Segons Joseph Brodsky (1940-1996) el problema de la literatura russa del segle XX és haver triat Tolstoi
en lloc de Dostoievski. Per què? Doncs perquè Tolstoi predicava el retorn a un
cristianisme primitiu en què la senzillesa i el treball físic havien de salvar l’home
de tots els mals, i això va atraure moltíssims artistes russos joves que
van creure que la literatura havia d’encaminar-se, exclusivament, a assolir aquest
objectiu ètic. I quan la literatura es posa al servei de les idees acaba
autolimitant-se.
Un dels
escriptors que, després de molts anys venerant les paraules del comte, es va
acabar allunyant, afortunadament per nosaltres, els seus lectors, de la influència
enorme de l’autor de Guerra i pau va
ser Anton Txèkhov. I és que Txèkhov sabia què era ser pobre i Tolstoi, no. I
resulta que, com que l’havia tastat a bastament, no trobava cap mena de
salvació en el treball físic.
S’aprèn molt llegint Joseph Brodsky.
.jpg)
9 comentaris:
La literatura russa és com una font que raja vins de tota mena... Impressionant!
Com sempre, David, és molt interessant el què ens expliques.
Txèkhov, efectivament va ser molt pobre i, com que per sort, la seva escriptura va agradar molt ràpidament, ja de ben jove es va fer fer una casa i va plegar del que entenem per treballar. El gran escriptor es va dedicar de manera exclusiva al seu teatre, als seus contes i a mirar l'horitzó.
Una abraçada!
Interessant entrada, m'agradaria llegir aquesta selecció d'escrits de Brodsky però no sé si deu estar la seva traducció al català, ho miraré. L'afegeixo a la llista de lectures recomanades.
Gràcies David, per les teves aportacions.
Salut!
Això del cristianisme primitiu ve a ser allò del cristianisme kumba, oi? I deu ser per això, per aquest referent moral més que literari, que per tantes cases d'aquest país hi ha més gent que ha llegit La infantesa, La adolescència etc, que La mort d'Ivan Ílitx o La sonata a Kreutzer, per no parlar de les Grans. El resultat és, amb els matisos que volgueu, però no gaires, que acabem llegint autors més pel seu pes moral que literari, que és del que es queixa Brodsky si no ho he entès malament. I tot malgrat la qualitat literària de Tolstoi.
Amén, Brodsky.
_______________________
La paraula és la meva quarta dimensió.
Aquesta és la frase (última del quart paràgraf, ara no tinc el llibre a mà) que em va decidir a endur-me Aigua viva de la Lispector a casa. Deixa'm dir-te, no sé si encara hi sóc a temps, que és una obra desconcertant, si més no per mi, i que no sé si és fàcil d'entrar-hi, tot i que jo m'hi vaig deixar endur com en una corrent d'aigua, i tant viva! Si em permets una semblança et diré que és com una bola de vidre de neu, d'aquestes que tenen un paisatge nevat. Si quan està calmada és literatura (parlem de bona literatura, no cal dir-ho) de butaca còmode al costat de la llar de foc (aquelles relectures més o menys segures, que ja ens han mogut) i quan està nevant és lectura nova, que burxa l'ànima, Aigua viva és quan sacsejes la bola. És com quan de cop t'enxampa un aiguat i et desconcerta perque no acabes d'entendre que ha passat, xoff!, i després, a casa estant, al costat de la llar, ja sec i calentó, tens aquella sensació vivificant per dins, ja retornat. Bé, Aigua viva és aquest xoff. Un gran XOOOFFFF. Bon aiguat!
Sí que és impressionant, Teresa. La passió per la literatura que hi havia a Rússia és difícil de trobar en cap altre país. L’orgull amb què els russos recitaven Puixkin o parlaven dels seus altres grans escriptors anava molt més enllà del que ens podem imaginar. A Rússia, durant molts anys, escriure un poema et podia costar la vida.
Brodsky ho fa molt més interessant, Glòria, t’ho asseguro. Txèkhov es va dedicar a això que dius i a intentar estendre la cultura entre la gent més desfavorida. Una abraçada!
En català no hi és, Gemma. No et costarà gaire trobar-la en castellà. Gràcies a tu per seguir aquest blog i pels teus comentaris. Salut!
Això del cristianisme primitiu era, idealment, molt millor que el que hi havia durant la vida de Tolstoi i que el que va venir després. La llàstima és que era inviable. Tolstoi va renegar de les seves grans obres i ho va fer sent molt conseqüent: el que li interessava més ja no era l’art, sinó la vida. Però, és clar, Brodsky parla de literatura (i ho fa com ningú), no de moral.
Encara no he començat a llegir Aigua viva, Lior, n’he d’acabar uns quants abans, però el que en dius m’ha engrescat molt. M’ha agradat molt la manera com expliques el que t’ha fet sentir la lectura d’aquest llibre. M’ha recordat allò que diu Kafka que un llibre ha de ser una destral que trenqui el mar gelat del nostre interior.
Gràcies, Lior!
Estic molt d'acord amb el que dius. Una abraçada.
P.S. Em falta una empenteta per completar el treball sobre Eric Rohmer. Com tens el tema de la revista?
Doncs mira, Ricard, la cosa s'està allargant molt més del que jo pretenia (sobretot per manca de temps), i per això ara estic més centrat en recollir material per a incloure en els primers números que en cap altra cosa. Resumint: no hi ha pressa. La revista acabarà sortint i jo estaria molt més que content de poder incloure-hi el teu treball sobre Röhmer.
Bé Dj en primer lloc dir qeu Dostoievski es molt millor que Tolstoi i Guerra i Pau... i encara que diguin que sigui autocomplacient, grandilocuent, i tingui una estructura redundant i que els germans Karamatrov diguen que sigui una obra freda i carent de ritme narratiu el GRAN Fibor es l'autor per la millor obertura per l'existencialisme que mai s'ha escrit el millor coneixedor de l'ànima humana de tots els temps i un dels pinacles de la literatura universal.
La novela realista de Dostoievski com crimen i càstig i els germans karamatrov és sense cap subte un abans i un després en Europa i fins i tot en el món.
Publica un comentari a l'entrada