«Una multitud de causes,
desconegudes en temps pretèrits, actuen ara amb una força combinada per
esborrar els poders discernidors de la ment, i, incapacitant-la per a qualsevol
esforç voluntari, reduir-la a un estat de letargia quasi salvatge. Les més
efectives d’aquestes causes són els grans esdeveniments nacionals que succeeixen
diàriament, i la creixent acumulació de gent a les ciutats, on la uniformitat
de les seves ocupacions produeix una ànsia d’incidents extraordinaris, que la
ràpida comunicació informativa gratifica constantment.»
Aquest fragment pertany al
pròleg que, l’any 1800, el poeta anglès William Wordsworth (1770-1850) va decidir
d’incloure a les seves famoses Balades líriques (publicades, amb Samuel Coleridge,
per primer cop, dos anys abans).
Si no fem gaire cas de
les ressonàncies rousseaunianes, ni de la típica animadversió romàntica a la ciutat que,
per força, aquest text conté, hi trobem una reflexió que ben bé podria haver estat escrita avui. I demà. Les
ments més perspicaces s’avancen als seus temps, diuen. Això, o és que ens creiem més especials del que som.
.jpg)
8 comentaris:
Mentre ho llegia pensava el que comentes més endavant, sembla escrit avui. I és que hi ha moltes coses que ja s'han viscut i dit, masses!
Bon dia, David.
De fet, mentre el llegia pensava que era un text d'algun autor actual.
Hem tingut germans a tots els temps. En paraules diferents han escrit fragments de les nostres vides. Ens assemblem molt més del que podríem pensar.
Una abraçada, David!
Els artistes són gent amb una sensibilitat fora del comú, d'aquí ve que puguin copsar coses que la resta no veu, o coses que s'avancen al temps... En realitat, la vida espiritual és intemporal, oi?
Dono, d'entrada, la raó a Wordsworth, però, com que costa molt abstreure's del romanticisme paternalista d'aquest senyor, em pregunto d'on va treure que els poders discernidors de la ment no podien patir els mateixos atacs incapacitants de forces combinades dels seus admirats ambients pastorils
Aquesta imbecilitat i salvatgisme, en diferents dimensions i ambients, l'hauria trobat en Wordsworth en temps pretèrits si hagués buscat una micona més.
I també perquè tendim a creure'ns més especials del que sóm, més evolucionats; som capaços de fer extraordinari cada incident...
La massa és vulgar per definició i, no ens enganyem, s'alimenta de pinso.
Ara, el pinso ve més adornat, millor empaquetat, i sembla qui sap què.
El pal·ladar, com la ment se l'ha d'educar. Però per arribar a trobar el gust a les coses, abans cal conèixer-les. Cosa difícil si només vius de pinso.
Cal afinar els sentits i alçar una mica el cap per veure què hi ha més enllà de la caspa del veí.
Jo diria que ens considerem més especials del que som i creiem que el pinso ens el fabriquen especialment per a cadascú de nosaltres. Wordsworth era perspicaç.
Sí, sembla escrit d’ara, Gemma, oi? Això que ja s’ha dit i escrit i viscut tot sembla que hauria de paralitzar-nos i, tanmateix, continuem dient, escrivint i vivint. O som tossuts, o som uns inconscients, o ambdues coses. Bona nit!
És que el que descriu va començar a succeeir en vida de Wordsworth. La premsa va començar a tenir un poder impensable fins aleshores, per exemple. Salut, Novesflors.
Això fa que l’intent per dividir la història en períodes i etapes de vegades sembli ben absurd. Una abraçada, Glòria!
Hi ha artistes amb una sensibilitat tan gran que han copsat l’esperit de la seva època tan bé que alguns els han batejat com a profetes i tot (cosa que em sembla excessiva). El que és clar és que, com dius Teresa, s’avancen al seu temps.
El que més m’atrau d’aquest fragment de Wordsworth, Lior, és com s’adona de la incidència que la informació té en la distracció de la gent i, és clar, que ho digués fa 200 anys, que dir-ho ara no té cap mèrit. Pel que fa a la seva apologia de la vida al camp, és evident que no és el mateix viure a Dove Cottage i dedicar-se a escriure i a passejar que haver de fer de pagès, per exemple. L’ambient pastoril és un mite més.
No pretenc ser paternalista, Enric, però sovint crec que la massa és vulgar perquè interessa que ho sigui. És cert que cadascú té la responsabilitat i la capacitat d’intentar anar una mica més enllà del pinso, però, com molt bé dius: «per arribar a trobar el gust a les coses, abans cal conèixer-les». I les coses es coneixen per dues vies: la personal i la del qui ens ajuda a conèixer-les.
Publica un comentari a l'entrada