser de lectura obligatòria en totes les facultats de filologia i de lingüística.
Una vegada més la realitat amb tota la seva brutalitat s'imposa i ens deixa sense paraules.
I només fa setanta anys. Pensar que al col·legi ens parlaven de les matances dels assiris 3000 anys enrere.
L'heroi moltes vegades no sap que ho és... Admirable! L'heroi a vegades sap que ho és però no ho proclama... Admirable!
Jo penso que l'heroi pur no ho fa saber. De vegades no sabem d'on ve el bé i és aquella mà transparent que ens ha beneficiaat. Penso en les petites coses del dia a dia quan, no ho sembla, i tant necessitem els secrets fets dels herois invisibles.
La intenció era no deixar ni rastre, tens raó, Albert. Ara, com que havien de guanyar la guerra i estar-s’hi mil anys, quasi un milió de cadàvers enterrats tampoc no els preocupava gaire.
Quan es parla de la Xoà, la imatge que ve al cap és la d’Auschwitz; del que els Einsatzgruppen van fer a Rússia no se’n diu gaire cosa.
Afegiria LTI com a lectura obligatòria a les facultats de periodisme. Salutacions, Enric.
Estem d’acord, Salvador: les paraules no acaben de sortir davant de tanta crueltat. Tanmateix, les necessitem, encara que sigui per manifestar com en són, d’insuficients.
Admirables, ambdós casos, Teresa; estem dacord. Sort d’aquests herois perquè si ens haguéssim de refiar dels que se n’autoproclamen...
En parlàvem en un post sobre la petita bondat, que en deia Vasili Grossman, Glòria. Potser és que sempre exposo el mateix en aquest blog. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada