La Gertie vol
celebrar que fa quaranta anys. Ella i la Sally (que ja en té quaranta-dos) decoren
la casa. La casa on han rebut ducs, comtes, industrials i d’altres homes
il·lustres. El senyor Pappenheim és el primer en arribar a la festa d’aniversari.
Porta bones notícies, diu. Es veu que les normes per l’emigració ja estan
posades al tauló d’anuncis. La gent del Departament de Sanitat és molt eficaç. El
trasllat a Polònia ―per cert, demà― no ha de significar cap trauma. Li sabrà greu no poder organitzar més
festivals de música, però sempre quedarà el record de tots aquests anys i,
sobretot, estius exitosos al balneari. Els convidats arriben. Però alguna
cosa no va com en altres ocasions. Els brindis són desesmats, el licor no
alegra ningú, els llums ja no il·luminen com abans. «Adéu, noies, fins a les
set en punt, al costat de les escales.» I allà seran tots, amb les maletes i els
seus millors vestits. Preparats.
Badenheim
1939 és la novel·la més coneguda d’Aharon Appelfeld,
escriptor en llengua hebrea nascut a Czernowitz l’any 1932.
15 comentaris:
No sé si alegrar-me o maleir-te els ossos! Fas que la llista de pendent no s'escurci mai.
Mira qui parla! Xinxa't, collona!
:-)))
Això sí, en David els recomana un cop supervisats, ...oi?
Quan hagis supervisat aquest, ja ens ho faràs saber.
Tal com comença el relat, ja fa patir una mica perquè penses: ai, que el viatge serà cap a la mort que nosaltres ja sabem segura...
Devem tenir una llista semblantment extensa, Enric. Per cert, per si et vols alegrar més o maleir-me també més, vet aquí que de l’Aharon Appelfeld només tenim un llibre publicat en català (Flors d’hombra, Club Editor, que tinc però no he llegit encara) i resulta que els que es troben publicats en castellà, la majoria són traducions de l’anglès, no de l’hebreu que és la llengua en què escriu Appelfeld. Sigui com sigui, et recomano La història d’una vida que és un esforç memorístic excepcional d’aquest gran escriptor.
Gràcies per les recomanacions, Lior. Això no s’acaba mai, per sort.
T’asseguro que no recomano cap llibre sense haver-lo llegit. Bé, molts cops, rellegit. És el cas d’aquest Badenheim 1939 que he repescat fa poc. I ara, de l’Appelfeld, estic rellegint l’autobiografia que li recomanava a l’Enric (en anglès: The Story of a Life), és un llibre magnífic.
D’en Grossman no n’he llegit cap altra cosa que (en castellà) Véase: amor. En l’entrada que en parlava crec que ja vaig comentar que em va fascinar tant aquesta novel·la que tinc la sensació que qualsevol altra d’ell em decebrà.
De fet, això que explico a l’entrada és el començament del capítol 32, d’un total de 35. Però és cert que com que el lector sap més que els personatges, l’angoixa acompanya durant tota la novel•la, Teresa.
En prenc nota, David.
El "Mira qui parla; xinxa't, collona!" anava per l'Enric. Va quedar clar, oi?
T'agradarà, Enric, segur.
Sí, sí, Lior, jo ho vaig interpretar així.
Lior, quedava clar que et ficaves amb mi :)
Abans de vacances hauria de fer un apunt amb totes les lectures del semestre. Com que sempre em poses deures, un dia te n'hauré de posar jo :D
I ara ens amenaça!
(i va pel March...)
Ui! Un altra llibre interessant i un temible sentiment de condemna des del principi. Per anotar els llibres que recomanes sense recomanar-los, els anoto però em fan sentir de forma feridora la gugacitat del temps.
Una abraçada, David!
David, sóc fora de casa i he trobat aquesta conferència d'en Culla. Per no perdre-la te la planto a casa teva. Perdó.
Culla
Seran uns deures molt ben rebuts, Enric, t'ho garanteixo.
Ep, Lior! Aquest llibre de Citati sobre Kafka que enllaces l'he començat a llegir dues vegades i mai no l'he pogut acabar. El trobo de la branca mitificadora de l'escriptor txec, que és una branca que em cansa una mica. Ara, potser sóc jo que no hi sé connectar, per tant li donaré una altra oportunitat.
Ai, el temps Glòria... He passat de ni pensar-hi a pensar-hi massa. Hauré de buscar l'equilibri. Una abraçada!
No t'has de disculpar, Lior. De fet, m'acabo d'empassar tota la conferència. És important que hi hagi veus com la d'en Culla al nostre país; ara, jo agrairia una certa renovació: ¿és que no podem tenir més de tres defensors "oficials" de veritats políticament incorrectes? El literat (Villatoro), l'historiador (Culla) i la folklòrica (Rahola). No hi ha ningú més?
A la Rahola la perd una mica aquesta personalitat exhuberat i aclaparadora, però folklòrica? És una senyora més que entenimentada i documentada, encara que es fiqui en alguns femers que, ja ho sé, se'ls podria estalviar. Amb tot, estic d'acord amb tu, però més que renovar, jo voldria augmentar el nombre veus. Tenen un llistó molt alt, jo m'acoquinaria.
Per mi la Rahola perd tota credibilitat quan es dedica a passejar per segins quins programes i parlar de segons quines coses. L'adjectiu folklòrica fa referència a aquest tipus de programes on acostuma a aparèixer, sovint, cridant.
I estic d'acord amb tu, més que renovar es tracta d'augmentar.
Publica un comentari a l'entrada