Una de les conseqüències dels lògics
dubtes que van aparèixer a Occident després de l’horror de la Primera Guerra
Mundial, va ser que els antics exploradors es van anar convertint en antropòlegs gràcies a
la nova sensibilitat amb què es van dedicar a
mirar els nadius d’altres zones del planeta. Franz Boas, Margaret Mead, Marcel
Mauss i Bronislaw Malinowski són les figures més destacades d’aquest desig de
cercar uns mínims que ajudessin a categoritzar l’ésser humà en el seu conjunt.
Després de la Segona Guerra Mundial, Claude Lévis-Strauss (1908-2009) va fer un
pas més enllà per instaurar mètodes científics en l’estudi de l’home. A diferència
dels seus predecessors, Lévi-Strauss va fer poc treball de camp i es va dedicar
a l’aplicació de mètodes provinents de la lingüística estructuralista per
intentar explicar el comportament humà a través d’oposicions binàries
esquematitzades sovint mitjançant complexos diagrames. Era més important demostrar l’existència
d’una estructura comuna que no pas la descripció d’una cultura en concret. L’intent
de Lévi-Strauss s’ha d’entendre com una tendència general (l'apogeu de la qual es va produir durant els anys 50 i 60 del segle passat) a professar una confiança absoluta en la ciència, en aquest cas la ciència de l’home.
Tanmateix, com Plató, que tot i pretendre
expulsar els poetes de l’Estat ideal, mai no va ser capaç d’evitar la càrrega
poètica que travessa els seus propis textos, la fredor de Lévi-Strauss es va veure
traïda per l’inevitable contingut humanista del seu material etnogràfic, cosa
que queda especialment palesa en l'imprescindible i melancòlic Tristos Tròpics. Que la teoria s’acabi
rendint a la realitat (complexa) sempre és alleugeridor.
.jpg)
7 comentaris:
L'home (i la dona) són tant ciència com misteri, tant prosa com poesia, tan terra com cel!
Que l'esperit de Nadal ens obri els cors!
L'acudit és impagable perquè ho diu tot, però tot del tot, eh!
Consti que Tristos tròpics ja formava part de la meva biblioteca abans del teu apunt.
A l'acte he pensat, la Costa-Gramunt deu ser d'Iniciativa per Catalunya, per la correcció política. Però amb això de posar la dona entre parèntesis m'ha desconcertat; deu ser del sector progressista d'Unió(UDC)... :-)))
David, posaré aquest apunt com a epíleg a la carta als reis (no en faig, però aquest any jugarem uns cèntims a l'atzar).
Bones festes i bon any (va, al Lior també! :)
Ja veig que la joia del Nadal t'ha amarat el cor de misericordia; gràcies i bones festes i bon any per tu i els teus també, Enric. I per tothom!
El que passa és que l’equilibri és el més difícil de trobar. Sembla com si haguéssim d’anar d’un extrem a l’altre: o neguem del tot una banda o l’altra. Bones festes, Teresa!
Em va semblar molt apropiat, l’acudit, Lior. Resumeix una mica les paradoxes del mètode d’observació antropològica. La precisió entre parèntesis de la Teresa em fa pensar en els apunts sobre el gènere que ha escrit Gabriel Bibiloni i que són molt interessants. Aquí els teniu.
Però hi ha sector progressista a Unió?
Bones festes i bon any, Lior!
És un bon epíleg, t’ho asseguro. Bones festes, Enric!
Això del progressisme no sé ben bé on comença i on acaba. I els que diuen saber-ho tendeixen a ser una mica doctrinaris; saben a on comença i a on acaba perquè ho determinen ells. Ja tenim tema per nous apunts, doncs.
Dit això, com que la meva concepció del progressisme deu ser poc ortodoxa, entenc -i sé- que d'actituds, i dic actituds perquè són més definitòries que les proclames i els idearis, "progressistes" n'hi ha, poques o moltes, a Unió i al centredreta i dreta i en falten a l'esquerra. A tota l'esquerra. I em costa menys creure els de la dreta que, de sortir, ho fan de dins més que "perquè toca", que de l'esquerra, que les fa sortir per ídem, però no sempre se les creu. Demana-li a alguna feminista amb experiència en militància política com en són de progres els mansos progressistes.
Ja saps que m'agrada provocar, però la Costa-Gramunt és molt bona minyona i no es deixa.
Per saber qui és progressista només cal fer una cosa: preguntar-ho. Si el nostre interlocutor afirma ser-ho, aleshores podem estar quasi segurs del tot que no ho serà, encara que n'estigui convençut. El progressisme no té a veure amb cap filiació política.
Publica un comentari a l'entrada