Semblava que no pogués ser. Entremig
del brogit incessant —ni la suposada buidor estiuenca és capaç de
silenciar-lo— que regna sempre al poble on visc i camino (la contaminació de
totxana, ciment i percentatges ha fet creure que és una ciutat, però una ciutat
és una altra cosa), vaig sentir una música angelical, esmorteïda, familiar i
arraconada: en un balcó minúscul, un home ni gran ni jove seia en una cadira;
al seu davant, una tauleta i, sobre la tauleta, una màquina d’escriure. Per
sort, la feina l’abstreia tant que no es va fixar en mi que, al mig del carrer,
me’l
mirava somrient, com un babau.
Des d’aquell dia, cada vegada que
passo pel mateix lloc aixeco el cap, però res: ni home ni màquina. Tanmateix, mentre
continuï havent-hi intèrprets de sonates tan aparentment dissonants, i facin
servir aparells tan poc moderns, les coses no acabaran mai d’anar tan malament
com ens volen fer creure.
Segur que Schönberg també escrivia a màquina
6 comentaris:
Cert és, David. I, malgrat tot, él món en el que vivim és millor que el dels nostres pares.
Aquest havia de ser un apunt de la secció "antics contra moderns", on t'hauria pogut dur la contrària; ja em diràs que pot fer una màquina d'escriure al costat d'un Mac.
Però ens ho poses tan poèticament que, mira, no puc. La casa de muntanya és d'una sola planta i l'estudi dona al carrer; ja faig bé de baixar sempre les cortines, ja...
Tu creus, Miraculosa? Comptat i debatut, estem millor? Jo no goso contestar. En algunes coses crec que sí, en d'altres no ho sé, i en d'altres crec que no.
Ja vaig comparar un màquina d'escriure i un ordinador, crec. Però deu ser fa molt de temps. Estèticament, la màquina d'escriure és infinitament superior al Mac i a qui vulguis, Lior...
Ostres, quina nostàlgia! Sóc ben capaç d'imaginar-me la teva emoció. I et diria que també la de l'intèrpret.
Vaig estar a punt de, en arribar a casa, treure la màquina d'escriure portàtil que tinc guardada, sortir al balcó i començar a interpretar qualsevol allegro molto.
Publica un comentari a l'entrada