Ho he intentat.
Molts cops. I res. Els punts de llibre delaten una impossibilitat difícil
d’explicar. Herzog, 371 pàgines: no he passat de la 74; Humboldt’s Gift, 487:
em vaig quedar a la 130; The Victim, 238: el punt és a la 33; Ravelstein, 313: fins
a la 23 i gràcies; ni he començat Henderson the Rain King.
Saul Bellow (1915-2005)
reuneix tota una sèrie de trets que l’haurien de convertir en un dels meus
escriptors preferits. Philip Roth n’està molt influenciat i en parla sempre
elogiosament; en els estudis crítics de l’obra bellowiana abunden les referències
a Kafka, Tolstoi i Dostoievski; certament en les seves novel·les hi ha enginy i
ironia... Però res.
Per tant, què em
passa amb aquest home que sempre que començo a llegir algun llibre seu els ulls
se me’n van cap algun prestatge demanant auxili? Que li donessin el Premi Nobel
(1976) no pot figurar com a element dissuasiu des que vaig saber que també el
tenen Isaac Bashevis Singer, Elias Canetti, Imre Kertész, Wislawa Szymborska,
Czeslaw Milosz, Samuel Beckett i Ivo Andrić. Algú m’ha suggerit una ancestral
incompatibilitat nominal Saül-David, la qual cosa, a banda de ser una broma més
o menys graciosa, tampoc no serveix perquè, de fet, en Bellow es deia Solomon.
L’any 1940, Saul
Bellow va anar a Mèxic per visitar Lev Trotsky. Va arribar-hi l’endemà que l’antic
líder rus fos assassinat. D’alguna manera, amb la seva obra em sento com ell
aquell dia quan va saber la luctuosa notícia: no ens acabem de trobar. Ara, jo hi
insistiré.
.jpg)
9 comentaris:
Intenta-ho amb "Seize the day": és tan breu que no tindràs temps de deixar-la inacabada.
Segur que ho faré, Allau, gràcies. Potser serà la manera d'anar entrant en l'univers Bellow que tant se'm resisteix.
Són 188 pàgines; t'imagines que no passes de la 10...
Em desconcerta, tot i que amb l'edat la cosa s'afluixa, no entrar en un llibre en que hauria de fer-ho, malgrat, o precisament, pels referents. I com més referencials, pitjor. Però hi ha una cosa que encara em desconcerta més; que un dia, així de cop, hi entris com si res. Perquè no em passa el mateix amb, posem pel cas, el vi o el menjar; puc beure la meva pepsi-twist o el meu suc d'àpit al costat d'uns entesos en vi, mentre reneguen i diuen pestes, i quedar-me ben ample; Me la pela! De fet m'encanta provocar-los... I si una exquisidesa no m'agrada, doncs no m'agrada, i punt. Ara bé, si no m'entra un llibre o una música que hauria de fer-ho... Interferències del cicle menstrual? Sobrevalorem la literatura...? Nooo! Els referents? mmm... Potser sí, potser també...?
What's up, doc?
Sort amb en Bellow!
La majoria dels seus llibres, com a tu, m'han quedat començats i abandonats. Recordo amb plaer un llibret breu La connexió Bellarosa i, fins i tot, haven llegit amb interès Ravelstein, vaig pensar que ja li tenia el peu al coll al vell Bellow i vaig reintentar Herzog sense cap èxit.
Philip Roth diu que és el Joyce dels Estats Units i l'anglès Martin Amis, que es permetia dir-li "Saul" i tractar-lo de tu, en parla com si fos un déu.
Penso que pot ser bo i que, senzillament, per una qüestió de sintonia no ens trobem.
No t'hi encapparis, David.
Una abraçada!
Oi quer a vegades hi ha gent que ens resulta desagradable pel timbre de veu? Potser amb alguns escriptors ens passa alguna cosa semblant: hi ha alguna cosa en la veu, en el ritme, en el to... que ho percebem com a soroll.
Vaig llegir Herzog, i em va costar una mica. Fent memòria crec que a l'escriptura de Bellow li falta 'aire', és clar que és una impressió subjectiva, ja que a mi m'agrada molt la lleugeresa, que no vol dir buidor sinó gracilitat.
M’ho imagino, Lior, no sé per què, però m’ho imagino... Saber (perquè te’n refies de qui ho diu) que una obra és bona i no acabar mai d’entrar-hi pica l’orgull, suposo. En el fons potser acabem pensant que no estem prou preparats per trobar-hi el que ens han assegurat que hi trobarem si llegim bé. És una angoixa fàcil d’evitar, però que no desapareix mai del tot. Ara m’ha vingut al cap La mort a Venècia que vaig llegir fa molts anys i que no vaig veure-li la gràcia per enlloc. L’he de rellegir per confirmar diagnòstic o no.
Em consola el fet que no sigui l’únic a qui s’atravessa en Bellow, Glòria! M’hi encaparro una mica, sí, perquè m’agradaria que m’agradés, però de moment res de res. M’atabala com escriu. Una abraçada!
És cert, Enric. No és ben soroll en el cas de Bellow. És més aviat que arriba un punt que no ha aconseguit fer-me venir ganes de continuar. Tant me fa com continuï la història. Ara, potser insistint...
És una molt bona manera de dir-ho, Teresa, això de l’aire. És tot molt dens (encara que no més que en d’altres escriptors que sí que m’agraden). Potser al final hi sintonitzaré i tot… Començaré pel llibre que esmenta l’Allau i recomençaré Herzog.
A Obra Poètica, de Georg Trakl, traducció de Feliu Formosa, Adesiara ed., hi ha un poema dedicat a un dels autors que cites més sovint i he pensat que et faria gràcia:
KARL KRAUS
Blanc pontífex de la veritat,
veu de cristall on viu l'alè glaçat de Déu,
màgic colèric,
sota el mantell flamenjant del qual dringa la blava cuirassa del guerrer.
I un article il·luminador sobre K.K. (que potser ja havia enllaçat?)
Moltes gràcies, Lior.
No, no l'havies enllaçat, ni tampoc no l'havia llegit aquest interressant article. S'ha escrit tant sobre la reacció (o no reacció) de Kraus davant del nazisme que un, al final, ja no sap què pensar. Hi ha qui compateix la visió d'Alcoberro (penso ara en el llibre de Bouveresse sobre Kraus de què vaig parlar fa un temps) i n'hi ha que no li perdonen aquesta mena de silenci estrany (per exemple Canetti, encara que Canetti ja s'havia deslligat de la influència krausiana abans de tot això). Suposo que la verbositat extrema del personatge i la seva megalomania (que no difuminen ni una mica la seva genialitat) feien esperar una reacció diferent de la que va tenir.
Publica un comentari a l'entrada