La manera com cada llengua es
refereix a la realitat és diferent i semblant alhora. La diferència hauria de ser
font de respecte, i la semblança hauria de ser l’antídot de qualsevol tipus de reduccionisme
que, com sabem, sovint han acabat provocant malsons terribles.
Malson. En català és un mot que descriu i prou, no va més enllà. Ras
i curt: mal-son. Realisme sec fins i tot quan ens referim al món esmunyedís
dels somnis. En canvi, les llengües germàniques i escandinaves (i algunes d’eslaves,
també) deixen volar una mica més la imaginació i, per exemple, en anglès en
diuen nightmare, «l’euga de la nit». En
aquestes llengües el malson el provoca l’aparició d’algun ésser malèfic i
diabòlic: en alemany és Alptraum (un Alp es veu que és mena d’elf, però dels
dolents). El noční můra txec i el nachtmerrie holandès són germans evidents
del nightmare. Els grecs també evoquen
un esperit que s’introdueix en els somnis dels humans per atormentar-los: l’Efialtes. Per tancar la llista de
monstres, no podem oblidar l’incubo italià,
fill de l’incubus llatí. Fuseli ho devia saber, tot això.
¿I l’espanyol pesadilla, el portuguès pesadelo, i l’occità cachavièlha? Se suposa que es refereixen
a l’opressió (pes) al pit que —ja hi
tornem a ser— algun monstre, mare, alp, efialte
o el que sigui exerceix sobre el pobre somiador. El cauchemar francès (del picard cauche:
‘pressió’) seria una síntesi del malson espanyol i de l’anglès.
Ah, i si algú algun cop té un
malson en esperanto, que sàpiga que n’haurà de dir košmaro.
Francisco de Goya. El
sueño de la razón produce monstruos (El
somni de la raó produeix monstres), (1799)
.jpg)
8 comentaris:
D'això se'n diu una molt interessant lliçó de filologia. M'encanta veure els agermanaments i cosinatges d'algunes paraules mentre d'alres, amb el mateix significat, resten ben lluny les unes de les altres segons el seu origen.
M'ha semblar curt, David.
Una abraçada!
És un món apassionant, aquest de la comparativa etimològica, Glòria. És ple de revelacions. Pel que fa a l'apunt, sempre intento que siguin curts, com més m'allargo menys m'agrado.
Una abraçada! (estava pensant que hi ha idiomes que són capaços de parlar d'abraçades sense referir-se als braços; nosaltres sempre tan pràctics, oi?)
De fet el cavall de Füsseli deu tenir molta relació amb el sentit etimològic. I respecte al pes que oprimeix el pit als somnis, té una llarga tradició que es detecta en moltes cultures; a algunes del sud-est asiàtic existeix la por ancestral a que els mals esperits s’asseguin a sobre del pit del dorment i el matin així, però mai havia caigut en la relació amb el sentit etimològic de pesadilla.
Salut!
La imatge del monstre de Fuseli, reposant damunt el pit d'una noia, la tinc molt present, la vaig veure en directe en una exposició a la Tate...
Sense cap mena de dubte, l'etimologia és una de les parts més apassionants de la filologia.
És curiós, però m'atrau molt més el mot "malson", tan allunyat de tota mitologia, que la resta. A vegades és tant o més fosc el que s'intenta amagar que el que expliquen les arrels etimològiques.
Salut, Missatger! Els camins de l’etimologia són insondables, oi? És curiós que cultures tan allunyades atribueixin els malsons a causes tan semblants.
No l’he tingut mai al davant aquest quadre, però certament és d’aquells difícils d’oblidar. Salutacions, Teresa!
Extreure conclusions generals a partir d’un sol exercici d’etimolgia comparada com el d’aquest apunt seria molt poc rigorós, i encara ho seria menys si pretengués associar les característiques d’una llengua a la manera de ser dels seus parlants. Tot i així, sí que em sembla que alguna connexió hi ha entre la manera de ser catalana (si és que es pot parlar d’una manera de ser catalana) i la nostra llengua. Salutacions, Enric!
em sona aixo... jajaja
Clar, és que ets el banc de proves més crític que tinc...
Publica un comentari a l'entrada