«Tots els llibres de viatges estan
dictats per un esperit estúpid que no és capaç de veure que el món canvia
contínuament. En un segon, tot pot transformar-se milers de cops,
desfigurar-se, fer-se irreconeixible. Es parla del present amb un aire de
certesa històrica, i de gent d’altres països en termes que faríem servir per
referir-nos a pobles de l’Edat de pedra. He llegit llibres de viatges sobre
països on he viscut (i que conec tan bé com la meva terra, de fet potser són la meva terra). Quanta desinformació
per part de suposats bons observadors.
El bon observador és el reporter més
lamentable que hi ha. Ho observa tot amb els ulls oberts, però inflexibles. No
es fixa en allò que passa dins seu. I ho hauria de fer. Així, si més no, podria
informar sobre les veus que sent. El que explica és la veu d’un sol segon. Però
qui pot dir com sonaran d’altres veus un cop ell hagi marxat? I quan ha relatat
la seva impressió, el món ja no és el mateix.»
Tanmateix, hi ha bons llibres
de viatges. Són els que compleixen el que els demana aquest fragment. Qualsevol
aspirant a periodista (i de fet a qualsevol altra cosa) hauria de llegir els
articles que va escriure Joseph Roth.
.jpg)
7 comentaris:
Com a escriptora de llibres de viatges -no hi puc fer més!-, Roth té raó: només es pot parlar de l'instant. Per això, i és molt gosat dir-ho, dic posem per cas: aquesta és la meva Praga. Perquè n'hi ha tantes com gent som al món!
Tant de bo tots els escriptors de llibres de viatges (i, de pas, els periodistes) ho entenguessin (i ho apliquessin) com tu dius, Teresa. Per desgràcia, molts cop no es així.
Jo diferenciaria entre guies de viatges i llibres, diguem-ne, amb un viatge-desaplaçament (en singular); em podeu dir el títol d'un llibre de viatges en plural que valgui la pena (i no em refereixo a un viatge per diferents països!). Les guies, si estan ben documentades, poden ser pràctiques, si no, no cal ni acostar-s'hi.
Els llibres amb viatge-desplaçament, són primer de tot un vitge interior; de quina altra manera podria ser?
La resta són llibres de narracions i fotos oh-ka-makes! per gent ídem.
Si vols fer un gran viatge, interior i exterior, ja saps quin llibre, amb llàgrimes als ulls, et recomanaré, oi? Jo encara tinc el cap a Viena, París, el Japó, etc. i el cor amb la familia Ephrusi i de Waal.
No em causen atracció els llibres de viatges. No vull sentir les gents ni veure els paisatges a través d'altri i, tanmateix, he viatjat seguint l'estela que m'han deixat llibres que no parlen directament de cap viatge.
Molt bé, David.
Una abraçada d'estiu.
T’anava a dir Els viatges de Marco Polo, l’Odissea i El Danubi de Magris però, com que demanes un llibre de viatges que no sigui per diferents països, no valen... Huckleberry Finn no cola, oi? Segurament tens raó, Lior, ho he de reconèixer. Per cert, et recomano L’esperit de Praga d’Ivan Klíma (un escriptor enorme!) que es podria entendre com un viatge pel que aquesta ciutat va significar per l’Europa utòpica en què alguns van creure fins fa uns setanta anys.
Em recomanes un llibre amb llàgrimes als ulls? A veure si tu també seràs d’aquests que tenim una masculinitat sensible com comentàvem l’altre dia... Fora bromes, el llibre el tinc al punt de mira. Em fa la sensació que té molt a veure amb un que acabo de llegir de María Negroni i que comentaré, a la meva manera, al proper post.
Hi ha de tot, és clar. La gràcia està, suposo, en què el narrador assumeixi la seva subjectivitat i ens la faci evident des del principi, sense trampes.
Una abraçada, Glòria!
(Disculpeu que hagi tardat tant a constestar-vos i que comenti amb compta-gotes als vostres blogs. Sóc l’home més enfeinat del món en aquests moments. Continuaré informant.)
Quanta raó! Coneixia una noia que era capaç d'explicar-me una pel·lícula de dalt a baix, descrivint detalls imperceptibles, i sovint em demanava que li expliqués perquè no l'havia entès.
El millor dels observadors és sovint el més cec, el més sord, el més insensible... Però si són bons, els puc agrair aquest plànol detallista que em permet situar el meu món d'entelèquies.
Joseph Roth té raó molt sovint. I és en els articles periodístics on realment demostrava més la seva vàlua com a escriptor. Vaig llegir que el seu amic Soma Morgenstern deia precisament això, que Roth era millor articulista que novel·lista i em costava de creure fins que aquests reculls d'articles m'ho van demostrar. Morgenstern també tenia raó molt sovint!
Publica un comentari a l'entrada